Mails per a Hipàtia

Ahir a Palma, en la segona de les activitats que el PEN club ha organitzat per a recordar l’escriptora i blocaire, l’autora de L’hidroavió apagafocs. Dimarts van parlar més els amics, des de la coneixença pròxima i ahir ens va tocar un repàs com més acadèmic -i en particular a mi em va tocar lidiar amb el debat sobre els blocs i la literatura o la literatura i els blocs. Va ser molt agradable i incitador. En acabat un mos a can Bosch va servir per a continuar xerrant de la Xesca i els seus episodis i a mi per a conèixer el seu fill Marc, un lluminós obsés per la literatura. Na Margalida Pons em va regalar un exemplar de “Villa Coppola”, la novel·la de la Xesca que va publicar fa molts anys La Magrana i avui al matí,  quan he tornat a la redacció, l’he deixat entre els llibres que comencen a conformar la nostra biblioteca col·lectiva. Trobe que aquest és un lloc més adient que casa, ja que ella va triar VilaWeb per a regalar-nos a tots el seu esplèndid bloc.

Avui Soitu ha anunciat que tanca. La crisi ha acabat amb el que jo crec que ha estat el projecte de diari estrictament digital més interessant d’Espanya. El BBVA n’era accionista, amb la meitat del capital i ha tancat l’aixeta enmig de la crisi; simplement.

Em sap greu pel Sindo, el Juan Varela i els altres companys i amics que s’hi van involucrar en aquest projecte, un projecte que ha estat espectacular alguns dies tot i que, en la meua opinió, en alguns aspectes era massa poc concret pel que fa a la seua proposta informativa. En qualsevol cas Soitu era una aposta valenta per al mercat espanyol que ha tingut un gran reconeixement internacional però que s’acaba, probablement perquè no s’ha posat l’èmfasi que calia en la vessant empresarial. 

Dissortadament això no és una sorpresa i sembla que pinten bastos en els mitjans i no només en els de paper. Els mitjans de paper tots ho sabem que estan passant moments difícils amb expedients que estan delmant les seues redaccions i que fan difícil fins i tot la seua supervivència. Als Estats Units n’han tancat un bon grapat ja i el degoteig d’empreses amb dificultats extremes no para de créixer. El tancament de Soitu, però, és un toc d’atenció seriós també pels digitals.

A tots els països hem nascut, més d’hora o més tard, mitjans digitals amb voluntat generalista que hem explorat aquests anys com es fa periodisme des de la xarxa. És el cas de Politico o el Huffington Post als Estats Units,  de Rue 89 a França, del veterà Vieiros a Galícia, de Soitu o La Información a Espanya, del Net Zeitung alemany o de nosaltres mateixos i tots els altres diaris digitals del país. 

Durant anys hem confiat en el creixement diguem-ne vegetatiu de la xarxa, ajudats al principi per una certa indiferència dels mitjans tradicionals que ha acabat, però, ja fa uns mesos quan la crisi els ha obligat a prendre’s de manera seriosa la web. Ara els mitjans tradicionals, diaris, televisions, etcètera, s’hi han abocat com a feres. En alguns casos estan trencats i aguanten de miracle l’embat de la crisi però a l’hora de crear audiència compten amb un element que juga al seu favor: la marca és reconeguda i ells apareixen per tot arreu. En qualsevol televisió, per exemple, encara és l’hora avui que diguen un titular d’un mitja digital mentre que ens repeteixen tres o quatre voltes al dia els titulars de qualsevol cosa que s’edita en paper, per poc ressò que aquest tinga i encara que només el llisquen els seus mateixos impulsors. O hi ha el cas del Google News, un dels grans distribuïdors de trànsit de la xarxa, que prima també les edicions dels mitjans tradicionals -i a més margina el català, cosa que encara és pitjor. Qualsevol mitjà tradicional, a més, duplica, triplica o quadruplica el volum d’inversió, el volum de redactors i sobretot el volum de possibilitats de promoció que pot posar en joc  a l’hora d’atreure nous lectors. És amb això que juguen ara que es veuen amb l’aigua al coll i ben bé que ho fan. 

