Com que vaig nàixer en un bar, a Ca Montes, el cafè ha format part sempre de la meua vida. De xicotet tenia a la meua disposició una espectacular i preciosa cafetera italiana i poques coses em divertien més que fer-hi cafès “pels hómens”, és a dir pels clients. Aleshores el cafè valia aquella moneda de dos i mig tan gran i l’aigua era gratis.
El cas és que m’ha quedat l’addicció i el plaer del cafè, en part com a memòria, en part com a cultura. I avui he llegit a Wired això: “Throughout the day, your noodle fills up with adenosine, a chemical thought to cause mental fatigue. Caffeine blocks the brain’s adenosine receptors countering the chemical’s dulling effects. To maximaze alertness and minimize jitters, keep those receptors covered with frequent small doses rather than a onetime blast.”
És poc romàntic dit així però també és cert que és una forma inapelable i contundent de donar la raó als italians i a l’eficàcia dels seus ristretto…