Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

M’arriben tot de correus indignats amb la visió de la Diada que donen els mitjans més tradicionals, la premsa en paper. Especialment els del Grupo Godó (Vanguardia i Avui, que amaguen directament en portada la manifestació) i també El Periódico amb les seues insinuacions contra Joan Laporta.

Sincerament crec que tot plegat és normal. No hi ha cap país del món que lluite per la independència i tinga la premsa tradicional al seu costat. Cap ni un. A Escòcia el govern proposa un referèndum i l’independentisme guanya les eleccions. Tanmateix cap diari, cap ràdio ni cap televisió respon als seus plantejaments. Al Quebec, amb la meitat exacta del país que ja ha votat en referèndum que sí a la independència només Le Devoir és un diari que es podria considerar independentista, si més no sociològicament parlant. Però ni de bon tros és el més venut. A Euskadi o a Flandes tampoc no es pot dir que la gran premsa tradicional siga partidària de la independència, ni tan sols que siga nacionalment conscient d’on és. 

Vol dir això que ens hi hem de conformar? No. És evident, crec, que jo no em conforme. Però tampoc no cal que li donem la importància que alguns creuen que té. La influència dels mitjans en paper és molt petita avui comparada amb la que tenien fa trenta o vint anys. Les xifres de vendes han baixat en picat i si bé és cert que conformen la opinió política, dels professionals de la política, tampoc no cal perdre el món de vista. No són els diaris els que marquen l’agenda. Si foren tan important avui no hi hauria cap independentista en aquest país i no és el cas.

Els grans mitjans tradicionals estan acostumats a un règim de dependència del poder i quan aquest canvie ja canviaran ells també. Pose un exemple viscut en primera persona.

Vaig ser a Eslovènia el 1991 els dies previs a la independència i el dia mateix de la independència. Hi vaig viure l’atac de l’exèrcit iugoslau a Ljubana, la reacció de la Defensa Territorial eslovena, l’esclat d’indignació popular que acabaria duent a la independència i la sessió plenària del parlament en la qual va ser proclamada. El dia abans de la sessió vaig passar pràcticament tota la vesprada a la redacció de Delo, aleshores i avui encara el principal diari del país. A l’endemà s’anava a proclamar la república eslovena i aquella vesprada a la redacció hi havia una autèntica batalla campal entre redactors i direcció, batalla en la qual la direcció es va acabar imposant. Contra l’opinió fins i tot d’una bona part dels seus redactors van eixir al carrer, el dia de la independència!, amb una portada a tota pàgina que deia alguna cosa així com que els separatistes portaran el país al desastre. Però a l’endemà el mateix director un cop decidida la independència i reconeguda immediament per Alemanya i altres països (Espanya no) de la Unió Europea va publicar una portada amb la bandera de la nova Eslovènia independent, una fotografia de la mítica Triglav i un titular del tipus “Per fi lliures!”.

Dec tenir per algun racó de casa els dos exemplars, que vaig decidir guardar-los per evitar posar-me nerviós quan passege pels quioscos, com aquest matí, i es veu com de potent és l’esforç dels mitjans vinculats al poder per amagar la realitat del carrer.