Som, per això, davant una nova etapa, que serà segurament molt convulsa i incerta. Hi ha en els mitjans tradicionals qui canta victòria precipitadament. Cal felicitar-los perquè els esforços que estan fent a la xarxa són notables i generalment molt encertats. Però només el temps dirà si poden aguantar amb les estructures tan mastodòntiques que tenen o si la pressió que tenen se’ls girarà en contra. Pel que fa als digitals el tancament de Soitu és tot un avís ben seriós que si bé alguns poden llegir en clau pessimista jo preferisc llegir com una lliçó que ens hauria d’esperonar a millorar els nostres productes, la nostra presència pública i a ser més rigurosos encara pel que fa al desenvolupament i al creixement dels nostres projectes empresarials.

Sap greu, però, que això passe al preu d’acabar amb el somni de companys i amics com els de Soitu.

Ahir vaig pujar a Carcassona a participar de l’Anem Oc. Va ser un èxit espectacular amb prop de trenta mil persones amassades per la llengua occitana, enmig d’un ambient molt jove i engrescador. Mai no havia escoltat tant d’occità i mai no l’havia escoltat, i això em va cridar molt l’atenció, tant alliberat fonèticament del francès. Vaig veure-hi famílies senceres que d’avis a netes es parlaven en occità i això em va fer content. Per a qualsevol llengua la transmissió intergeneracional és el principal procés a sostenir.

Hom pot dir que tot això era normal, tenint en compte que allà es trobaven occitanistes arribats d’arreu. Potser sí. Però hi havia signes que anaven més enllà. Per exemple la gran quantitat de banderes amb la creu de Tolosa que es trobaven als carrers i balcons de la ciutat, especialment al barri de la Tribala. O el fet que L’Independant, que no es pot dir que siga un diari especialment nacionalista occità o català, regalara un correctíssim mapa d’Occitània amb la seua edició d’ahir. O encara la presència d’electes de diversos partits, amb la xocant banda tricolor francesa, encapçalant la manifestació i reivindicant un espai propi per a la cultura occitana. Són signes nous, que no havia vist massa mai abans al país veí i que em fan pensar que és possible que alguna cosa s’estiga movent allà.

En acabar l’Anem Oc ens vam perdre una bona estona per la ciutat vella. Primer vam dinar una truita gloriosa d’aquelles que només saben fer ells i que em va sentar com si no haguera menjat en tres o quatre segles i després vam passejar fins que va caure la nit, amb tot de grups per ací i per allà que cantaven i feien música per a cloure un dia excepcional per als nostres germans del nord.

M’agradaria estar aquesta nit a Xàtiva, en el concert de Pep. No pot ser. Dissabte vinent, però, actua a Bétera i allà hi seré. Avui han anat mon pare i mon cunyat a representar la família i aplaudir amb ganes. I riure com a bajoques, que ja me’ls conec.

Il Diari, una revista en friulà que cada quinze dies reparteix 12.000 exemplars en aquella llengua, publica en la seua edició actual una entrevista sobre VilaWeb. Fa unes setmanes un grup de periodistes friulans van visitar Barcelona i, entre altres coses, la redacció de VilaWeb. Va ser un encontre molt interessant i agradable. Ells veuen que el català és molt més a prop de la normalitat que no ho vegem nosaltres, cosa segurament comprensible per les seues dificultats, i tenen un gran interés en l’explosió del català a internet, que veuen també com una gran oportunitat per a la seua llengua.

(Vídeo de VilaWeb TV sobre els friulans, ladins i romanxs: La Llengua dels Alps)

M’interessa fer un programa de l’Internauta amb persones que ja estan tocant el Windows 7. Algú de vosaltres l’està usant ja i no li faria res que el telefonàrem preguntant què li sembla?

Tinc de temps fins demà, dijous, al migdia. Gràcies. 

L’informa anual de Reporters sense Fronteres sobre la llibertat de premsa va fent que l’estat espanyol baixe posicions en el rànquing any rere any. Acaben de fer públic el que correspon a aquest any i ja “estem” al lloc 44. Amb estats com ara Bòsnia, Mali, Jamaica o Uruguai que poden dir que tenen una premsa més lliure. 

