Mails per a Hipàtia

Sofia de Grècia ha fet publicar un llibre on explica, sembla, algunes de les seues opinions sobre el món. Pel que xerren els uns i els altres la senyora del monarca espanyol s’autodibuixa un perfil ideològic digne de la dreta més sòlida. No em sorprèn i no entenc que sorprenga a ningú (hi ha qui va donant crits per les ràdios? com reclamant una monarquia altermundialista o alguna cosa així) Però què podem esperar d’aquesta gent sinó coherència amb ells i el seus foscos passats?

La gran cançó de Leonard Cohen, montrealenc en definitiva per més de Westmount que siga, en la versió francesa que podria haver estat altrament. Amb la veu de Françoise Hardy.

Descobrisc al Flickr que Espe Casanovas, la Xiringa, hi té penjades una enorme quantitat de fotos. Entre elles algunes antigues del poble, d’Apocalipsis, amb Ribera, algunes de la festa i algunes de personatges variats. M’impacte sobremanera aquesta fotografia de Tonico que reproduïsc també ací.

Tonico era una part imprescindible del poble quan jo era un xiquet. Acostumava a estar-se prop de l’estació del tren i quan passaves pel seu costat somreia i invariablement demanava “tens una cigarreta?”. Com que jo agafava el tren cada dia a Montcada per anar a l’Institut, la seua presència se’m va fer quotidiana i de vegades li contestava donant-li conversa, precària però conversa: “Xé Tonico, fumes massa”; frase a la qual ell solia contestar amb un “uei! uei!…” que venia a voler dir que a mi que m’importava aquella xicoteta felicitat que ell tenia.

De fet, però, en tenia dues: li encantava tocar la campana de l’estació, aquella que anunciava la marxa del trenet. A vegades li deixaven fer-ho i a vegades ho feia de forma furtiva. Quan ho aconseguia, però, sempre se li dibuixava un mig somriure als llavis que es tancava per la banda on hi havia, sempre encesa, la cigarreta. Aquesta mateixa cigarreta que Espe ha aconseguit immortalitzar en una foto que, com a mínim per a mi, és extraordinària. Absolutament extraordinària perquè és capaç ella sola de retornar-me tot un món.

(Si us agrada no us perdeu aquesta altra foto de Tonico, de la mateixa sessió, precisament tocant la campana de l’estació.)

Vaig i torne a Londres. En arribar a Heatrow passes frontera perquè el Regne Unit no forma part de l’àrea Schengen. En passar-lo m’ature davant un gran cartell que em crida l’atenció. Demana si estic content amb la forma que m’ha tractat la policia i em recorda que puc protestar si no he estat tractat com cal. Afegeix, en la darrera línia, que les protestes han de ser de forma obigada en anglès o en gal·lès. Caram!

Torne a Barcelona. Torna a passar frontera. Em sona el mòbil i vaig parlant mentre done el passaport sense pensar que això no ho puc fer. El policia espanyol m’ho podia haver dit amablement però m’ho diu amb unes males maneres i una mala cara difícil de superar. Opte per dir-li, en català, que no me’n recordava i passe ben ràpid mentre l’escolte encara remugar per darrere. Fora de l’àrea de frontera busque a veure si hi ha un cartell que em demana si vull protestar pel maltracte i fer-ho en català. Però això és El Prat i no Heatrow. No el trobe. 

Conten d’un metge ginecòleg que deia amb rotunditat als pares “serà xiqueta!” i apuntava en els papers “serà xiquet”. Així sempre l’encertava. O bé els pares recordaven el seu diagnòstic o bé els ensenyava un paper que els feia veure que ell ja ho havia dit. No hi havia error possible. No sé opinar si era mentider, savi, llest, trampós, espavilat, murri, fals, …

Oleguer ha fet el gol que ha permès l’Ajax destronar el Groningen de la primera posició de la lliga holandesa. Fa setmanes que en seguisc els resums i estic molt content que Oleguer s’haja consolidat com una peça indispensable de l’equip. Avui, però, l’he vist marcar un gol, que ja sabem que no és cosa habitual en ell, i sobretot li he vist aquesta cara de felicitat que posa en la foto, on també es veu a Gabri. M’encanta que l’Oleguer siga feliç jugant al futbol; s’ho mereix.

