Mails per a Hipàtia

Fa uns minuts la portada ha retornat a la normalitat, acabada la jornada de vaga. Durant tot ahir VilaWeb ha ofert una edició especial que informava només de la vaga, seguint una vella tradició del món de la premsa que sembla que molts han oblidat.

El disseny de la portada s’ha alterat substancialment, amb un recordatori clar de la jornada de vaga, dues notícies principals que han canviat poc i un seguiment molt intens per twitter, que ens ha fet pensar molt de tant bé que ha funcionat. En la segona placa apareixien els tweets de la redacció i en la tercera, amb un mapa que ensenyava els principals punts de la jornada de vaga també hi havia una finestra als tweets escrits pels lectors sobre la vaga mateix. Això acompanyat d’un vídeo on representants de CCOO, UGT, Intersindical Valenciana i CGT explicaven el perquè de la mobilització. 

He de fer notar també que una part important de la redacció de VilaWeb s’ha sumat a la vaga. 

Sóc al País Basc. Demà a primera hora del matí he de parlar en un acte que organitza la Diputació de Guipúscoa i per tant obligatòriament havia de volar avui. Ho havíem aparaulat fa mesos i la veritat és que ni ells ni jo havíem previst que seria el dia de la vaga general. Ells menys encara perquè els sindicats bascos ja van convocar una vaga al mes de juliol i ara no la convoquen. En qualsevol cas avui en dia l’actualitat es pot seguir des de qualsevol mòbil i així seguiré jo la jornada de vaga des d’aquest país, demà.

 VilaWeb publicarà una edició extra amb informació només de la vaga. És aquesta una vella costum del periodisme a casa nostra que, com altres, intentem rescatar.

 Ara, però, se’m fa tot plegat una mica estrany per la distància. Els organitzadors de la conferència m’han instal·lat a l’Hotel Inglés, un dels més vistosos de la Conxa i des de la finestra veig la badia amb els llums envoltant com a braços una aigua on s’endevinen tot de barques encorades. He aprofitat una estona per a fer un passeig per aquesta sorra tan especial i després he anat a sopar amb la diputada de cultura al Txokolo, un d’aquests restaurants tradicionals bascos on sembla que el quilo de carn vaja més barat, de tanta facilitat amb la qual te l’omplen. No crec que tinga massa temps de passejar però Donosti és una ciutat extraordinàriament agradable i la vista que mentre escric tinc a la finestra em compensa un poc del traginar d’aquesta setmana -que serà molt i molt extens…

El meu és un barri tranquil però anit vam viure una agressió brutal de matinada. Entre les quatre i les cinc de la matinada un soroll gran i molts crits ens van despertar. En assomar-nos al balcó hi havia un home amb la cara plena de sang a davant mateix de la porta de casa i un home gran estès al mig del carrer, clarament ferit. Unes portes més avall dos Mossos tenien contra una paret dos joves que cridaven eufòrics, orgullosos d’haver apallissat ‘al negro’. Que no ho era tal sinó un sud-americà.

La deducció que hem fet entre tots és que aquests personatges tan violents, i tan estranys al barri, havien acudit als concerts de la Plaça Espanya i devien tornar cap a casa quan es van trobar l’home sud-americà i el van agredir. Segurament l’home major es va posar pel mig i també va rebre. Un cotxe dels Mossos va passar pel carrer i els va poder detenir com a mínim a dos d’ells.

Però l’enorme violència amb la qual es van expressar fins i tot davant dels Mossos quan ja estaven detinguts era impactant. I segurament és el millor recordatori de que nosaltres també tenim les nostres banlieus.  Els incidents violents que tenen com a protagonistes joves fills o nets de l’emigració espanyola i clarament anti-catalans comencen a sovintejar i el seu component racista és molt accentuat. Més val que en siguem conscients.

Llisc en un paperot de Nacions Unides que hom considera que avui hi ha al món quinze milions d’apàtrides. O siga de persones que no tenen cap document legal que els vincule a cap estat.

La xifra em sorprèn. Per a que la situem com cal vol dir que dels 223 estats que té ara mateix el món, l”estat dels apàtrides’ quedaria situat en la posició 64 pel que fa a la població.

Lògicament la majoria dels apàtrides solen ser refugiats que viuen amb moltes dificultats en zones de guerra o de violència extrema però la xifra no deixa d’impressionar.

