Mails per a Hipàtia

Estabornit encara per l’obra sobre Estellés de diumenge. Em va colpir profundament tornar a escoltar aquell “Assumiràs…” que va penjar tant temps al capçal del meu llit, com un reclam, com una ordre juvenil. I em va sotragar adonar-me’n que no he fet res més en aquesta vida que perseguir allò que l’Estellés reclamava que férem:

 Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentres dormen les tues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiràn les paraules
sino l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntad d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser
s’en riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Pensat i fet. Agafem el cotxe i baixem a València a veure la darrera sessió, per ara, de l’obra de teatre ‘Poseu-me les ulleres’. És un espectacle sobre Vicent Andrés Estellés, creat per Pep Tosar amb la participació de Enric Juezas, Miquel Gil, Joan Peris, Pilar Almeria i Isabel Anyó. Juezas fa un Estellés tan real que costa oblidar que va morir. El seu discurs, la seua conversa, és tan natural que arribes a oblidar que estàs en un teatre. Puntejada musicalment per Miquel Gil i acompanyada per Peris, Almeria, el ball d’Isabel Anyó i els vídeos que van intercalant-se són un recurs magistral -la xiqueta per cert és néta de l’Estellés.

Com passa a València a vegades ‘Poseu les ulleres’ ha estat un èxit formidable però ocult als mitjans. Ahir vam pillar les darreres entrades possibles, i gràcies al Miquel que si no no entrem. Ha estat així, pel boca a orella, que el teatre Micalet s’ha anat omplint una nit i una altra. L’obra s’ho mereix. No deixa sense tocar cap dels grans temes estellesians i hi ha moments d’una emoció tan colpidora que costa molt aguantar la serenitat.

A l’eixida ens diuen que estan estudiant fer una segona tanda de representacions passada la Pasqua. Si la fan i no l’heu vist encara aquesta obra aneu-hi. Aquesta és una obra que caldria que viatjara arreu del País Valencià i a la resta del territori. S’ho mereixen els seus creadors i s’ho mereix un enorme Vicent Andrés Estellés que avui tan difícil és de trobar a les llibreries i que tant i tant necessitaríem llegir de nou.

Passe el dia a Alcoi. L’excusa les quinzenes jornades de sociolingüística de la ciutat. L’espai de la politècnica és estranyament buid de gent però ple d’assistents. Un centenar llarg de persones que debaten sobre l’era digital. Per damunt de la jornada sobrevola la presència de la Mavi Dolç. En parle jo, en parla sobretot l’Anna Serrano amb un punt d’emoció a la veu que li fa difícil acabar la frase. En una pantalla apareixen fotografies de les edicions passades i Mavi està en moltes. Una preciosa amb el Mompart. 

Interessant, molt interessant, Xavier Gómez Guinovart, un galaico-català (que diria aquell) de la Universitat de Vigo amb el qual compartisc el dinar a la Filà Tomasines, junt amb uns professors d’escola d’aquells implacables i imprescindibles.

Al final de la meua intervenció, a partir d’una pregunta sobre Softvalencià, m’atrevisc a formular en veu alta la pregunta que fa dies que m’assetja: si tanta regionalització va a favor o en contra. Si no acabarem com els gallecs, per a entendre’ns. Els amics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua presents, Verònica Cantó i Josep Lluís Doménech discrepen. Lògicament. Però la discrepància és amable i interessant.

Prenc cafè, finalment, amb Jordi Orts, d’Ara Multimèdia. M’impressiona la seua decisió i voluntat de crear un diari electrònic al voltant d’Alcoi. Amb gent tant entusiasmada com ell tenim futur segur. Ho comente camí de Bétera amb Juli Esteve, que ha fet un recompte feridor de la realitat mediàtica valenciana.  

Ahir al vespre debat sobre periodisme i poder al nou Ateneu Vilanoví amb el Francesc Escribano i el David Fernàndez. Jo m’ho vaig passar molt bé. Una tertúlia ràpida, gens formal, on anàvem i veníem tots, amb un públic incisiu. Acabàrem sopant gambes de Vilanova -el senyor del restaurant ens va fer la pregunta de si volíem les de Vilanova i va afegir que eren més cares. L’alternativa, literal, eren gambes argentines.
Avui al matí, per qüestió d’agendes, gravació de L’Internauta de Catalunya Ràdio que s’emetrà demà dissabte a les tres. Amb el president Benach. Demane piulades de twitter i una de les primeres que m’arriba és una queixa que diu que és molt poc 2.0 gravar un programa. Segur. Però l’alternativa és estar el dissabte de passió (encara diu algú això) a les tres en Catalunya Ràdio. I coordinar un mínim de quatre agendes. No és una excusa, ep, pura descripció.
La foto és del twitxr del president Benach.

