Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Ha baixat la Pastoreta aquesta vesprada. El rector ha tancat les portes de l’ermita i la placeta s’ha omplert de pares i mares, avis i àvies i sobretot de xiquets i xiquetes vestits de pastor i pastora i disposats a desafiar el malcarat capellà. Les dolçaines i un cotxe de la policia urbana han endreçat la baixada cap a l’església i el passeig de cada any s’ha fet com cada any, però sense l’anda de la pobra pastoreta, tancada en l’ermita, presonera d’un rector destrellatat.

A l’arribada a la porta de l’església de baix el rector no hi era, com ja podíem preveure. I un llarg i intens aplaudiment ha clausurat la Pastoreta reivindicativa. Ara demà cal refer el camí, de baix cap a l’ermita i diuen que fins i tot hi haurà castell de focs, per més que no vullga el rector aquest superb i foraster.

Estic content, sí senyor.

Cada setembre els menuts del poble es visten de pastorets i pastoretes i baixen de l’ermita fins a l’església en una espècie de romeria incomparablement colorista i divertida. Amb el sarró ple de galetes que van repartint i bastons dringadors, amb roba plena de cintes de colors verd i roig, el caos s’escampa poble avall repetint unes tradicions que segurament tenen molt a veure amb aquell passat remot en el qual Bétera era etapa final de la transhumància aragonesa.

Quan jo era xiquet encara hi havia animals al poble (en la foto jo estic amb ma mare a ca Martín, segurament després d’acabada la Pastoreta). Ara fa anys que els animals són l’excepció, si és que n’hi ha cap. Però xiquets i xiquetes segueixen vestint-se i fent de pastorets.

Tanmateix el rector del poble ha dit que enguany no hi haurà processó. I els pares han respost decidint que faran el camí sense ell, decisió que aplaudisc i encoratge. L’església, en general, fa anys que està degradant-se a tota velocitat i a Bétera especialment l’actual rector està aconseguint crear un nivell de conflictivitat més que notable. Fa mítings polítics des de la trona, no precisament progressistes. Provoca maledicències amb la farònica reforma de la casa parroquial i la polèmica per la venda dels terrenys de l’estació. Converteix cada acte que fa al temple en una ostentació d’autoritarisme, supèrbia i mala educació realment sorprenent. Exigeix que les obreres no siguen separades. I ara va i prohibeix la pastoreta, segurament perquè és massa popular, massa poc dogmàtica.

Ja s’ho farà. Pel camí que porten amb aquest personal tan malcarat l’església es quedarà només amb els fidels més extremistes, aillada i al marge de la societat a la qual diu servir. Només espere que quan això passe la Pastoreta seguisca baixant cada setembre, despullada de sentit religiós però plena de sentit cívic. S’ho hauran guanyat a pols.

Llisc compulsivament el monumental volum que transcriu la conversa entre Eugeni Xammar i Josep Badia. Són prop de sis-centes pàgines que no tenen cap ni una que sobre. Caviar. I no pare d’anotar frases, observacions, detalls del mestre.

Per exemple una sobre la Generalitat dels anys 30 que valdria totalment avui. Diu Xammar: “”La Generalitat de Catalunya de l’any 1934 disposava d’un magnífic tros de paper, tot un estatut plebiscitat pel poble català i convertit en llei de l’estat espanyol. Però de l’esperit d’autonomia els governants de la Generalitat del 1934 n’estaven totalment desproveïts”. No és la llei el que ens fa autònoms sinó les nostres actuacions i la nostra voluntat. Tenim llei però no voluntat. O si ho voleu. Tenim llei però no “tenen” voluntat… 

Estic molt content que Osona.com haja estat guardonat amb un dels Premis Nacionals de Comunicació. S’ho mereixen i fa goig veure com es reconeix el treball de gent que s’esforça des de fa molts anys per fer d’internet una eina útil a la comunicació, també a nivell local.

Osona.com és un dels exemples més reixits de constància, imaginació i sentit comú que ha portat una web a esdevenir un referent indispensable en una comarca -i també més enllà amb els altres molts projectes que té el grup en marxa. I no és senzill. Osona té una gran publicació des de fa dècades, el9Nou, té una edició local de VilaWeb molt activa, té altres webs que treballen molt i força, té publicacions de tota mena i pelatge -algunes de les quals han caigut amb la crisi, però. No és exactament un oasi on siga fàcil destacar.

Per això és tant de valorar que en aquest ambient tan espès els amics d’Osona.com hagen sabut treballar i treballar bé i ens hagen donat unes quantes lliçons molt útils a tots els qui fem periodisme digital. Lliçons que des de la competència amable que ens enfronta i ens uneix alhora, agraïsc i aprecie.