Avui fa un any exacte que vam estrenar la nova redacció de VilaWeb. Dotze mesos que han passat volant i ens han permès confirmar de ple que aquella aposta tan arriscada que vam fer amb el local i la nova maqueta, tot junt, era la que tocava. Hi ha noves aventures en les quals ens embarquem i que aviat aniran fent-se públiques però res no hauria estat possible sense l’enorme esforç d’ara fa dotze mesos.

Avui, com que feia un any just hi hagut una visita d’obres amb l’equip d’arquitectes i constructors, que si no m’equivoque certifica finalment que ja està tot fet. És com si diguérem el pas final. Els he seguit per tots els racons de la casa i després m’he posat a mirar, supose que enyoradís, les carpetes plenes dels papers amb els que la Montse Batlle, amiga fins a l’infinit i arquitecta del projecte alhora, ens va anar emocionant en els dos anys llargs que vam tardar en transformar en redacció la vella fusteria de Prats Vidal.

En fer-ho m’he meravellat de nou. Aquest local era fosc i resclosit. Però quan el vam veure per primer vegada la Montse va dir plena de decisió que seria fantàstic. Ella ‘veia’ allà on nosaltres només miràvem. I va començar a fer dibuixos com aquest que acompanya el text, esquemes, traçats, va averiguar com treballàvem i com anàvem i veníem, va parlar, sobretot amb l’Assumpció que ha estat la líder d’aquest enorme canvi, durant dies i més dies i es va empapar del nostre esperit. Vam anar a veure coses junts, redaccions (a Londres!) i fins i tot botigues. I un dia ens va ensenyar el que havia pensat. Ho va fer amb uns dibuixos però també amb una maqueta a escala que encara conservem i que va guarir durant mesos la meua ànsia per anar avançant. 

Quan l’obra va ser acabada, va quedar a escala 1:1, que deia ella, vaig quedar meravellat i corprès. En la versió real fins el més mínim detall que jo havia memoritzat de la maqueta era tal i com ella l’havia imaginat i tal i com jo l’havia somiat. Direu que això és el que toca, i és cert. Però no he deixat de preguntar-me com és possible que ella veiera en aquell espai fosc la llum que avui existeix, com podia imaginar amb tant de detall espais, parets, vidres, escales que no existien, que aleshores només vivien en la seua imaginació. I com era capaç de plasmar-ho en dibuixos que al cap dels mesos es feien reals. La meua admiració cap a aquesta capacitat no té límits.

La Montse quan li ho he dit m’ha respost que això és només perquè ella és arquitecta. I que aquesta és la seua feina. Però no n’estic gens segur jo d’això, del només. Ara, ja que ella ho diu he decidit que aquest escrit d’agraïment seria un Elogi de l’arquitecta, en comptes de ser l’Elogi de la Montse Batlle, que de tota manera això és el que és.

De Labordeta sempre m’ha agradat especialment aquesta albada, tan llunyana però tan pròxima a les nostres…

El vol VY8101 d’Atenes a Barcelona tenia l’hora d’eixida marcada a les 15.40 per la porta B26. Com que no em fie del trànsit d’aquesta ciutat vaig decidir pujar en metro. Des de la Plaça Sintagma a l’aeroport hi ha una mitja horeta generalment còmoda. A la una agafava el tren i abans de tres quarts de dues ja era en la cua de l’embarcament. Cua immensa. L’avió anava pràcticament ple i només hi havia una guixeta oberta. Vaig tardar més de vint minuts en arribar-hi amb la maleta, i quan ja havien decidit obrir-ne dues de més. El senyor que em dóna la tarja em diu que sembla que hi haurà una mica de retard i que vaja controlant els panells. Efectivament el vol de Vueling ve marcat com a ‘Late’ en els panells. Com de late però? La tarja marca les 14.50 com a hora d’embarcament.

Com que l’aeroport està bé dine en un dels seus restaurants i faig un passeig mirant de tant en tant si això de Late canvia d’alguna manera. S’acosta l’hora de despegar així que decidisc passar el control de policia. Supose que serà un retard moderat i aprofite per a respondre correus i repassar alguns paperots. A les 15.40 hora indicada per a despegar tot segueix igual. Intente preguntar a algú però no hi ha ningú de Vueling i una senyora de l’aeroport em diu que li han dit que això va per a llarg. Òstres!

Hi ha un grupet de gent que anem tots cap a Barcelona i que comencem a agrupar-nos alarmats. Un d’ells diu que li han dit que l’avió que ens ha de dur a Barcelona encara no ha despegat del Prat. Com?? Això vol dir tres hores de vol cap ací i per tant ens en queden com a poc sis per arribar a casa. El que em sembla inaudit és que ningú no ens diga res ni ens porte una ampolla d’aigua ni que siga.