Les posicions en els tres anys anteriors eren: 
2009. 44
2008. 36
2007. 33

Anem a pitjor, doncs. Tot i que cal aclarir que abans ja havíem estat en la franja dels quaranta, en plena època Aznar.

Fa cinquanta anys, un dia com avui, per primer vegada una colla de nacionalistes valencians es van trobar a la font de Sant Vicent de Llíria. Ho eren tan d’incipients que els franquistes ni tan sols es van preocupar de prohibir-los la trobada, cosa que sí que farien els anys següents. Avui l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria ha organitzat una trobada d’homenatge on molts d’ells refaran el camí d’aquell primera dia, acompanyats per les generacions que els hem seguit, en la trajectòria vital i en la defensa del país i la llengua. És una bona ocasió per a ser agraïts.

Celebració dels quinze anys de la creació de la UOC. Ho fem amb un sopar a la seu central, allà dalt al Tibidabo. Em toca seure a la vora del rector Ferrater i de’n Vilarasau que és el meu president en la fundació universitària. Procure callar i escoltar-los. El rector Ferrater és una persona que admire des de fa molts anys, malgrat algun enfrontament que inevitablement s’havia de produir i que crec que ja està ben superat. De fet crec que l’admire perquè ja l’admirava el Barnils. Recorde que el Ramon em va explicar la seua extraordinària biblioteca i em va dir que un científic que tenia la millor col·lecció de poesia del país havia de ser un personatge interessant per força. I ho és. Com en Vilarasau, amb el qual ja fa anys que compartisc reunions en el Consell de la FUOC, reunions que són classes sobre com portar els temes, que poca gent deu haver com ell per a fer aquestes coses en aquest país.

Fa quinze anys, doncs, de l’era internet. Fem bromes tots plegats sobre com de difícil era per a la majoria de la gent entendre què estàvem fent. Dic estàvem perquè ben aviat farà també quinze anys de l’inici de VilaWeb i m’és ben familiar el comentari del doctor Ferreter quan ha dit “això m’ho deixaven fer perquè es pensaven que estava ben torrat”. Era, aquesta, una sensació real en aquell temps, quan ningú de nosaltres hauria ni pogut somiar que internet tindria el paper central que té en la vida del país. En explicar-ho, als ulls de’n Ferrater no he vist melangia però em costava de creure-ho perquè jo mateix me n’adone que en tinc. Perquè era molt difícil, perquè érem uns torrats, tots, és cert. Però també ho és que aquell esperit pioner tenia coses molt boniques i emocionants que sospite que aquest any vaig a tenir ocasió de recordar més d’una vegada i més de dues.

He anat a l’auditori del Palau de la Generalitat al lliurament dels Premis de la Comunicació d’enguany. Tots els qui conec que els havien premiat em semblen molt ben premiats, El Punt, EyeOS, els amics d’osona.com, la colla de Catalunya Informació… així que era una vesprada per a delectar-se i gaudir.

No sé si per això mateix, perquè em trobava molt relaxat en aquell ambient, m’ha donat per fixar-me en les columnes de la sala, que estan tallades. Hi he estat moltes vegades allí però mai no m’havia aturat a pensar com ho han fet això. La sala té (tenia) unes quantes columnes que aguantaven el sostre i ara les han tallat fins allà on comencen a eixamplar-se. Amb la qual cosa es manté el paper decoratiu, molt bonic, però desapareix el paper d’aguantar el primer pis, que supose que era molt pràctic. No sé quan ho van fer, segur que fa anys, ni com ho van fer, però especular-ne m’ha encuriosit. Ja ho sabeu: qui no bada és perquè no vol…

El diari de Venècia “Il Gazzettino” publicava ahir una entrevista que em va fer fa uns dies sobre la realitat política catalana i en concret sobre el procés d’independència. Si us interessa llegir el text pla (la versió online del diari és complicada) el trobareu ací. En l’article l’autor em presenta com a director de VilaWeb i membre de la coordinació dels referèndums perquè l’entrevista es va fer fa uns quants dies, quan semblava que existiria una coordinació unitària entre tots els referèndums i jo m’havia compromès a formar-ne part precisament per a la difusió arreu d’Europa del procés. Espere que malgrat que això ja no siga així el text valga igual i que servisca als lectors italians per a saber que alguna cosa important s’està movent a aquesta banda de la mediterrània.

