Wounded Knee
Des de que vam començar a preparar aquell viatge jo vaig posar en la ruta la reserva sioux de Pine Ridge. Arribar-hi no era fàcil però jo volia visitar Wounded Knee, l’indret de les dues darreres batalles índies, la que va enfrontar els indis lakota amb el setè de cavalleria el 1890 i la que va enfrontar el Moviment Indi America amb l’FBI i tropes federals el 1973.
Arribar-hi no va ser fàcil però encara ho va ser menys entrar en contacte amb la gent. Vam travessar de nit la reserva sense trobar on eren els seus habitants i vam haver d’anar a dormir a Nebraska. L’endemà vam tornar i vam trobar Pine Ridge, l’administració índia i una escola on vam parlar amb l’única persona que ens va reconèixer sentir simpatia pel Moviment Indi Americà.
Simplement m’havia equivocat pensant que allí trobaria alguna resta de l’orgull indi. Després de la insurrecció del 1973, encapçalada per Russell Means, la repressió més salvatge s’havia abatut sobre la reserva i pràcticament ningú no estava disposat a expressar cap opinió massa en veu alta. L’administració tribal col·laborava completament amb les autoritats americanes i hi havia establert un règim de terror que era ben visible en les cares de la gent. En realitat havien passat poc més de deu anys de la rebel·lió i segurament hi havia massa ferides obertes. No era encara massa temps.
Avui, però, els indis de Pine Ridge han retut homenatge al cap Russell Means, que finalment ha mort víctima del cancer i que ha volgut tornar a morir a les bellísimes terres que el van nèixer i que jo vaig tindre la sort de recórrer. Les praderes però també les Badlands, amb aquell turmentat paisatge que les caracteritza.
La fotografia, velleta i poc clara, ensenya el monument a la massacre de Wounded Knee i aquell filet groc que ix per dalt és una petita senyera. La vaig portar des de casa tot al llarg dels Estats Units amb la voluntat de posar-la en algun lloc de Woundeen Knee amb la intenció d’expressar la meua solidaritat amb aquells que van lluitar tant per les seues terres i la seua manera de viure, que avui sabem que era molt més sensata i equilibrada que no la nostra.
La vaig deixar allà i vaig marxar. Sabent que no devia durar massa. Algú la devia retirar i si no fos així el fred glacial que fa a l’hivern ja la destossaria. Tan m’hi feia en realitat perquè aquell era un acte íntim, sense cap voluntat més enllà del meu repòs. Abans de temps, però, va ser el meu homenatge també a Russell Means, controvertit i discutit personatge però el darrer gran cap de la nació oglala i un tenaç defensor de la diferència i la llibertat.
Non sapevo in quel momento che era la fine di tante cose. Quando guardo indietro, adesso, da questo alto monte della mia vecchiaia, ancora vedo le donne e i bambini massacrati, ammucchiati e sparsi lungo chel burrone a zig-zag, chiaramente come li vidi coi miei occhi da giovane. E posso vedere che con loro mori un’altra cosa, lassú, sulla neve insanguinata, e rimase sepolta sotto la tormenta. Lassú mori il sogno di un popolo. Era un bel sogno… il cerchio della nazione è rotto e i suoi frammenti sonno sparsi. Il cerchio non ha piú centro, e l’albero sacro è morto.
Alce Nero
Només alguns aclariments: Wounded Knee 73 va ser sobretot una guerra civil, amb un sector ajudat per l’FBI. D’una banda, la població mestissa i els ranxers lakota, de l’altra alguns (pocs) tradicionalistes ajudats per joves urbans, fruit de les migracions (semiforçades) dels anys 50. La major part de la població, i sobretot fora de Pine Ridge (Rosebud, Cheyenne River, Standing Rock), els va ignorar, no pas per por, sinó per estaven encara KO, a conseqüència de tot el procés d’assimilació endegat durant el segle XX (escolarització forçosa lluny de casa, abusos a criatures, trasllats de zones rurals a poblacions dins de les reserves…), i que encara continua (lleis sobre els casinos indis…). Aquesta guerra local, protagonitzada per gent “estranya” de la ciutat, va tenir una única i curiosa conseqüència: generar entre els nosaltres els blancs un gran ressò mediàtic, parlant d’aixecament, de caps guerrers (inexistents), i de tota una mítica que lligava amb el que Hollywood sempre ens ha explicat. Poc a poc, aquest ressò va anar-se expandint per les reserves.
Els anys 70 també coincideixen amb un altre fet, i és que l’alcoolisme es comença a estendre de manera important entre les dones, amb la qual cosa es comencen a donar més i més casos de síndrome d’abstinència entre els nadons, i es generen uns nivells de desestructuració familiar alarmant (que segueixen avui dia). I alguns lakota comencen a reaccionar contra això, Wounded Knee 73 és com un impuls mediàtic que promou l’autoestima, però no pas un moviment polític. Ni vas trobar ni trobaràs gent de l’AIM a les reserves, gairebé no n’hi ha ni n’hi ha hagut. Era un moviment urbà, i a les ciutats és on va aconseguir més seguidors, però no pas a les reserves. Allà dins el moviment de recuperació cultural i polític va per altres camins, molt molt allunyats de l’AIM.
Sol molestar força quan vas per les reserves i parles de caps lakota. Segons la tradició, ja no n’hi ha, i els que s’hi proclamen (o deixen que els anomenin així), en general, és gent que viu de vendre pel món la suposada saviesa lakota. A Pine Ridge, el parlament local fins i tot ha legislat sobre aquest tema.
En resum, la nació lakota viu sota el pes dels mites, i gosaria dir que ara mateix aquests mites els fan força més mal que bé. Sort del seu increible sentit de l’humor, que tant els ha ajudat a sobreviure i seguir lluitant pel seu futur. I que ben parides que són les praderies, el cel immens, les Badlands…