L’embarcament el farem finalment a les 20.55 hora local. Sis hores i cinc minuts després de l’hora marcada per a embarcar. I sense que ningú de Vueling se’ns hagués adreçat en cap moment ni per megafonia ni per memòria.

El primer que ens diu alguna cosa és el comandant de l’avió que diu que el problema ha estat que han tingut una revisió de l’aparell de dues hores imprevista i que després han pillat la vaga dels controladors francesos. La gent va tranquil·la, malgrat el cabreig. Aterrem a Barcelona a les 23.25 hora local. Oficialment hauríem d’haver arribat a les 17.37. Per tant el retard és de prop de sis hores. Quan toquem terra, però, l’avió no se’n va a un finger sinó que ens deixa a meitat pista per a que baixem en l’autobús i això sí que acaba d’indignar el passatge. L’home que seu al meu costat protesta de forma vehement (plou) i l’empleat de Vueling li respon amb una xuleria sorprenent.

Uns minuts abans han passat repartint-nos un paperet que demana disculpes pel retard i diu que ens compensaran amb 20 euros de descompte en el pròxim vol que comprem per internet. Això a qui m’indigna és a mi perquè intenta enganyar als passatgers. En realitat amb un retard de cinc hores la companyia ha de retornar el preu del bitllet i punt, però repartint aquest paperet espera que alguns viatgers no en siguen conscients d’això. Jo presentaré demà una denúncia a consum, però quants dels passatgers ho faran?

En resum. Vueling és un autèntic desastre. Horrorós.

Avui he començat a publicar una columna que serà setmanal a la contraportada del diari Avui. Hi escriure cada dissabte.

Quan el director del diari, en Xevi Xirgo, em va demanar si volia escriure em va dir també que hauria de triar un títol específic per a la columna. Vaig triar ‘Ca Montes’ i el cas és que avui ja he rebut diversos missatges de correu i algun tweet preguntant pel significat d’aquest títol.

És ben senzill: Ca Montes és ma casa. El meu segon cognom és Montesinos i el bar que el meu avi Vicent va posar en marxa fa moltes dècades era i és conegut com Ca Montes. A Bétera, de fet, quan algú m’ha de d’identificar diu que jo sóc ‘el major de Ca Montes’ així que no sabria trobar un nom millor per a una columna en la qual em van dir que m’havia de sentir com si estiguera a casa.

Llarga sobretaula en una taverna d’Atenes amb Nicola Crocetti i uns quants amics més. Ell havia estat un dels pilars del diari Il Giornale, en l’època que Indro Montanelli el dirigia, desafiant Berlusconi. Però sobretot és l’editor de poesia més important d’Itàlia i probablement l’home que ha traduït més poesia grega fora dels grecs.

A les postres ens conta la seua història, que jo no coneixia i quede impressionat. És una autèntica novel·la que explica bona part de la història d’Europa.

Crocetti va nèixer a Patres / Patras, la ciutat grega des d’on embarques per anar a les illes jòniques. Son pare era el major de set germans, descendents directes d’italians i s’havia casat amb una dona grega. De fet a casa només es parlava grec i ell no sabia un borrall d’italià. A Patras el seu pare va fer fortuna i es va fer l’amo de mitja ciutat. Un home ric però que deixava que les escoles o l’hospital foren construïts en el seu terreny. Parlaven grec però mantenien la religió catòlica.

I aleshores vingué la guerra i Mussolini té la pensada d’emular Hitler i invadeix, sense cap motiu aparent Grècia. Cosa que converteix automàticament la seua família en sospitosa. Els porten a un camp de concentració, ell ja havia nascut, i allà els demanen què volen fer. Els diuen que si es converteixen a la religió ortodoxa els deixaran ser grecs. Els sis altres germans ho fan i es canvien el cognom de Crocetti a Stavros -lògicament. Però son pare ho refusa. Diu que a ell no li fa res ser grec, que se sent grec del tot, però que no pot canviar de religió.

Acabada la guerra (ell recorda l’entrada dels americans al camp, encara amb ulls de xiquet) un dia es presenten a casa les noves autoritats i els hi diuen que tenen quaranta-vuit hores per a anar-se’n a Itàlia. No va servir de res que la mare fos grega pels quatre costats ni tan sols el fet que un dels seus germans (dels que s’havia convertit a lortodòxia) hagués esdevingut un dels líders més coneguts de la guerrilla al Peloponès, un autèntic heroi nacional. Dit i fet en dos dies i carregant el que podien han de marxar en vaixell cap a Itàlia. I les noves autoritats confisquen totes les seues propietats i diners. Les roben, que diu ell.