Em trobe la Laieta pel carrer, amb la seua bici: què fas en un cartell del metro? La pregunta ja no em pilla per sorpresa perquè els darrers dies he anat rebent comentaris d’un costat i d’un altre sobre aquest tema. Pel que es veu hi ha algú molt més jove que jo però que se’m semblaria, que anuncia alguna cosa al metro. Uns m’han preguntat si era un fill meu. Fins i tot he rebut un correu que fa una teoria estranya. Sembla que l’anunci té relació amb viatges a la Xina i em pregunta si és per la meua experiència en el passat remot com a reporter allà. Jo, mentrestant, no sé res. Ho ignore tot…

El New York Times va començar ahir el seu esperat informatiu diari en vídeo, el TimesCast. És una proposta que no sé valorar encara però que la trobe molt interessant. No és un informatiu tal i com l’entenem. En realitat el que fa és el relat del dia a la redacció, usant les reunions i els periodistes per a explicar els grans temes d’actualitat i aportar-hi una dosi d’opinió i de context. Suma, doncs, la transparència a la informació. Insistisc que encara no sé si m’agrada poc o molt però com a mínim la proposta mereix ser discutir-la

Això que es vagen encadenant les convocatòries de les consultes està molt bé però comença a resultar molt cansat pels que anem xerrant de banda a banda. Encara no has acabat amb una que comença l’altra. Diumenge a Malgrat, on vaig fer el ridícul arribant tard i perdut. Sort que la gent és amable i ho aguanta tot i el Lluís Gendrau va fer de Messi, apoderant-se del partit. Ja vaig demanar disculpes però les demane de nou.

Anar a fer aquests bolos és molt interessant perquè coneixes situacions a voltes insòlites. És el cas de Malgrat on governa amb mà de ferro un bipartit PSOE-PP. Tant amb mà de ferro que nega qualsevol suport als organitzadors de la consulta i fins i tot prohibeix a la ràdio municipal parlar-ne. Cosa que lògicament provoca protestes com la que m’ha arribat aquest matí per correu, de la Revista Som-hi, on s’explica que ‘des de la plataforma s’ha lamentat que Ràdio Malgrat els anunciés, després que el divendres 19 de març Malgrat Decideix parlés per primera vegada a l’emissora, que les altres dues intervencions i el debat que en un principi s’havia pactat que oferiria la ràdio municipal ja no es farien. La plataforma ha presentat una instància dirigida a l’alcaldessa amb l’objectiu de trobar una sortida a la cobertura de Ràdio Malgrat. En el marc d’aqusta discussió, el periodista malgratenc Jordi Martínez ha afirmat que avui en dia, i gràcies a Internet i les noves tecnologies, ‘tots som mitjans de comunicació”.

+ El bloc de la revista Som-hi
+ La crònica de Malgrat Confidencial
+ Malgrat decideix

En una tele fan ‘Ballant amb els Llops’ i em quede mirant-la al sofà. Em crida l’atenció que els sioux parlen lakota i cerque més informació per internet. Al web de Russell Means, el gran cap que es va enfrontar als anys setanta a l’exèrcit americà, trobe una anècdota deliciosa. Resulta que entre els lakota hi ha un dialecte que el parlen els homes i un que el parlen les dones. I per alguna raó els homes del film parlen com si foren dones. Cosa que ell troba divertida a muntó…

Avui Joan Josep Isern fa seixanta anys. Ho explica al seu bloc. Però com que no permet comentaris em veig obligat a felicitar-lo amb un altre apunt: per molts anys Totxanes!

JJ Isern va ser un dels primers usuaris dels blocs de VilaWeb i crec que un grapat d’anys després és un dels puntals de referència d’aquesta comunitat que agrupa gent tan diversa i que s’ha convertit en una part indispensable del diari, fonamental. Supose que molts blocaires són d’acord amb això. Isern, Totxanes, és un luxe de que gaudim tots per la seua finesa (ho hauria d’escriure a la italiana?), per la qualitat dels seus comentaris, per la seua valentia a l’hora d’encarar qualsevol tema, pels seus enormes recursos intel·lectuals i per la bellesa de la seua escriptura. 

