Mails per a Hipàtia

Demà es posa a la venda el nou (i esperat) disc de Pep Gimeno “Botifarra”. I el dia 31 toca al poble. El disc es diu “Te’n cantaré més de mil” i en el mateix ha col·laborat tot el món, inclosos Miquel Gil, els Obrint Pas o Toni de l’Hostal. A veure si respon a l’expectativa creada, que tenim moltes ganes de sentir-lo. 

D’aperitiu ací queda açò, precisament amb Miquel i Toni

L’Euromed m’encamina directe cap a la gota freda. Conforme baixem el cel es va posant negre i a Orpesa sembla que s’haja fet de nit sense avisar. Les infrastructures desastroses que hem de patir fan la resta. Ens quedem literalment una hora a les portes de Castelló, diuen que perquè l’estació subterrània de la ciutat no desgola. Ací estic, doncs, aturat. I València queda lluny, massa… Sembla mentida que tinguem unes xarxes de comunicació tan ridícules i mal preparades. Perquè això no ho justifica ni tan sols la pluja salvatge que cau, una vegada més, sobre el meu país.

Fa anys vaig llegir amb entusiasme “The Nine Nations of NorthAmerica” del periodista del Washington Post Joel Garreu. És un dels millors llibres que mai no han caigut a les meues mans i la seua tesi bàsica era dir que no existien els Estats Units i el Canadà sinó “nou nacions” que es repartien en territori en funció de la seua forma de vida, característiques socials i culturals, llengua (en el cas del Quebec o les “nacions” de Mexamerica i Les Illes…), etcètera. El llibre és un brillant i complex exercici sociològic ple de picadetes d’ullet expertes del periodista acostumat a captar l’atenció del lector..

Una d’elles, que em va cridar particularment l’atenció, feia referència als MacDonalds. Situat al mig d’una nació buida, de les praderes, Garreau deia que allò no podia ser els Estats Units tenint en compte que no hi havia cap MacDonalds en no sé quants quilòmetres a la rodona. Ho vaig trobar enginyós però alhora sensat i segurament significatiu. Ho he recordat avui en trobar-me de cara aquest mapa que explica, exactament a quanta distància hi ha un MacDonalds d’un altre a Amèrica.

M’he instal·lat una aplicació a l’iPhone que m’ha cridat l’atenció. És la primera que use que treballa amb això que en diuen “realitat augmentada”. L’aplicació és molt simple i només t’indica on hi ha les estacions de metro més pròximes però el funcionament és espectacular. Si apuntes el telèfon cap a terra la càmera t’ensenya el carrer i unes fletxes virtuals que t’indiquen quines són les estacions de metro més pròximes. I si l’alces i la poses vertical aleshores apareixen unes senyals que et van guiant cap a l’estació que queda més aprop, senyals virtuals que es superposen a la imatge real del carrer. 

Ja havia llegit diversos articles que afirmaven que això de la “realitat augmentada” serà un canvi espectacular i que contra el que pensa molta gent el més important de l’iPhone no són les coses òbvies sinó aquests aparells giroscòpics que amaga i que permeten fer coses com aquesta que he provat avui. 

Avui ja treballa tothom a la nova redacció de VilaWeb. És, com si diguérem el primer dia normal, que arribem i ens posem a treballar, en comptes d’obrir caixes. Penge unes fotos que donen una idea del nou espai central de la casa. L’entrada, la zona mixta (que en diem nosaltres), el plató de televisió i la sala d’actes encara esperen l’arribada del mobiliari però la sala de redacció ja funciona a ple.

(PD. Amb el pas dels dies he anat afegint fotos, que no corresponen ja al moment inicial.)

Creat amb Admarket’s flickrSLiDR.

Dia, tot avui, de mudances. Desfer les caixes que vaig fer fa hores i tornar a endreçar el que serà el meu espai de treball. A la nit aconseguisc un poc d’ordre, finalment. Encara no em va el telèfon però asseguren que demà el tindrem i que poc a poc recuperarem la normalitat perduda. Un lloc nou és un munt de coses noves. Sembla impossible amb la quantitat d’hores que m’hi he passat mentre duraven les obres i encara avui anava descobrint coses que em sorprenen d’aquesta vella fusteria esdevinguda nova casa de VilaWeb. Me’n vaig a dormir. Fer mudances cansa més que no fer de periodista.

