miozz mirades

No vaig poder votar-la per pocs dies: l’article 12 establia la majoria d’edat als divuit però s’aprovava unes setmanes després del meu aniversari. No votar-la no em va impedir conèixer-la a fons; i el debat sobre la conveniència o no del text va ser intens.
(continua)
Naixia curta, contradictòria i ambigua. Sortíem d’una dictadura, tenir una Constitució i un sistema parlamentari era un avenç fonamental. Però s’imposava una monarquia parlamentària, s’inventava l’estat de les autonomies per diluir les nacions històriques, i en conjunt el famós consens constitucional de la transició deixava massa coses a lliure interpretació. Ja s’ha vist. Cada cop en paguem més les conseqüències.
La Constitució de 1978 ha tingut el seu paper, la seva funció cabdal en el període de la transició. Punt. Les seves formes responen a aquell moment, a aquella necessitat de conciliar opcions polítiques totalment oposades. Són l’artifici per reconvertir la maquinària de la dictadura en maquinària de la democràcia sense trencar gairebé res. Sense passar comptes. Tot això és història. Han passat més de trenta anys, i els canvis socials i polítics són imparables. Les imprecisions i contradiccions del text él fan inservible per a la governança actual. Les conseqüències de l’invent de les autonomies per camuflar les nacions històriques són demolidores, insostenibles. L’exemple del linxament a Catalunya pel procés estatutari n’és una bona prova.
Avui, dia de la constitució, em sumo al clam per una renovació del text constitucional, i a la denúncia del Tribunal Constitucional, un ens que ha perdut tota credibilitat. Tot ha caducat. Toca canvi!

Article quinzenal al setmanari EL TOT

(continua)

DIA DE LES PERSONES AMB…

Després d’un novembre força carregat de dates commemoratives a nivell mundial, internacional, desembre comença amb tres de molt reconegudes: el dia 1, dia mundial de la lluita contra la SIDA; el dia 2, dia internacional de l’abolició de l’esclavitud, i el dia 3, dia internacional de les persones amb DISCAPACITAT. Després hi ha el 5, dia del  Voluntariat, el 9, dia de ràdios i televisions dedicades a la infància, i el 10, Dia dels Drets Humans.

Els dies de tenen una part molt vistosa i positiva, però també tenen la seva altra cara: molts cops són dies que calen per fer recordar fites no assolides. Serveixen per posar més atenció en una causa concreta i al seu reconeixement, i això és bo. Fins i tot en alguns casos poden arribar a ser cites festives molt significatives del nostre calendari. Però quan són dies dedicats a causes humanitàries o a la reclamació de drets, en el fons la necessitat d’aquest dia especial demostra que allò encara no està normalitzat. És el que passa amb el dia dedicat a les persones amb discapacitat. En una mateixa societat, en un mateix país, ciutat, barri, dins del conjunt de la població hi ha una clara desigualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional (la manera més actual i menys pejorativa d’anomenar les persones amb discapacitat). Fa poc, el 20 de novembre, es va celebrar la Declaració dels Drets de l’Infant i dia mundial de la infància, i entenc que aquests drets inclouen els dels infants malalts i els dels que tenen alguna discapacitat. Que el dia 3 se’ls dediqui una data expressa no hauria d’anar en detriment de que per sobre de tot es recordi que els nens i nenes abans que deficients són infants. I quan es pensa en infants, i en política, arquitectura, oci, publicacions, programes televisius, activitats esportives, artístiques, escolarització, educació en el lleure, jocs, cinema…, caldria tenir una visió inclusiva que tingui en compte el 100% de la pluralitat que pot presentar la població infantil. En el terreny socioeconòmic, cultural, i en la diversitat funcional.

Després dels grans canvis experimentats en els darrers 40 anys en el terreny dels drets de les persones amb discapacitats, sobta comprovar com en l’àmbit de la infància encara no s’han assolit unes conquestes sòlides en el camp de la inclusió, i com encara hi ha molts àmbits on no s’han adonat que el normal és ser diferent i que ser diferent no és motiu per estar en desigualtat de condicions davant els drets i deures.

(La fotografia correspòn a l’espectacle de titelles Companys del barri que cada any en aquesta data Deixem de Ser invisibles – amb la participació ide l’ajuntament –  posa a l’abast de les escoles de Badalona)

Després d’un novembre força carregat de dates commemoratives, desembre comença amb tres de seguides molt reconegudes: el dia 1, dia mundial de la lluita contra la SIDA; el dia 2, dia internacional de l’abolició de l’esclavitud, i el dia 3, avui, dia internacional de les persones amb DISCAPACITAT. I ben aviat, el dia 10, serà el Dia dels Drets Humans.

