Mails per a Hipàtia

Fa anys que quan em pregunten on m’agradaria treballar, fora de VilaWeb, conteste que al Headlines Desk del New York Times. Són unes taules de luxe on uns periodistes fantàstics es dediquen només a posar els titulars. Ells no escriuen els articles sinó que els periodistes quan ja els han escrit, si van a les capçaleres de secció o portada, els els porten a ells. Ells se’ls lligen amb tota la calma del món i passen una bona estona estudiant quin ha de ser el titular perfecte. Ben sovint he esperat el Times del dia de després de les eleccions presidencials (n’he viscut unes quantes allà) per admirar com en un titular de tres línies, excepcional, s’explicava el contingut sencer del diari.

Aquesta vesprada a la redacció hem jugat al Headlines Desk. Implicava un risc parlar del que faria el Madrid, per allò de la mala fortuna però el titular ha quedat fixat i és aquest que podeu veure:  ‘El Madrid només hi posarà el camp’. Elegant. Que va més enllà. I còmplice. No? Si m’ho permeteu crec que està a l’alçada del Headlines Desk.

Amb les seues cançons. Amb el seu esperit. Que això no mor.

Un dia llarguíssim i molt complicat ahir. La neu fa molt bonic en un primer instant però després comencen els problemes per tot arreu. Jo tenia una reunió a la vesprada prop de la Diagonal i vaig acabar tard, cap allà a les nou. La ciutat era fantasma. Vaig pujar al metro i vaig haver de mirar l’hora: no hi havia ningú, semblava que fora matinada.

La foto és del pati de casa a primera hora de la vesprada, abans d’anar a aquesta reunió. Espere que les plantes hagen aguantat bé…

Quan vam vindre a la nova redacció, situada en la part més baixa de Barcelona, esperava moltes coses. Tenia moltes expectatives. Però aquesta d’avui ho supera tot. No hauria esperat mai veure nevar des del meu despatx i això és el que estic veient ara mateix. Neva i neva fort. Encara no es queda la neu al terra però al pas que anem tot podria passar. Els veïns no recorden una cosa semblant.

Ara fa una estona que estàvem fent un consell de redacció i hem decidit que eixiem fora al carrer a fer-nos una foto. De record. Així sempre podrem dir allò de l”any que va nevar’ a ran de mar i tot.

Veig el 30Minuts i se’m fa impossible no evocar la primera imatge que vaig tenir de Ciudad Juarez. Només hi he estat una vegada als anys vuitanta. Formava part de la ruta d’un viatge inoblidable per tots els Estats Units. De fet anàvem a El Paso. Viatjàvem amb un bitllet sensacional de Delta Airlines que ens permetia agafar en un mes tots els avions que volíem. Així que ens plantàvem en l’aeroport i triàvem. A Nova Orleans van triat El Paso. No sé perquè. Igual perquè em sonava de les sèries de cow-boys. Vam haver de parar a Dallas abans però finalment vam arribar a El Paso, ben de nit. Des de l’aeroport es veia un núvol de llum que aviat vaig aprendre que era la suma de les dues ciutats, El Paso i Ciudad Juarez, a Mèxic. Al mig el Rio Grande.

A l’hotel hi havia la televisió mexicana. Vaig posar un informatiu i en acabar passaven els detinguts del dia. En vídeo es veia a les persones que la policia havia detingut que feien allò de les fotos: perfil dret/de cara/perfil esquerrà. La sorpresa va ser que al cap d’una estona de passar detinguts els noms anaven acompanyats de la professió de policia. Fulanodetal, policia. La cosa feia efecte. Molt. Més encara en els darrers que eren identificats com a policia secreta. La mà de policies i policies secretes detinguts cridava al cel. Ja fa trenta anys.

Evidentment no vaig poder resistir-me a passar a l’altra banda i trepitjar Ciudad Juarez. Que supose que ja devia estar aleshores en mans dels narcotraficants. 

Sona el telèfon de casa. Des de Cugat.cat em demanen per a parlar de Ramon Barnils ara que s’acosta l’aniversari de la seua mort. La xicota que fa l’entrevista, crec que m’ha dit que es diu Anna, de repent fa una desinència verbal en -e. Ep! tu eres valenciana! De Banyeres de Mariola, que em diu. Una lletra, una -e en comptes d’una -o canvia l’entrevista i acabem parlant del Barnils valencià: Fuster deia que era l’únic del nord. Una lletra només és prou…

PD. Han publicat l’entrevista a la web cugat.cat (la trobareu ací) i la xicota efectivament es diu Anna. Anna Berenguer.

‘A més d’aquests valors dels quals he parlat, cal potenciar els hàbits de la confiança. Si en la societat no hi hagués una immensa majoria que actués des de la confiança seria el caos a diversos nivells. Les relacions humanes troben el seu coronament en la confiança: el matrimoni, la família, l’amistat, el comerç, la medicina, la cura en les situacions de fragilitat, qualsevol organització que vulgui dur a bon terme un projecte… La sospita generalitzada portaria a col·lapsar els intercanvis humans. La nostra societat n’hauria de ser conscient en aquests temps de forta crisi econòmica i de forts enfrontaments entre posicions adverses tant a nivell polític com a altres nivells. La discrepància és legítima i és bona en una societat democràtica; no ho és, en canvi, la sospita generalitzada i la desconfiança; i cal no donar-hi peu. La confiança constitueix una virtut essencial de l’ésser humà. L’autonomia i la dependència mútua es regulen des de la confiança. No deixem, doncs, que la suspicàcia, que la desconfiança, entrin dintre nostre i ens portin divisió. La relació, el diàleg, l’intercanvi creen confiança i solidaritat. ‘

(Del text llegit per l’Abat de Montserrat Josep Maria Soler, en l’acte d’homenatge a Josep Lluís Bausset.)

Avui s’ha anunciat un nou vol de Barcelona a Chicago, que el farà Pakistan Airlines. Curiós. De fet serà un vol de Pakistan a Chicago que farà una aturada a Barcelona, on podran pujar passatgers per a fer una part del trajecte. Pel que sembla això es posa de moda a l’aeroport de Barcelona. Anuncien també un vol directe a Bamako (Mali) que ve de o segueix cap a París i hom especula amb un vol a Rio que seria la continuació del servei de Singapore Airlines cap a Singapur.

Tant de posar Barcelona al mig em sorprèn, així de sobte. Però m’ha sorprès més encara el perquè. En el cas del vol del Paksitan la raó és que els Estats Units no deixen arribar avions directes del Pakistan. Els fan parar primer a Europa on obligatòriament ha de ser regirat l’aparell, especialment les maletes i paquets, abans de despegar cap a allà. O siga que som una espècie d’assegurança d’explosió…