Avui les mudances traslladen la infraestructura de VilaWeb de la vella redacció a la nova. Treball virtual, doncs, per a tots. Cada redactor és a casa seua i el Messenger en la de tots. Anem fent sense veure’ns les cares, que no deixa de ser curiós.

Potser perquè estic impacient repasse unes pàgines del magnífic “Les impatients de l’Histoire” de Jean Lacouture. Ben sovint m’he preguntat quina relació té la història amb el periodisme i quines concomitàncies. Lecouture m’ho va aclarir amb aquesta frase tallant segons la qual “els periodistes som els impacients de la història”, els qui no podem esperar a que arribe la història per a posar-nos a narrar ja els fets.

El volum és, de fet, un repàs a la vida d’alguns dels grans noms del periodisme francès, dels antics fundadors de gasetilles a Jean Daniel o Bernard Pivot, passant per Beuve-Méry (“le patron…”) o Françoise Giroud, gent que “entrainés dans le cours de l’histoire, attendent impatiemment qu’on leur en dévoile les données et en propose une première explication”. Així de fàcil.

PD. Potser algú podria fer una cosa així però en versió catalana: Xammar, Pla, Escofet, Barnils…

Avui és el meu, el nostre, últim dia de treball a la que ha estat durant un grapat d’anys la redacció de VilaWeb al carrer de les Tàpies 2, de Barcelona. Demà vindran els de les mudances i s’emportaran totes les nostres coses a la nova redacció, on esperem entrar a treballar divendres, després del pont de la Mercè.

La nova serà la cinquena, i espere que definitiva, redacció de VilaWeb en quinze anys de vida, que farem d’ací uns mesos. La primera va ser un despatx minúscul a davant de la que era la nostra casa al carrer Rocafort. Només cabíem amb comoditat tres persones. Aviat vam haver de canviar i ens vam moure ben a prop, a l’Avinguda Mistral, a un pis que guarda records molt especials. Allà va crèixer VilaWeb i es va començar a convertir en el que era. Era un pis atrotinat que ens va espatllar algun negoci que reclamava una certa imatge. Però tots els qui hi vam treballar el recordem d’una forma especial i no només per l’olor a xurros i la música maquina que ens torturaven al gener, quan les festes de Sant Antoni.

De l’Avinguda Mistral vam anar a parar a la Rambla Catalunya, cantonada Gran Via. Va ser un canvi col·losal en un moment en el qual encara dubtàvem sobre quin era el nostre futur com empresa. Era un preciós pis de l’eixample on els periodistes vivien a una punta i els informàtics a l’altra creant una dinàmica ben curiosa. Allà vam tenir per primer vegada els servidors dins casa i una cuineta que ens semblava la cosa més moderna del món. En Subirana ens va saludar l’arribada amb un cartell inoblidable des de casa seua, que era just al davant.

Després, però, va venir la proposta de sumar-nos a COMIT, el projecte que encapçalaven El Punt, Regió 7, Segre i el 9Nou, amb la voluntat de crear un gran bloc de capçaleres en català, amb aspiracions de lideratge. Nosaltres només érem els d’internet, un tres o un cinc per cent de cada projecte, segons els casos. Aquest concepte i la voluntat d’El Punt de fer la seua entrada a Barcelona i de fer-la amb nosaltres anant al seu costat ens va portar a acompanyar-lo a Tàpies, a aquestes dues plantes on periodistes de les dues cases i també del 9 Esportiu hem conviscut un bon grapat d’anys, concretament sis i nou mesos.

És evident que els projectes de COMIT, la idea de configurar una alternativa als grans mitjans des de l’associació de molts i la mateixa entrada d’El Punt a Barcelona no han estat el que molts esperàvem que fos i en això el nostre tres o cinc per cent també deu haver fallat i ens en sentim responsables. El cas, però, és que ja es va veure fa temps que no tenia sentit seguir com estàvem tots plegats i d’ací la voluntat per part de VilaWeb d’un nou local, d’una nova vida, volant tots sols de nou, una altra vegada i amb moltes aspiracions de futur. La dissolució en la pràctica de COMIT ja és un passat remot, fa mesos El Punt ja va obrir la seua web i vam deixar de sumar els uns i els altres, convertint-nos en estimats competidors i ara allò que podia haver estat un camí paral·lel ha deixat de ser-ho. Ells han estat extraordinàriament amables amb nosaltres i hem après molt al seu costat però l’aventura arriba al final i en el nostre cap ja només hi ha el futur, a un pas de fer el quinze anys.

