Una vesprada amb Vicent Andrés Estellés, ahir
Pensat i fet. Agafem el cotxe i baixem a València a veure la darrera sessió, per ara, de l’obra de teatre ‘Poseu-me les ulleres’. És un espectacle sobre Vicent Andrés Estellés, creat per Pep Tosar amb la participació de Enric Juezas, Miquel Gil, Joan Peris, Pilar Almeria i Isabel Anyó. Juezas fa un Estellés tan real que costa oblidar que va morir. El seu discurs, la seua conversa, és tan natural que arribes a oblidar que estàs en un teatre. Puntejada musicalment per Miquel Gil i acompanyada per Peris, Almeria, el ball d’Isabel Anyó i els vídeos que van intercalant-se són un recurs magistral -la xiqueta per cert és néta de l’Estellés.
Com passa a València a vegades ‘Poseu les ulleres’ ha estat un èxit formidable però ocult als mitjans. Ahir vam pillar les darreres entrades possibles, i gràcies al Miquel que si no no entrem. Ha estat així, pel boca a orella, que el teatre Micalet s’ha anat omplint una nit i una altra. L’obra s’ho mereix. No deixa sense tocar cap dels grans temes estellesians i hi ha moments d’una emoció tan colpidora que costa molt aguantar la serenitat.
A l’eixida ens diuen que estan estudiant fer una segona tanda de representacions passada la Pasqua. Si la fan i no l’heu vist encara aquesta obra aneu-hi. Aquesta és una obra que caldria que viatjara arreu del País Valencià i a la resta del territori. S’ho mereixen els seus creadors i s’ho mereix un enorme Vicent Andrés Estellés que avui tan difícil és de trobar a les llibreries i que tant i tant necessitaríem llegir de nou.