I pregunte. Algú ha creat ja la Penya Oleguer de l’Ajax? No estaria bé crear-la? Amb els vols barats que hi ha fins a Amsterdam fins i tot podríem anar a veure un partit una colla grossa algun dia…

Diuen que Cabrera Infante quan es trobava algú que l’increpava pel seu anti-castrisme renunciava a discutir -si les formes eren més o menys violentes. Segons sembla ho raonava dient que aquella persona no parlava d’idees sinó de sentiments i que sobre sentiments no es pot discutir. Fa dies que li pegue voltes a l’anècdota i no sé què pensar. Té raó. És molt difícil enraonar amb algú quan la batalla és sentimental, quan el que manen són sensacions difícils de posar de forma racional sobre la taula. Però renunciar a parlar perquè hi ha els sentiments pel mig no és una forma també de renunciar a un diàleg possible d’entrada per mandra pròpia? No tinc una posició clara sobre tot plegat. Només pense.

Discussió de sobretaula sobre quin és el millor gol de la història. Jo defense aquest de Pelé. Per la capacitat d’inventar. És quasi un gol on el jugador no toca la pilota, perquè la part fonamental del mateix obvia la bimba. S’admeten discrepàncies, però. 

Aquesta fotografia és, segurament, la més impactant que mai no hem publicat a VilaWeb. És Xirinacs rere els barrots de la comissaria on s’estava detingut el 2005. Una persona la va fer amb el telèfon mòbil i ens la va enviar. Vam comprovar que efectivament aquella persona estava en contacte amb en Xirinacs i l’havia vist i de seguida la vam publicar. No he vist mai una fotografia córrer tant i tant ràpid com aquella. En qüestió d’hores la podies veure per tot arreu, en tota mena de pàgines i blocs. 

El meu amic Ove té sa casa “allà on s’acaba la carretera”. Literalment. A l’eixida d’Estocolm hi ha vint-i-quatre mil illes (no  m’he equivocat: 24.000) en una zona coneguda com l’arxipèlag. Ell va triar per a viure una casa vella de més de dos segles que està en el darrer punt on es pot arribar per terra, sense necessitat d’anar en vaixell. Tècnicament és una illa però hi ha un pont que la vincula al continent.

Tinc un costum de fa anys. Cada volta que vaig a una ciutat on va estar Josep Pla m’emporte el llibre seu on en parla. Com que sovint en parla en més d’un llibre puc fins i tot fer diversos viatges i no esgotar els textos.

Ací a Estocolm aquesta vegada he vingut amb el volum 5 de l’Obra Completa titulat genèricament “El Nord”. En ell hi ha diversos capítols dedicats a Suècia, als suecs i a Estocolm en particular. Curiosament m’allotge en un hotel de la  Stradvegen que, per a Pla, és un de les avingudes més boniques de la ciutat. I certament a mi m’ho sembla també. Al davant de l’hotel hi ha un dels molts braços de la mar que entren cap al centre i tot de vaixells ancorats. A l’hora de sopar he travessat cap a la ciutat vella i en fer-ho he passat per davant de l’hotel, el Grand Hotel, on ell solia estar-se i he mirat de veure allò que ell descriu. Estocolm deu haver canviat molt poc en aquesta zona perquè he reconegut els detalls de la seua prosa com si estiguérem parlant d’una fotografia.

Llegir Pla en aquests entorns, si li coneixes les manies, és fins i tot divertit. Com que no pot evitar les explicacions -ell mateix què era sinó una explicació permanent? hi ha moments, dècades després, que el que ell explica ho pots interpretar en qualsevol clau excepte en la que ell pensava. Per exemple ara tinc al davant aquest text: “pot ésser tònic, constructiu i positiu per a un poble haver de lluitar a cada moment contra una adversitat”. Tònic és un adjectiu tan precís…

El senyor Pla, no vull enganyar ningú, parla del clima i de la tenacitat amb la qual els suecs el resisteixen la major part de l’any. Però qualsevol lector avui podria aplicar el concepte a afers menys meteorològics -per bé que crec que ell s’irritaria si fos conscient de la trampa que faig. Que podríem fer.