D’això, però, ja en parlaré un altre dia. Avui he de dir adéu al meu despatx, amb una mica de nostàlgia i un molt d’il·lusió, barrejades en un coctel estimulant. He fet una foto i he vist com les estanteries desmuntades han deixat marca en la paret. Un quadre de Vicent Verdevio és la darrera cosa que espera a ser embalada i ara apagaré l’ordinador…

Avui he participat en una jornada de debats fent una conferència curteta. Res d’especial si no fora perquè l’he fet a Second Life, en un acte organitzat per la UOC i Barcelona Virtual.

Per tant no l’he fet jo en el sentit estricte sinó el meu avatar, que és qui hi ha en la foto. Parlava la meua veu però qui es movia amunt i avall per l’escenari era ell. Una miqueta d’aquella manera, temptejant el terreny i amb més precaució per no fer el ridícul que no seguretat de saber on trepitjava.

En qualsevol cas jo m’he divertit molt i espere que als espectadors (que lluïen avatars espectaculars en alguns casos) els haja interessat la meua visió del metavers. De passada he fet un volt per l’illa on es feia l’esdeveniment i he retrobat un vell amic (disfressat d’skater semi-punkie…) que s’ha assegut al meu costat i m’ha donat conversa. De fet hem quedat en veure’ns la setmana vinent.

El Tomeu Martí ha hagut d’anar avui a judici pels fets de l’Acampallengua. Vivim un país insòlit on les persones més decents -i Tomeu n’és una- han d’anar a encarar-se amb la guardiacivil només perquè han fet el que calia.

Al Tomeu fa molts anys que el conec i puc donar fe de com és d’incansable, de savi, de solidari, d’intel·ligent i elegant. Ben sovint en aquest país gent com el Tomeu fan una funció de suplència permanent dels defectes de la política local i ho fan amb una dignitat que no estic segur que li la paguem mai. Ell és l’hereu de l’onada de grans personatges que han liderat i lideren encara el moviment cultural d’aquest país -l’Eliseu o el Jordi Porta per nomenar-ne dos. Un hereu que ja està en la primera fila. com aquest judici estúpid torna a demostrar. Hi ha moltes raons avui per a ser al seu costat però aquest paper destacat, egoistament, n’és una. Perquè Tomeu Martí és un d’aquells personatges que, en aquest cas des de Mallorca, ens assegura el futur a tots.

No sóc molt aficionat a fer aquestes coses però ahir a la nit no em vaig poder resistir i vaig demanar a Alfons López Tena i a Josep Manel Eiximenis que em signaren una papereta del Sí a la independència en les seues condicions de president de la Junta Avaluadora i d’impulsor de la moció que la va fer possible. Em falta la signatura de l’alcalde, Carles Mora, però ja vos anuncie que dimecres a la una farem un xat amb ell i li la demanaré aleshores. Quan tinga les tres signatures l’emmarcaré i me la posaré al despatx. 

M’arriben tot de correus indignats amb la visió de la Diada que donen els mitjans més tradicionals, la premsa en paper. Especialment els del Grupo Godó (Vanguardia i Avui, que amaguen directament en portada la manifestació) i també El Periódico amb les seues insinuacions contra Joan Laporta.

Sincerament crec que tot plegat és normal. No hi ha cap país del món que lluite per la independència i tinga la premsa tradicional al seu costat. Cap ni un. A Escòcia el govern proposa un referèndum i l’independentisme guanya les eleccions. Tanmateix cap diari, cap ràdio ni cap televisió respon als seus plantejaments. Al Quebec, amb la meitat exacta del país que ja ha votat en referèndum que sí a la independència només Le Devoir és un diari que es podria considerar independentista, si més no sociològicament parlant. Però ni de bon tros és el més venut. A Euskadi o a Flandes tampoc no es pot dir que la gran premsa tradicional siga partidària de la independència, ni tan sols que siga nacionalment conscient d’on és. 