Cal ressaltar que Il Gazzettino és el gran diari de Venècia i la seua regió i també del Friül, d’on és l’autor de l’article William Cissilino. És un dels diaris més antics d’Itàlia, amb una difusió de 80.000 exemplars diaris.

Dies de metges, tecles que no van on toca i disfuncions vàries. La música ajuda. De matinada trobe aquesta extraordinària versió del New York State of Mind de Billy Joel. Em refresca, retornant-me a aquella nit de petites dificultats a l’Upper West Side, quan semblava que se’ns complicaven les coses i van trobar l’esma per anar a sopar a una bodega amb jazz en directe mentre afora els bombers batallaven amb un petit incendi i la cua plujosa d’un huracà s’apoderava de la ciutat.

El que havia d’haver estat una comissió organitzadora a nivell nacional dels referèndums per la independència ha esdevingut un camp de batalla i la unitat, que considere imprescindible, sembla que s’ha trencat, amb els uns imposant condicions als altres. Fa uns deu dies se’m va demanar que participara com a expert en un comitè de treball a favor dels referèndums. En aquell moment tothom donava suport a una sola coordinadora a la qual jo havia d’aportar contactes i coneixement professional, especialment dedicats a difondre entre la premsa europea el procés. 

Després del que ha passat aquests darrers dos dies supose que aquest comitè, encapçalat per Alfons López Tena, en el qual havia decidit participar per a aportar el meu granet de sorra ja no deu existir. Cas que existisca, però, vull deixar clar que no me’n sent part ja que el fet que responguera a la màxima unitat possible era la condició bàsica i única per tal que jo poguera participar.

Evidentment si la situació s’arregla estic a disposició pel que calga fer.

(PD: Veig que alguns comentaris em demanen que siga encara més explícit però no ho puc ser més. És molt senzill: jo, com a periodista que sóc, només puc participar en projectes públics, de tipus polític, si ho faig en un tinglado sense cap mena d’exclusió, on tots els meus lectors s’hi senten relativament còmodes. Si hi ha divergències i apareixen reticències dels uns o dels altres jo simplement m’he d’apartar per prudència. I ho faig sense dir qui té raó o qui la deixa de tenir i sense acusar als uns o als altres, que jo no sóc ningú per a fer-ho.)

Gràcies per les cançons Negra. Per totes aquelles hores intentant entendre amb els ulls clavats en la portada del vell LP com es tocava aquell tambor de veu grossa que tu feies anar amb una baqueta i una maça alhora.

Gràcies per la teua veu en el rostre lluminós de Mari, per la Misa Criolla, per la “Canción para todos” cantada a crits i punys aquella nit a València mentre els milicos cremaven la teua terra, aquells mateixos que et van detenir sobre l’escenari, sense respecte ni per la música que et naixia a glops.

Però sobretot gràcies per aquell “Gracias a la vida” que va sonar per la Nuri aquella vesprada desoladora a Arenys, quan la mort era una sensació tan intensa, directa i dolorosa que pensava que jo mateix podia morir…

Ahir per la vesprada, més o menys a aquesta hora, havia de despegar de l’aeroport de Brussel·les. Hi vaig arribar una mica abans. En eixir de l’oficina de Brussel·les m’acabava d’assabentar que Chicago i Tòquio eren fora de la cursa pels Jocs 2016. Perill, doncs. A l’arribar a l’aeroport tots els espanyols anaven preguntant-se si ja se sabia si Madrid guanyava o si guanyava Rio. Fins i tot hi havia un grupet de cinc o sis que estaven agafats de la mà fent una rotllana, supose que esperant el telèfon. El que va sonar va ser el meu. Des de la redacció em notificaven que havia guanyat Rio i just en eixe moment passava per davant meu un gran avió d’Iberia amb dos logotips de la candidatura madrilenya, inútils des d’aquell moment. El temps de penjar i fer la foto. No m’ha quedat gens bé però és un testimoni de la derrota. I per això la pose. Com diu la cançó “no time for losers…”