Espantem-los amb el dòlar
Em sembla ben significatiu el debat que estem tenint sobre si la república catalana seria o no membre de la Unió Europea. Com que encara vivim atemorits i amb ànima d’esclaus ens preocupa si ens deixaran ser-ne membres. Discussió que amb els dos peus a terra no té cap sentit ni ningú no planteja de debò a Brussel·les.
Entre els alts funcionaris de la Unió no hi ha ningú que pose en dubte que Catalunya en seguirà sent membre després de la independència. Però, alerta, no ho fan perquè siguem bona gent o tinguem raó, sinó per pura conveniència. D’ells. La Unió Europea tem una Noruega al sud i això és el que som nosaltres. Tothom sap que alliberats de l’espoli seríem un dels països més dinàmics i pròspers d’Europa.
Girem el debat doncs i deixem de menystenir-nos.
La Unió Europea té l’aspiració de sumar com més països millor. Per això va néixer i aquest és el seu objectiu. Per raons històriques, Noruega i Islàndia sempre n’han quedat fora i això ha estat sempre una pedra a la sabata de Brussel·les. Que aguantaven però no per gust. I que aguanten molt malament ara quan l’economia va tan malament i resulta que Noruega va millor. El missatge terroritza els passadissos de Barleymont: la millor economia d’Europa és la que està fora de l’euro i la Unió. Que com és ben senzill d’entendre no és precisament una bona propaganda.
Imagineu, però, com tremolen a Brussel·les de pensar que en pocs anys a Noruega i Suïssa, països que encara poden presentar com una excepció curiosa, se’ls unís Catalunya i comencés a circular pel continent la hipòtesi contrastable que a fora s’està millor que a dins. No només això, sinó que encara els podríem atemorir més. Quedar fora de la Unió no vol dir quedar fora de l’euro –en definitiva, països com ara Andorra o Montenegro tenen l’euro com a moneda–. Però tampoc no vol dir que l’haguem de conservar. Imagineu-vos, doncs, que Catalunya adoptés el dòlar com a moneda, igual que ja han fet Panamà, Timor, l’Equador, Uruguai, el Líban, les Bahames, Nicaragua… Proveu a fer l’amenaça i ja veureu com corren…
(El meu article d’avui a El Punt-Avui)
i comú acceptada arreu de Europa
i junt al dolar arreu del món entre d’altres,
com la lliura esterlina, el franc suís o la corona noruega
i algunes poden actuar com a monedes refugi
per tant a Catalunya com a Andorra
mai no hi hauria problemes amb l’euro
en aquest aspecte.
Però amb el dòlar podria hi haure un petit inconvenient
estariem contribuint de forma indirecta
a la despesa pública nord-americana
quan la Reserva Federal nord-americana
decideix fer polítiques monetàries expansives
per finançar el seu deuter públic desòrbitat
o necessiten possar la màquineta de fer dolars en marxa
que en realitat representa una perdua de poder adquisitiu
a tota la zona dolar
alhora que només les arques públics dels EEUU s’en benefien
per finançar les seves despeses o projectes públics
i no ens podrien benefiar en aquest aspecte.
Mentre que amb una pesseta o lliura catalana
és podria finançar algun tipus d’inversió pública addient
encara que és un arma de doble fulla
si s’en fa un ús i abús de la despesa pública
que es pot tornar en contra de l’economia catalana
com a passat a l’Estat espanyol i a molts països d’occident.
Tindre l’instrument d’una política monètaria pròpia
al servei del país ni és bó, ni és dolent
com tot instrument
depén de l’ús addient que s’en fa.
Poden actuar de forma clàssica sobre la massa monètaria
i sense que es note des del punt de vista nominal
emitint més billets i bons
per finançar cada vegada més despesa pública
amb la conseqüent inflacció
perdúa de poder adquisitiu real
sovint i en la major part,
per a fer inversions sense retorn
sense cap productivitat addient o sostenible
que enfonsen encara més l’economia general
i productiva alhora del país
com en un cercle viciós i pou sense fons
com sempre s’ha fet des d’abans d’entrar a l’euro
fins l’actual crisi a la que ens a dut.
O actuar com volen els alemanys -reajustar i retallar alhora-
i no fer despesses per damunt de les possibilitats
de la pròpia economia del país
valorant per a que les inversions tinguen el retorn més positiu
sostenibles i assumibles per l’economia general que la beneficien.
I la tercera pot ser seria més intel.ligent
alhora que més complicada
seria creure que els polítics són majors d’edat
i sabrien compensar les dos anteriors
ajustar les despeses públiques i inversions que cal
per tirar endavant sense malbarataments perjudicials
que poden perjudicar més al conjunt de l’economia general del país
o anar en la seva contra
en criteris a benefici afavoridor de les pressions
dels interessos creats de sempre
de particulars o de tercers en la que solen caure.