Vol dir això que ens hi hem de conformar? No. És evident, crec, que jo no em conforme. Però tampoc no cal que li donem la importància que alguns creuen que té. La influència dels mitjans en paper és molt petita avui comparada amb la que tenien fa trenta o vint anys. Les xifres de vendes han baixat en picat i si bé és cert que conformen la opinió política, dels professionals de la política, tampoc no cal perdre el món de vista. No són els diaris els que marquen l’agenda. Si foren tan important avui no hi hauria cap independentista en aquest país i no és el cas.

Els grans mitjans tradicionals estan acostumats a un règim de dependència del poder i quan aquest canvie ja canviaran ells també. Pose un exemple viscut en primera persona.

Vaig ser a Eslovènia el 1991 els dies previs a la independència i el dia mateix de la independència. Hi vaig viure l’atac de l’exèrcit iugoslau a Ljubana, la reacció de la Defensa Territorial eslovena, l’esclat d’indignació popular que acabaria duent a la independència i la sessió plenària del parlament en la qual va ser proclamada. El dia abans de la sessió vaig passar pràcticament tota la vesprada a la redacció de Delo, aleshores i avui encara el principal diari del país. A l’endemà s’anava a proclamar la república eslovena i aquella vesprada a la redacció hi havia una autèntica batalla campal entre redactors i direcció, batalla en la qual la direcció es va acabar imposant. Contra l’opinió fins i tot d’una bona part dels seus redactors van eixir al carrer, el dia de la independència!, amb una portada a tota pàgina que deia alguna cosa així com que els separatistes portaran el país al desastre. Però a l’endemà el mateix director un cop decidida la independència i reconeguda immediament per Alemanya i altres països (Espanya no) de la Unió Europea va publicar una portada amb la bandera de la nova Eslovènia independent, una fotografia de la mítica Triglav i un titular del tipus “Per fi lliures!”.

Dec tenir per algun racó de casa els dos exemplars, que vaig decidir guardar-los per evitar posar-me nerviós quan passege pels quioscos, com aquest matí, i es veu com de potent és l’esforç dels mitjans vinculats al poder per amagar la realitat del carrer.

Llarga sobretaula amb Lissete Lapointe, diputada del Partit Quebequès, dirigent del sector més independentista del partit i una de les persones que va estar a la sala de màquines dirigint el procés del referèndum per la independència que es va quedar a només 60.000 vots. Polèmics, per cert.

En el sempre peculiar francès del Quebec (peculiar per als qui estem acostumats al francès europeu, és clar…) Lapointe parla amb contundència i sense embuts. Està convençuda que el seu país serà independent i treballa cada dia per a fer-ho possible.

Enmig de l’enrenou d’Arenys li pregunte si perdre referèndums per la independència com els ha passat ja als quebequesos no és frustrant. I la resposta no deixa lloc al dubte: mai no serem independents si no pressionem per la independència i no n’hi ha cap pressió comparable a fer un referèndum. Reconeix que per alguna gent pot resultar decebedor a curt termini però a la llarga, diu, el fet és que a cada referèndum hi ha més gent convençuda i tot indica que en el pròxim se superarà la barrera del cinquanta per cent a favor. Abans, però, cal guanyar les eleccions i tornar a governar, perquè els referèndums els convoca el govern. Però no té cap dubte: a votar. Per cert que li crida molt l’atenció el que està passant a Arenys de Munt i sobretot les reaccions del govern espanyol i la justícia. Expressa tanta sorpresa que he de recordar-li, mal que em pese, que els canadencs i els anglosaxons en general tenen un concepte de la democràcia i els drets civils que els espanyols estan molt lluny ni tan sols d’imaginar. I aleshores ella es pregunta si això no faria més fàcil guanyar? De fet diu que el seu principal problema és que el Canadà té una cara massa amable. “Si ens governaren personatges com aquests que descriviu”, diu, “ja fa temps que la independència seria l’opció majoritària del nostre poble”.