L’exemple quebequès
Deixa un comentariLlarga sobretaula amb Lissete Lapointe, diputada del Partit Quebequès, dirigent del sector més independentista del partit i una de les persones que va estar a la sala de màquines dirigint el procés del referèndum per la independència que es va quedar a només 60.000 vots. Polèmics, per cert.
En el sempre peculiar francès del Quebec (peculiar per als qui estem acostumats al francès europeu, és clar…) Lapointe parla amb contundència i sense embuts. Està convençuda que el seu país serà independent i treballa cada dia per a fer-ho possible.
Enmig de l’enrenou d’Arenys li pregunte si perdre referèndums per la independència com els ha passat ja als quebequesos no és frustrant. I la resposta no deixa lloc al dubte: mai no serem independents si no pressionem per la independència i no n’hi ha cap pressió comparable a fer un referèndum. Reconeix que per alguna gent pot resultar decebedor a curt termini però a la llarga, diu, el fet és que a cada referèndum hi ha més gent convençuda i tot indica que en el pròxim se superarà la barrera del cinquanta per cent a favor. Abans, però, cal guanyar les eleccions i tornar a governar, perquè els referèndums els convoca el govern. Però no té cap dubte: a votar. Per cert que li crida molt l’atenció el que està passant a Arenys de Munt i sobretot les reaccions del govern espanyol i la justícia. Expressa tanta sorpresa que he de recordar-li, mal que em pese, que els canadencs i els anglosaxons en general tenen un concepte de la democràcia i els drets civils que els espanyols estan molt lluny ni tan sols d’imaginar. I aleshores ella es pregunta si això no faria més fàcil guanyar? De fet diu que el seu principal problema és que el Canadà té una cara massa amable. “Si ens governaren personatges com aquests que descriviu”, diu, “ja fa temps que la independència seria l’opció majoritària del nostre poble”.
L’exemple quebequès sempre ha estat digne de seguir però des que aquest estiu l’he pogut seguir “en persona” m’ha produït una enveja sana que reapareix en llegir un post com aquest.
Primer de tot vaig ser escèptic perquè creia que la força de la immigració més recent i aquesta possible frustació de la pèrdua en un referèndum feia del Québec un lloc irreal on nosaltres ens enmirallàvem.
Però observant i contactant en la societat apareix veritablement aquesta sensació de continuar lluitant per un projecte que creuen possible i es percep aquest percentatge del cinquanta per cent de la població convençuda que la independència és la millor opció.
Quan es compara aquesta situació amb allò que un percep pel carrer en el dia a dia creix aquesta sensació d’enveja perquè aquí no es viu aquesta sensació de projecte a seguir. I crec que no és només problema dels partits polítics que no saben (o volen?) aglutinar aquest projecte, sinó d’una societat civil (jo el primer) mancada de contundència per fer front a aquesta situació que voldria canviar però no sap com.
Com diu Lluís Llach: A poc a poc i plens d’orgull. La gravació no és gaire bona però s’entén.