L’arribada a Itàlia no va ser fàcil però. Ells només sabien grec se sentien grecs però ara resulta que havien de ser italians. El pare ben aviat es va suïcidar, culpant-se per no haver canviat de religió. I ells van créixer com van poder.

Com que el grec era la seua llengua nadiu, però, Crocetti va començar a interessar-se per la literatura grega i amb els anys es va convertir en un gran traductor a l’italià, feina que compaginava amb la de periodista de política internacional.

El final de la història és, però, bonic. Un dia a Patras volen organitzar un simpòsium sobre poesia i un amic seu poeta decideix convidar-lo. Quan l’alcalde cerca per internet qui és aquell italià descobreix la seua història, la injustícia que patí la seua família i l’enorme esforç que ha fet ell per popularitzar la cultura grega. Així que quan Nicola va arribar, desconfiat i recelós diu, al port de Patra es va trobar una multitud que el va coronar com els antics grecs feien i a l’alcalde que li va lliurar l’original de l’ordre d’expulsió de la seua família i un acord de la municipalitat que reprovava aquells fets i el convertia en ciutadà d’honor.

Supose que ho conte de forma pàl·lida perquè escoltar-ho de la seua pròpia veu, contat a poc a poc i amb l’emoció encara assomant-se per moments als seus ulls, ha estat una experiència autèntica. Una lliçó de com Europa, no fa tant de temps, era un món ben diferent on no hauríem de tornar ara que hem avançat tant…

Em demanen si m’apeteix anar a un acte de petit format al qual assistirà Mikis Theodorakis. De fet em fan la llista i i diuen que vindrà també el president del parlament i l’alcalde d’Atenes i que si vull puc anar-hi. Però a mi només se’m queda el nom de Theodorakis. Que si vull anar a un acte amb ell? Fa anys que admire la seua música i que sent un enorme respecte per la seua integritat política. Com havia de dir que no?

Així que aquesta vesprada, després d’una llarga jornada de treball, he anat a trobar-me cara a cara amb el compositor del ‘Canto General’, d’Axion Esti, de Zorba i de tantes i tantes músiques inspiradores. Theodorakis és molt vell ja però la seua presència imposa. Ha entrat a la sala encorbat, repenjat en un bastó i caminant amb molta dificultat. Però quan ho ha fet hem callat tots i li hem obert pas fins a una cadira que ja ens havien dit que era la seua. Encara duu aquella melena que tant l’indentificava i si bé ja no és aquell home imposant d’estatura encara porta el seu cos amb una enorme dignitat. Ens hem acostat tots a saludar-lo, una simple encaixada de mans, però he observat que tothom sense excepcions ho feiem amb reverència, amb la sensació d’estar al davant d’un home que escapa al seu propi passat i trascendeix el temps. De fet fins i tot l’alcalde que és de dretes li ha fet una salutació especialment cordial. Theodorakis sempre ha estat un comunista idealista però no s’ha deixat dur pels estereotips. Quan els socialistes el van convèncer per a entrar al govern va viure tan malament el nivell de corrupció que hi imperava que el va denunciar públicament i va fins i tot acceptar ser ministre sense cartera en el subsegüent govern de la dreta. I dècades després en aquest país ara tan deprimit perquè la crisi ha ensenyat totes les seues misèries Theodorakis la seua actitud d’aleshores i la seua fermesa en denunciar qualsevol injustícia l’ha convertit en un referent de la Grècia que podria haver existit.

Però ell ni amb el pes dels anys no es resigna a ser un tòtem. I de fet ens ha adreçat un petit discurs de deu minuts en el que ha insistit amb la seua veu atronadora, una vegada o una altra, en que si tot va malament no cal que ens lamentem, el que cal és que no perdem la fe i seguim treballant.

L’avió que em porta cap a Atenes va ple de seguidors del Panathinaikos. Era d’esperar però el fet és que va ple fins al capdamunt. I no van callats ni moixos malgrat el 5 a 1. Ben al contrari. Canten cançons a favor de l’Hèrcules, sense saber que aquest equip també és dels nostres, i el ‘Viva España’ que supose que usen com a agressió contra nosaltres. Això em fa somriure perquè vol dir que va bé: si uns grecs com aquests ja han entès que dir-nos espanyols és el pitjor i el que més ens molesta…
Un dels membres de la tripulació, inconscient ell, es permet fer broma del partit malgrat la superioritat numèrica dels hel·lens i els grecs no tenen pietat d’ell. N’hi ha coses i gent, els futboleros per exemple, que millor no provocar.

