Mails per a Hipàtia

L’he vist en la paret d’una oficina i em sembla sensacional. Un mapa oficial del Transdnièster. La geografia és una ciència seriosa i molt política. Generalment quan un país es fa independent el primer que fa és intentar guanyar la batalla del mapa. A casa nostra l’enyorat Ballester i Canals ho sabia i per això ens va inundar de mapes dels Països Catalans. Rambla ho sap i per això vol que TV3 canvie el mapa del temps. Tot això és lògic. Però el geògraf que ha dibuixat el mapa del Transdnièster és literalment un geni.

Vist des de qualsevol perspectiva el Transdnièster és un “país” sense lògica. És cert que està a l’altra banda del riu però poca cosa més té geogràficament que el puga definir. Qualsevol mapa que l’incloga a Moldàvia el converteix en una fina línia estreta a la fi del tot de forma torturada. La sol·lució? dibuixar-lo convertint el riu Dnièster poc menys que en un mar. Si no pintes l’altra riba aleshores sembla un país plausible, abocat a l’aigua com tants n’hi ha, una espècie de ribera. Per desgràcia el mapa estava ple de post-its i en la foto no el tinc net però crec que s’entèn el magnífic exercici de geografia política que l’autor ha fet.

El Toni Padilla, responsable dels Bon Cop de Cap a VilaWeb TV m’havia avisat però quan l’he vist he caigut de tos. Just on comença Tiraspol, la capital de la soviètica república de l’altra riba del Dniester hi ha un complex comercial digne de Londres o Nova York. En diuen el Sheriff Stadium perquè pertany a la corporació que es diu Sheriff i que és l’empresa més important de llarg del Transdnièster. Hi juga el Sheriff Futbol Club, completament aïllat a nivell internacional i segons Padilla la selecció nacional de Moldàvia, que està reconeguda internacionalment, també. Si és així estem al davant d’un cas únic. Seria com si la selecció catalana després de la independència decidira jugar els seus partits al Bernabeu. Pitjor, molt pitjor però crec que s’entén el que vull dir. El Transdnièster s’ha proclamat independent i té establerta una frontera amb Moldàvia que el govern moldau no reconeix de cap manera. I tanmateix cada vegada que té partit internacional creua aquesta frontera que no reconeix entra a casa de l’enemic (enemic literal ja que formalment continuen en guerra) i juga el partit com si res. Una més de les increïbles contradiccions que es viuen per aquestes terres.

Uns anys abans de caure la Unió Soviètica vaig escriure dos llibres (un per a El Llamp i un altre per a 3i4) explicant les nacionalitats de la URSS i la seua possible evolució. Malgrat no havia pogut anar-hi mai abans el cas moldau, com a valencià, em semblava molt interessant i el vaig estudiar a fons.

Fent un resum ràpid es pot explicar així: el moldau no existia com a tal ni ningú s’hi referia, per a tothom era romanès. El 1924 la URSS va crear la més petita de les repúbliques autònomes, precisament a Tiraspol i la va anomenar la república de Moldàvia. Era una manera de mantenir obert l’irredentisme sobre la resta de Moldàvia, recuperada per Romania el 1918. Quan la meitat de la Moldàvia històrica passà a formar part de la URSS després de la segona guerra mundial els russosvan començar a diferenciar entre moldaus i romanesos -que a més, sota el mandat de Ceaucescu no eren precisament els més dòcils amb els russos. Com a part d’aquest procés de separar romanesos i moldaus els soviètics fan dues maniobres. Una va ser permetre que en el cens uns pocs moldaus s’inscrigueren com a romanesos i l’altra era diferenciar la llengua. D’entrada obligant a escriure-la en ciríl·lic i després provant d’inventar una gramàtica nova completament russificada. De fet va haver un fulano anomenat Madan que va ser l’encarregat de crear la nova llengua moldava. L’intent era ridícul però els valencians el coneguem bé. Per exemple si en romanès normal baròmetre es diu “barometru” la nova llengua moldava es treia de la manega que calia dir “aeromasurarot”, és a dir “mesurador d’aire” o siga “baròmetre”. (Supose que encara algú recorda aquell personatge que deia que en català es deia “negre” però en valencià, que era una llengua diferent, es deia “zulú”…)

El cas és que l’invent va anar triomfant malgrat que el senyor Madan va ser perseguit per ser massa nacionalista i tot. La llengua moldava escrita abans de la caiguda de la URSS era en ciríl·lic i russificada. Malgrat això els escriptors moldaus seriosos escrivien en romanès. Quan s’acaba la URSS el nou estat moldau recupera ràpidament els símbols romanesos, com ara la bandera, torna a l’alfabet llatí i de fet defineix la llengua en la declaració d’independència com a “llengua romanesa”. És el moment en el qual molta gent pensa que el camí és obert a la reunificació -reunificació que hauria estat tan positiva per a Moldàvia com que avui seria part de la Unió Europea en comptes de viure en aquesta situació rarísima que viu.

Immediatament, però, va començar el contratac. De la mà dels russos, de nou però també d’una nova elit en el poder a Moldàvia que parlaven romanès però que pensaven que com a romanesos (escriptors, lingüistes) eren poca cosa però que en canvi com a moldaus eren importants i vivien millor. Així que van començar a insistir en el nom de la llengua, primer a base de deixar de dir-ne romanès, referint-se només a la limba o la limba de stat (la llengua de l’estat). Però més tard per a reclamar ja obertament que es parles d’una llengua moldava de nou, que siga tractada com una llengua diferent. ¿El resultat? que la presència del rus és cada vegada més gran. Als quioscos abans plens de revistes romaneses ara hi ha revistes en rus i les televisions romaneses són marginades en el sistema de televisió per cable. I com omplen el forat? El seu lloc l’ocupen les televisions russes ja que  els defensors del “moldau” estan més preocupats per fer notar que ells no parlen romanès que no per impedir la presència cada vegada més gran del rus. Presència tan gran ja que el mateix estat moldau l’ha declarat oficial i llengua de les “relacions inter-ètniques”. Del moldau-rus al romanès i torna al moldau satèl·litzat pel rus. Una autèntica muntanya russa socio-lingüistica en tot just trenta anys.