dia de
(La fotografia correspòn a l’espectacle de titelles Companys del barri que cada any en aquesta data Deixem de Ser invisibles – amb la participació ide l’ajuntament – posa a l’abast de les escoles de Badalona)
Després d’un novembre força carregat de dates commemoratives, desembre comença amb tres de seguides molt reconegudes: el dia 1, dia mundial de la lluita contra la SIDA; el dia 2, dia internacional de l’abolició de l’esclavitud, i el dia 3, avui, dia internacional de les persones amb DISCAPACITAT. I ben aviat, el dia 10, serà el Dia dels Drets Humans.
Ja ho he dit altres vegades què en penso dels dies de, (podeu llegir-ho aquí on a més faig referència a com ha evolucionat el que abans era el “dia del subnormal”). En el fons són dies que calen per fer recordar fites no assolides…
Els dies de tenen una part molt vistosa i positiva, però també tenen la seva altra cara: molts cops són dies que calen per fer recordar fites no assolides. Serveixen per posar més atenció en una causa concreta i al seu reconeixement, i això és bo. Fins i tot en alguns casos poden arribar a ser cites festives molt significatives del nostre calendari. Però quan són dies dedicats a causes humanitàries o a la reclamació de drets, en el fons la necessitat d’aquest dia especial demostra que allò encara no està normalitzat. És el que passa amb el dia dedicat a les persones amb discapacitat. En una mateixa societat, en un mateix país, ciutat, barri, dins del conjunt de la població hi ha una clara desigualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional (la manera més actual i menys pejorativa d’anomenar les persones amb discapacitat). Fa poc, el 20 de novembre, es va celebrar la Declaració dels Drets de l’Infant i dia mundial de la infància, i entenc que aquests drets inclouen els dels infants malalts i els dels que tenen alguna discapacitat. Que el dia 3 se’ls dediqui una data expressa no hauria d’anar en detriment de que per sobre de tot es recordi que els nens i nenes abans que deficients són infants. I quan es pensa en infants, i en política, arquitectura, oci, publicacions, programes televisius, activitats esportives, artístiques, escolarització, educació en el lleure, jocs, cinema…, caldria tenir una visió inclusiva que tingui en compte el 100% de la pluralitat que pot presentar la població infantil. En el terreny socioeconòmic, cultural, i en la diversitat funcional.
Després dels grans canvis experimentats en els darrers 40 anys en el terreny dels drets de les persones amb discapacitats, sobta comprovar com en l’àmbit de la infància encara no s’han assolit unes conquestes sòlides en el camp de la inclusió, i com encara hi ha molts àmbits on no s’han adonat que el normal és ser diferent i que ser diferent no és motiu per estar en desigualtat de condicions davant els drets i deures.
Aquest dia es celebra perquè la gent que no es troba com nosaltres tingui més consciència de la forma en que patim dia rere dia.
Però l’ajuntament poc es preocupa de nosaltres si no l’informem dels defectes de la via pública que s’han de resoldre i altres que hi són per no estar ben construits els edificis, locals… que l’entrada és dificultosa encara que hagin fet rampes d’entrada en unes condicions desfavorables.
El consistori badaloní ha estat informat fa temps d’algunes entrades, pasos subterranis… inaccessibles que per ells no li corren cap pressa perquè no els perjudica en absolut.
Què faran el dia en que es trobin com nosaltres? Segur que s’afanyaran.
I estic d’acord en que cal una visió més inclusiva, una visió que abarqui els drets dels infants i en definitiva de les persones en tots els àmbits i no només en uns de determinats. Serem una societat inclusiva el dia que no haguem de parlar d’inclusió, perquè es donarà per sobrentès.