Mails per a Hipàtia

Avui Soitu ha anunciat que tanca. La crisi ha acabat amb el que jo crec que ha estat el projecte de diari estrictament digital més interessant d’Espanya. El BBVA n’era accionista, amb la meitat del capital i ha tancat l’aixeta enmig de la crisi; simplement.

Em sap greu pel Sindo, el Juan Varela i els altres companys i amics que s’hi van involucrar en aquest projecte, un projecte que ha estat espectacular alguns dies tot i que, en la meua opinió, en alguns aspectes era massa poc concret pel que fa a la seua proposta informativa. En qualsevol cas Soitu era una aposta valenta per al mercat espanyol que ha tingut un gran reconeixement internacional però que s’acaba, probablement perquè no s’ha posat l’èmfasi que calia en la vessant empresarial. 

Dissortadament això no és una sorpresa i sembla que pinten bastos en els mitjans i no només en els de paper. Els mitjans de paper tots ho sabem que estan passant moments difícils amb expedients que estan delmant les seues redaccions i que fan difícil fins i tot la seua supervivència. Als Estats Units n’han tancat un bon grapat ja i el degoteig d’empreses amb dificultats extremes no para de créixer. El tancament de Soitu, però, és un toc d’atenció seriós també pels digitals.

A tots els països hem nascut, més d’hora o més tard, mitjans digitals amb voluntat generalista que hem explorat aquests anys com es fa periodisme des de la xarxa. És el cas de Politico o el Huffington Post als Estats Units,  de Rue 89 a França, del veterà Vieiros a Galícia, de Soitu o La Información a Espanya, del Net Zeitung alemany o de nosaltres mateixos i tots els altres diaris digitals del país. 

Durant anys hem confiat en el creixement diguem-ne vegetatiu de la xarxa, ajudats al principi per una certa indiferència dels mitjans tradicionals que ha acabat, però, ja fa uns mesos quan la crisi els ha obligat a prendre’s de manera seriosa la web. Ara els mitjans tradicionals, diaris, televisions, etcètera, s’hi han abocat com a feres. En alguns casos estan trencats i aguanten de miracle l’embat de la crisi però a l’hora de crear audiència compten amb un element que juga al seu favor: la marca és reconeguda i ells apareixen per tot arreu. En qualsevol televisió, per exemple, encara és l’hora avui que diguen un titular d’un mitja digital mentre que ens repeteixen tres o quatre voltes al dia els titulars de qualsevol cosa que s’edita en paper, per poc ressò que aquest tinga i encara que només el llisquen els seus mateixos impulsors. O hi ha el cas del Google News, un dels grans distribuïdors de trànsit de la xarxa, que prima també les edicions dels mitjans tradicionals -i a més margina el català, cosa que encara és pitjor. Qualsevol mitjà tradicional, a més, duplica, triplica o quadruplica el volum d’inversió, el volum de redactors i sobretot el volum de possibilitats de promoció que pot posar en joc  a l’hora d’atreure nous lectors. És amb això que juguen ara que es veuen amb l’aigua al coll i ben bé que ho fan. 

Som, per això, davant una nova etapa, que serà segurament molt convulsa i incerta. Hi ha en els mitjans tradicionals qui canta victòria precipitadament. Cal felicitar-los perquè els esforços que estan fent a la xarxa són notables i generalment molt encertats. Però només el temps dirà si poden aguantar amb les estructures tan mastodòntiques que tenen o si la pressió que tenen se’ls girarà en contra. Pel que fa als digitals el tancament de Soitu és tot un avís ben seriós que si bé alguns poden llegir en clau pessimista jo preferisc llegir com una lliçó que ens hauria d’esperonar a millorar els nostres productes, la nostra presència pública i a ser més rigurosos encara pel que fa al desenvolupament i al creixement dels nostres projectes empresarials.

Sap greu, però, que això passe al preu d’acabar amb el somni de companys i amics com els de Soitu.