Nit tranquil·la a Estocolm. Hem anat a passejar per la ciutat vella i a sopar a un restaurant que té en el seu interior part de les ruïnes de la ciutat vella. Fa fred però l’ordre és impecable i la ciutat apareix polida i oxigenada. M’he dut cap ací el volum cinquè de l’obra completa de Pla, “El Nord”, per llegir el seu passeig per la ciutat i mirar de resseguir-lo. Demà tinc feina fins ben entrada la vesprada però després hi haurà una miqueta de temps lliure i dissabte més. A veure que aconsella el senyor de Llofriu.

Arran de l’article d’avui sobre el Transdnièster diversa gent m’ha preguntat per correu sobre els detalls del tràfic de cèl·lules humanes. He consultat alguns dels meus científics de capçalera i la resposta és que el tema clau en les cèl·lules mare és saber com es produeix l’especialització. Totes elles són iguals però de sobte una s’especialitza en el fetge, una altra en el cervell, una altre en… Qui descobrisca com passa això haurà aconseguit una de les màximes fites imaginables de la ciència contemporània. I per això són tan buscades les cèl·lules mare abans del procés de diversificació, per això els tres mesos d’embaràs.
Sobre el fet que les usen laboratoris privats americans la llei d’aquell país prohibeix a l’estat invertir fons en l’estudi de les cèl·lules mare, per raons bàsicament d’extremisme religiós, però no en prohibeix la investigació. De fet els laboratoris privats poden fer el que vulguen. Els universitaris ja és més difícil perquè tenen controls molt estrictes interns i comitès d’ètica que no sembla gens probable que autoritzen pràctiques vinculades a l’esclavitut.

He redactat tres llargs articles sobre el meu viatge de la setmana passada al Transdnièster i Moldàvia.

Els moldaus no accepten de cap manera que això siga una frontera. No poden acceptar-ho perquè el que hi ha a l’altra riba del riu Dnièster és reconegut de forma unànime com a part de Moldàvia per la comunitat internacional. Així que li diuen “control” i tot arreglat. És però un control ben peculiar amb quatre remolcs o contenidors pintats de color blau clar i una sola taula posada a sota d’un arbre, sense més. Hi seuen tres policies i em crida l’atenció que cadascun d’ells porta un vestit diferent. Ens fan parar el cotxe i ens expliquen que anem a entrar al Transdnièster i que “malgrat que és Moldàvia” el govern moldau no es pot fer responsable si res ens passa allí. Entesos. Tres o quatre gossos van travessant la carretera cap a ací i cap allà mentre els policies escriuen i no paren d’escriure en un llibre gros primer, en uns fulls després i no sé on més encara.

Quan ens deixen passar ens esperen els russos. Han instal·lat una barricada al mig de la carretera, de forma que cal fer una maniobra molt pronunciada per a passar a través d’un carril estret. Sempre sota l’atenta mirada de dos soldats russos molt joves que ens miren sense treure les mans del fusell. Em venen ganes de preguntar-los d’on són i si tenen alguna idea del que fan ací però no em costa gens reprimir-me. Ja veig que no tenen molta intenció de ser amables i l’armament, no ens enganyarem ara, és una bona dissuasió. Quan superem el segon control ens arriba el tercer, aquest sí definit com una frontera amb tots els ets i els uts. Per la forma de l’edifici sembla com si hagueren agafat una gasolinera i l’hagueren transformat una miqueta per a servir com a frontera. Destaca, i de quina manera!, l’escut d’estil soviètic de la república. Un escut ben curiós ja que és nou del tot i sona vell. La pretesa república del Transdnièster malgrat un petit antecedent ucraïnès mai no havia existit fins la destrucció de la Unió Soviètica. El disseny de l’escut i la bandera, per tant, ha de ser nou per força. I tanmateix no es deixa fora ni un sol dels motius tradicionals soviètics, el sol que ix, el forment o la dacsa formant una corona, la falç i el martell, les teles de color roig amb textos. Crida l’atenció, això sí, el raïm, reminiscència supose del tradicional vi moldau. Per la resta tot sembla estranyament conegut i vell.

Des de dins del cotxe tire una foto amb el mòbil. Ens han avisat amb claredat que no ho fem però comence a avorrir-me. Entre el primer control i aquesta frontera no hi ha ni dos quilòmetres i ja portem una hora enganxats ací. La foto servirà per a obrir el primer article de VilaWeb sobre el viatge, pense. Finalment ens obren la barrera i passem. Un guàrdia molt estirat ens dona la benvinguda en el nom del Soviet Suprem de la república. Doncs, gràcies…