Mails per a Hipàtia

Diu el Talmud que pots educar un foll però que mai no el faràs pensar…

Quan vam entrar a la nova redacció de VilaWeb hi havia dos objectius que volíem assolir. L’un era, i és, millorar la nostra capacitat periodística en general i de generar vídeo en particular, en el benentès que això d’internet camina cada volta més cap a la televisió. I la segona obrir un espai públic que fora l’antitesi de les actuals redaccions que cada vegada són més búnquers. Volíem, i volem, una redacció oberta i transparent al carrer.

I aquest matí hi ha hagut un moment que la cosa començava a prometre. Teníem, de forma simultània, una entrevista en el plató amb Mar Coll, la directora de cinema, mentre que a la sala d’actes s’amuntegaven les televisions i els periodistes en la conferència de premsa organitzada pels familiars d’Ariadna Jové, la xicota detinguda per l’exèrcit israelià i encara un equip de TV3 feia un reportatge sobre el cicle de Cultura Popular que fem cada mes i que tindrà Carme Ruscalleda com a pròxima convidada. Tot mentre canviava el Govern Balear i, per tant,  la taula del Tòtem tenia els cinc sentits posats en Palma. 

La veritat és que l’espectacle era frenètic, però ja és això el que volem…

Sorpresa gran en veure, per l’avís que em feia Josep-Carles Bayarri, que tancaven (literalment) Veetle durant les hores de la SuperBowl. Significatiu, però. Finalment vaig veure-la com ho tenia previst, connectant l’ordinador a la tele, però no en alta definició, que era la variant que oferia Veetle. Però sense interrupcions ni recàrregues, amb bon so i una imatge més que decent.

Em van sorprendre els Saints. Ho reconec. No m’esperava tant d’atreviment i em van agradar molt. Van començar el tercer quarts amb una patada al costat que em va deixar garratibat. Era una jugada molt agosarada i els va funcionar. Ja m’havien sorprès jugant-se una conversió que quart down al final del segon quart que havien fallat però que després encara van tenir temps de recuperar el baló i convertir un field goal.

Així que em vaig posar de part dels atrevits i vaig gaudir del seu futbol, una mica a l’estil del Barça, espectacular, descarat, a l’atac i sense manies. El Gustau havia apostat per ells abans del partit, jo no, així que el felicite de passada, allà a l’Alguer… 

Avui és la Superbowl, un partit que fa molts anys que procure no perdre’m. I que els darrers anys, a més, em val de test de l’avanç de la tecnologia de transmissió de vídeo per internet.

Durant molt temps vaig estar subscrit a Canal + i les nits de la Superbowl eren divertidíssimes a casa perquè venien bons amics com el Josep Morell o el Gustau Navarro i la miràvem junts fent vinga barrila. Després em vaig donar de baixa de Canal + i vaig començar a preocupar-me sobre com veure-la. Fa tres anys ja la mirí amb P2P però amb una finestreta ridícula que es congelava a cada minut. L’any passat ja la vaig veure perfectament a tota pantalla en el meu portàtil i enguany miraré d’anar un pas més enllà. Com que hi ha aquesta meravella de programa que és el veetle ha instal·lat l’ordinador connectat a la tele i provaré a veure si la puc mirar en HD, alta definició, la qual cosa ja seria extraordinària: televisió en directe, per alta definició, des d’internet i amb una simple connexió adsl!

Vos ho contaré…

Sóc a París per a fer una xerrada sobre com internet ha globalitzat la cultura catalana, en el marc d’Expolangues. Quan l’acabe se m’acosta una persona parlant en occità i em diu que representa les associacions rroma (ells ho escriuen amb dues erres) que estan lluitant per un domini propi a internet. Parla l’occità menys afrancesat fonèticament que he escoltat mai, preciós. I es defineix com a ‘gitano’, sense embuts.

Parlem una estona llarga de com vam fer el .cat, li passe adreces i contactes i m’interesse per la seua situació. Diu que ells no volen un estat propi però sí un domini propi i afirma que la nació rroma vol ser tractada més com un poble indígena, a la manera americana, que no com una nació sense estat a la manera europea. Li desitge sort a ell i a la seua nació, una de les més antigues, persistents i notables del nostre continent.

(El text en pdf de la conferència el trobareu ací)

Vaig arribar tard ahir. Tinc l’hotel a prop del Louvre així que per estirar les cames m’hi vaig acostar. A la piràmid feien alguna cosa perquè era ple de cotxes i policies. De lluny la torre del senyor Eiffel enviava rajos de llum i París ensenyava la seua cara més poderosa i atractiva.

Vaig recordar la primer vegada. Era un 14 de juliol. M’hi va portar l’Asssumpció i vam riure molt perquè jo anava repassant els cotxes estacionats als camps elisis. Mirava les banderes i li explicava de quin país eren. Ella no entenia com és que m’agrada tant això de la vexil·lologia però jo intentava explicar-li que ens ensenya molt sobre els països i el món que vivim.

Anit, com que era aprop vaig anar a parar al Royal Opera per sopar una d’aquelles truites excepcionals que ací saben fer com ningú. Vaig seure en una de les finestres per veure el carrer i de sobte tot de policies que el tallaven. A darrere seu una delegació oficial plena de la pompa que només els gavatxos saben posar a les coses i al bell mig un cotxe amb la bandera de l’Uzbequistan -ben fàcil de reconèixer. La cambrera es va quedar mirant-ho i va remugar ‘a saber qui serà aquest…’. El president de l’Uzbequistan, que li vaig aclarir jo mentre ella em mirava, també i tants anys després, encuriosida, supose que pensant si és que conec les banderes de tot el món…

Em trobe, passejant, el Raimon. Mentre xerrem al mig del carrer s’acosten unes xicotes italianes que ens demanen si els faríem aquella típica foto de dues amigues de vacances a Barcelona. Li la fa el Raimon i quan elles marxen me n’adone que no sabran quin personatge tan important s’amagarà per sempre al darrere d’aquella instantània tan normaleta…