Ja ho he dit altres vegades què en penso dels dies de,  (podeu llegir-ho aquí on a més faig referència a com ha evolucionat el que abans era el “dia del subnormal”). En el fons són dies que calen per fer recordar fites no assolides…

(continua)

Els dies de tenen una part molt vistosa i positiva, però també tenen la seva altra cara: molts cops són dies que calen per fer recordar fites no assolides. Serveixen per posar més atenció en una causa concreta i al seu reconeixement, i això és bo. Fins i tot en alguns casos poden arribar a ser cites festives molt significatives del nostre calendari. Però quan són dies dedicats a causes humanitàries o a la reclamació de drets, en el fons la necessitat d’aquest dia especial demostra que allò encara no està normalitzat. És el que passa amb el dia dedicat a les persones amb discapacitat. En una mateixa societat, en un mateix país, ciutat, barri, dins del conjunt de la població hi ha una clara desigualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional (la manera més actual i menys pejorativa d’anomenar les persones amb discapacitat). Fa poc, el 20 de novembre, es va celebrar la Declaració dels Drets de l’Infant i dia mundial de la infància, i entenc que aquests drets inclouen els dels infants malalts i els dels que tenen alguna discapacitat. Que el dia 3 se’ls dediqui una data expressa no hauria d’anar en detriment de que per sobre de tot es recordi que els nens i nenes abans que deficients són infants. I quan es pensa en infants, i en política, arquitectura, oci, publicacions, programes televisius, activitats esportives, artístiques, escolarització, educació en el lleure, jocs, cinema…, caldria tenir una visió inclusiva que tingui en compte el 100% de la pluralitat que pot presentar la població infantil. En el terreny socioeconòmic, cultural, i en la diversitat funcional.

Després dels grans canvis experimentats en els darrers 40 anys en el terreny dels drets de les persones amb discapacitats, sobta comprovar com en l’àmbit de la infància encara no s’han assolit unes conquestes sòlides en el camp de la inclusió, i com encara hi ha molts àmbits on no s’han adonat que el normal és ser diferent i que ser diferent no és motiu per estar en desigualtat de condicions davant els drets i deures.

La llum del matí s’ha filtrat pel cancell i m’ha fet saber, passadís avall, que s’havia fet tard, molt tard. Del llit estant m’he protegit els ulls, sensibles a tanta lluminositat, i he notat els formiguetjos a la cara, els llavis de suro, i el dolor intens; ara feia molt temps (més d’un mes!)que l’atac no em deixava tan planxada, el tractament homeopàtic m’està funcionant força i he aconseguit controlar la intensitat a partir dels primers símptomes. Avui, precisament, tenia hora a la Vall d’Hebron per participar en l’estudi genètic sobre la migranya crònica finançat per la Marató de TV3. M’en va parlar un amic, i vaig accedir a la informació publicada.

(continua)

Com passa sovint, les expectatives que m’havia fet sobre la participació a l’estudi eren desajustades. Altes. Prou com per fer venir un taxi i arribar-m’hi. La doctora m’ho ha deixat clar en signar els fulls de consentiment informat: no corres cap risc ni obtindràs cap benefici. L’estudi no m’aportarè res, cap informació sobre la meva malaltia, cap prova, cap reconeixement mèdic específic. Tan sols un qüestionari i l’estracció de sang. Sense cap retorn. Però tal com diuen els documents que he signat – i en això hi estic d’acord – “els resultats que s’btinguin (tradueixo del castellà, únic idioma en que es troba tota la documentació informativa i qüestionaris que facilita l’Hospital de la Vall d’Hebron) ajudaran a determinar l’existència de marcadors que permetin identificar pacients amb risc de patir migranya crònica, a més de poder comprendre millor la malaltia, encara que no existeixi un benefici immediat per al participant, derivat d’aquest estudi”. Doncs au, jo ja he fet la meva contribució. Quan el taxi m’ha retornat a casa i m’he pogut tornar a estirar en la fosca de l’habitació tancada, ho he fet amb el petit desengany perquè això no em servirà  per poder conèixer millor el meu “quadre”, però la satisfacció d’haver posat la meva sang al servei de la ciència mèdica… a veure què en surt de tot plegat!