Mails per a Hipàtia

Avui fa un any exacte que vam estrenar la nova redacció de VilaWeb. Dotze mesos que han passat volant i ens han permès confirmar de ple que aquella aposta tan arriscada que vam fer amb el local i la nova maqueta, tot junt, era la que tocava. Hi ha noves aventures en les quals ens embarquem i que aviat aniran fent-se públiques però res no hauria estat possible sense l’enorme esforç d’ara fa dotze mesos.

Avui, com que feia un any just hi hagut una visita d’obres amb l’equip d’arquitectes i constructors, que si no m’equivoque certifica finalment que ja està tot fet. És com si diguérem el pas final. Els he seguit per tots els racons de la casa i després m’he posat a mirar, supose que enyoradís, les carpetes plenes dels papers amb els que la Montse Batlle, amiga fins a l’infinit i arquitecta del projecte alhora, ens va anar emocionant en els dos anys llargs que vam tardar en transformar en redacció la vella fusteria de Prats Vidal.

En fer-ho m’he meravellat de nou. Aquest local era fosc i resclosit. Però quan el vam veure per primer vegada la Montse va dir plena de decisió que seria fantàstic. Ella ‘veia’ allà on nosaltres només miràvem. I va començar a fer dibuixos com aquest que acompanya el text, esquemes, traçats, va averiguar com treballàvem i com anàvem i veníem, va parlar, sobretot amb l’Assumpció que ha estat la líder d’aquest enorme canvi, durant dies i més dies i es va empapar del nostre esperit. Vam anar a veure coses junts, redaccions (a Londres!) i fins i tot botigues. I un dia ens va ensenyar el que havia pensat. Ho va fer amb uns dibuixos però també amb una maqueta a escala que encara conservem i que va guarir durant mesos la meua ànsia per anar avançant. 

Quan l’obra va ser acabada, va quedar a escala 1:1, que deia ella, vaig quedar meravellat i corprès. En la versió real fins el més mínim detall que jo havia memoritzat de la maqueta era tal i com ella l’havia imaginat i tal i com jo l’havia somiat. Direu que això és el que toca, i és cert. Però no he deixat de preguntar-me com és possible que ella veiera en aquell espai fosc la llum que avui existeix, com podia imaginar amb tant de detall espais, parets, vidres, escales que no existien, que aleshores només vivien en la seua imaginació. I com era capaç de plasmar-ho en dibuixos que al cap dels mesos es feien reals. La meua admiració cap a aquesta capacitat no té límits.

La Montse quan li ho he dit m’ha respost que això és només perquè ella és arquitecta. I que aquesta és la seua feina. Però no n’estic gens segur jo d’això, del només. Ara, ja que ella ho diu he decidit que aquest escrit d’agraïment seria un Elogi de l’arquitecta, en comptes de ser l’Elogi de la Montse Batlle, que de tota manera això és el que és.