A Atenes tot just si tinc temps de quedar amb la Valia per a fer un passeig. És la primer vegada que ens trobem des de la mort de Marinos i el seu record pesa molt. No vull remoure el seu dolor però tot va ser tan sobtat que encara cerque explicacions. Després, amb la resta de la colla, anem a sopar a un restaurant que hi ha dalt de Licabets, amb una vista impressionant de l’Acròpolis. Marinos normalment venia a aquests sopars i la seua absència la comentem dubitativament en seure a taula, però entre tots i animats pel retorn de Jens aconseguim finalment passar una vetllada més que agradable parlant del món i d’Europa. I arreglant-la, com de costum.

I si el dia començava amb futbolers acaba també perquè ací a l’hotel mentre mire el correu i escric quatre cosetes una cadena rara està repetint el Barça d’ahir. I aquesta és una bona manera d’anar-me’n a dormir. No?

Dia llarg avui, dia d’estrena. El nou Internauta s’ha posat en marxa, de forma un pèl i necessàriament improvisada. Vista la reacció de molta gent no podíem fer una altra cosa que treballar per a què no faltarà a la cita setmanal que ha mantingut amb els seus oients des de setembre de 1995. I ho hem fet.

Aquest, amb Carlos Scolari de convidat i amb Joan Jofra i Martí Crespo de contertulians habituals és el primer programa de L’Internauta a VilaWeb. Jordi Carreño s’ha encarregat de la realització i tota la gent de VilaWeb ha ajudat a fer-lo realitat, amb la veu de Bel Zaballa també com a referència comentada en alguns tweets. Ho hem gravat a partir de les quatre tremolant una miqueta perquè no sabíem si seríem capaços de donar la qualitat merescuda, especialment de so. A VilaWeb fer televisió ja és cosa de cada dia però aquest és el primer programa de ràdio que fem.

El resultat final crec que és prou satisfactori, tot i que cal polir i millorar encara moltes coses. Estem mirant, per exemple, com emetre’l en directe quan el gravem per tal de facilitar que pogueu intervenir via twitter i atendrem la petició de posar els enllaços dels quals es parla en el programa a la pàgina web. I ho farem millor. Ens queden molts anys, espere, de fer L’Internauta i com en tantes altres coses espere que el segon dia ho farem millor que el primer i el tercer millor que el segon…

La sorpresa emocionant del dia, però, me l’ha proporcionat el mestre Puyal. Com sempre que juga el Barça he engegat la ràdio per a seguir la seua transmissió i Puyal, en un gest inoblidable per a mi, ha saludat des de l’antena de Catalunya Ràdio la nova etapa de L’Internauta, programa que havia estat algunes temporades directament enganxat a les seues transmissions de dissabte a la nit. Els lectors d’aquest bloc ja saben que Puyal és una referència ineludible per a mi, un gran amb majúscules de la professió i poden imaginar per tant el bot que he pegat en la cadira quan li ho he sentit explicar. Crec que he botat més i tot que en el golàs de Messi…

Els grans gràfics fan prendre consciència de les coses. I aquest és especialment bo. Superposa l’estadística al mapa, assenyalant en detall on viu la gent. No és que explique res que no sapiguem però ho deixa tan claret gràficament que fa goig. I fa pensar. La puixança demogràfica asiàtica, per exemple, queda reflectida d’una forma impossible de discutir.

Venen els tècnics a casa a arreglar-me la tdt. En tot l’estiu pràcticament no m’ha funcionat. M’expliquen la història aquesta del fading i el desastre que representa una tecnologia que se suposa que anava a servir per anar a millor. Ho refan tot i els canals comencen a funcionar …excepte el canals en català. Diuen que és perquè TV3 ha canviat de canal recentment i entra en analògic. Ja és mala sort home. Amb lo poc que m’interessen, en general, els canals en espanyol…

Mira que arribes a caminar hores un dia com avui. No les hores de la manifestació en si sinó les que passes xerrant amb la gent, visitant els diversos escenaris de les reivindicacions, allargan-te a la Fira del Llibre ja que som a tocar, tornant a casa a poc a poc després d’haver estat hores i més hores caminant. No em queixe. Em limite a constatar-ho.