Cuida’l A. I gaudiu junts. Ja us veig dalt la Harley…

Passa per la redacció David Grossman per a una entrevista llarga que publicarem demà. El salude quan arriba. Recorde que fa molts anys vaig llegir ‘El viento amarillo’, una traducció d’un impressionant llibre seu que em va fer reflexionar molt sobre el conflicte entre Israel i Palestina. De prop sembla molt més jove del que és. Amb l’Andreu Barnils manté una llarga conversa al plató sobre el seu darrer llibre i sobre la realitat israeliana, que l’Andreu coneix bé. Al marxar encara fem un darrer comentari. Em diu que la situació és molt complicada al seu país. Ho diu amb un somriure com defallit i enfila la porta tot seguit. No sé perquè m’he quedat trist i me n’adone que no li he dit que aquell llibre seu em va servir de molt. Li he dit que he llegit molts articles seus i llibres però li hauria d’haver dit…

Nit molt agradable a Santa Coloma. Em convidem de Gent de Gramenet a discutir sobre ciutadania i internet. M’hi trobe un local molt interessant, que combina una mena de bar amb un centre cívic i una composició social més interessant encara, amb vells i joves barrejats, gent amb dècades de lluita a l’esquena en una ciutat especialment castigada. 

La vetlada va ser magnífica i jo m’ho vaig passar molt bé. Un pèl esgotadora això sí perquè vam acabar a les tantes. Celebràvem el milió de visites a la seua web i la posada en marxa del canal de tele a la carta així que l’ambient era relaxat i fins i tot alegre.

Finalment a més els organitzadors em van sorprendre amb una fotografia i un llibre dedicats del meu amic i admirat fotògraf Joan Guerrero. No el vaig poder saludar perquè està de viatge però em vaig emocionar amb el seu text. Guerrero no només és un dels millors fotògrafs que conec sinó també una de les més persones més honestes que he vist en la meua vida. Vam treballar junts al Diari de Barcelona en els vuitanta i després hem mantingut el respecte i l’estima al llarg dels anys. M’hauria agradat molt poder-lo saludar però em fa una gran il·lusió el regal, que a més em va servir per a fer pública la meua admiració per ell.

No he estat mai a Buenos Aires, i en tinc moltes ganes. Més encara després d’haver descobert que hi ha El Ateneo. És una llibreria instal·lada en un antic teatre que fa dentetes només de veure les fotografies. Les ressenyes diuen que els llibreters no són gens amables (oer desgràcia això passa sovint en les macrollibreries) però estic segur que l’ambient i l’arquitectura, l’edifici, paga la pena. I els milers i milers de llibres que hi ha, és clar…

(Punxeu sobre la foto i amplieu-la, una volta s’obri. És impressionant…) 

Impressionat amb les coses que estan passant amb el twitter. Em convenç de que cal ser-hi així que em pose. Intentaré aprendre a poc a poc. De moment avui he descobert dues coses: que si vull enviar un missatge directe a algú puc fer-ho i que queda molt lleig (i és molt avorrit) tenir seguidors i no seguir tu a ningú. La ignorància (meua) es cura amb la pràctica i la comprensió dels altres que en saben i als quals els agraïsc la paciència.

Baixe amb el Vicent Sanchis a l’Olleria per a parlar de mitjans en la inauguració del Congrés d’Estudis Comarcals de la Vall d’Albaida. Sorprès per una presència enorme d’assistents, certament engrescadora. Ens hem dividit els papers intentant fer una espècie de presentació conjunta sobre el passat, el present i el futur de la premsa. Amb el Vicent a voltes a Barcelona tinc un complexe de Dupont&Dupont. Hi ha qui ens confon perquè en acabar amb t a Barcelona tot és una sola cosa i jo m’he trobat gent que em felicita pels articles de l’Avui mentre a ell hi ha qui li ha comentat els de VilaWeb. Què hi farem? Aprofitant la circumstància hem intentat doncs fer un Dupont&Dupont, tots dos vestits de negre amb el Gàlim al mig intentant posar ordre. Sembla que com a mínim hem entretingut al personal.

Després una picaeta ràpida i cap a casa amb l’Albert, que ostentava la representació de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. Demà més.