Mails per a Hipàtia

Ahir vaig pujar a Carcassona a participar de l’Anem Oc. Va ser un èxit espectacular amb prop de trenta mil persones amassades per la llengua occitana, enmig d’un ambient molt jove i engrescador. Mai no havia escoltat tant d’occità i mai no l’havia escoltat, i això em va cridar molt l’atenció, tant alliberat fonèticament del francès. Vaig veure-hi famílies senceres que d’avis a netes es parlaven en occità i això em va fer content. Per a qualsevol llengua la transmissió intergeneracional és el principal procés a sostenir.

Hom pot dir que tot això era normal, tenint en compte que allà es trobaven occitanistes arribats d’arreu. Potser sí. Però hi havia signes que anaven més enllà. Per exemple la gran quantitat de banderes amb la creu de Tolosa que es trobaven als carrers i balcons de la ciutat, especialment al barri de la Tribala. O el fet que L’Independant, que no es pot dir que siga un diari especialment nacionalista occità o català, regalara un correctíssim mapa d’Occitània amb la seua edició d’ahir. O encara la presència d’electes de diversos partits, amb la xocant banda tricolor francesa, encapçalant la manifestació i reivindicant un espai propi per a la cultura occitana. Són signes nous, que no havia vist massa mai abans al país veí i que em fan pensar que és possible que alguna cosa s’estiga movent allà.

En acabar l’Anem Oc ens vam perdre una bona estona per la ciutat vella. Primer vam dinar una truita gloriosa d’aquelles que només saben fer ells i que em va sentar com si no haguera menjat en tres o quatre segles i després vam passejar fins que va caure la nit, amb tot de grups per ací i per allà que cantaven i feien música per a cloure un dia excepcional per als nostres germans del nord.