Mails per a Hipàtia

Ací a Maastricht quan s’acosta una competició de futbol important on juga la selecció neerlandesa, com ara la pròxima Eurocopa, tot es pinta d’oranje… Resulta divertit veure les botigues que posen coses taronja als aparadors. En una he vist una estesa de sabons taronja. En una pastisseria posaven un dolç carregat de taronges. En una tenda de mòbils tot eren balons taronja. I els bars són encara més escandalosos: pengen gran banderes de dalt a baix i pinten de color taronja les cadires de la plaça -supose que per a seguir els partits en directe per televisió. Fa alguns anys ja em va pillar ací una competició que no recorde quina era i els crits dels clients dels bars eren memorables. Però si no vaig errat Holanda va acabar perdent aquell partit.

Quan tope de casualitat amb algun d’aquells personatges rancuniosos i fracassats que t’avisen que tenen memòria d’elefant i no obliden cap de les presumptes ofenses que el món els ha fet no puc evitar pensar en com deuen patir. Quan te’ls trobes tu dius una paraula poc mesurada, a la qual no li dones massa valor en pronunciar-la, pura cortesia de veí. Però d’ells la resposta emergeix com un doll de fets encadenats sense cap lògica, atropellats, amb el to de veu creixent a cada colp de sil·laba i les pupil·les perdent la mirada sobre els fets concrets. És aleshores quan la virulència de la conversa porta a que t’apartes amb prudència, dissimuladament, mentre observes aquella cosa amb aparença humana que va bullint sola i ofegant-se en la pròpia mala bilis. El més curiós de tot és que n’hi ha personatges d’aquests que deixen el relat del seu malviure per escrit i tot, ramificant els odis subordinada rere subordinada. Supose que volen què les generacions futures puguen valorar el seu restrenyiment mental… M’ho pense.

Des de que va començar a funcionar m’agrada molt Politico, un diari bàsicament digital nascut al gener d’aquest any als Estats Units. (Té una edició en paper a Washington però de circulació molt reduïda i sobretot és conegut per la web). Avui un dels seus fundadors, John F. Harris, hi publica un article molt interessant sobre com funciona el periodisme polític a internet, crític i intel·ligent alhora. Un article en el qual qüestiona la capacitat dels vells diaris de paper per a seguir la velocitat de la xarxa, al temps que qüestiona la capacitat del diaris digitals per a distingir els nivells de rellevància d’una notícia i no fer d’un tema menor un terratrèmol. Paga la pena llegir-lo.

Pregunten a Sidney Lumet com veu el fet que de vegades obres molt sòlides, com la seua, no siguen prou valorades o, quan ho són, què pensa del fet que, malgrat tot, la gent no sàpiga apreciar l’esforç que comporta crear-les. I el savi respon: “el bon estil és invisible, simplement el sents”. Uau!

Hi ha notícies que em costa creure. Sembla ser que un home ha robat a Gavà dotzenes de coloms d’un colomer, sense que se n’adonara ningú. No acabe d’entendre per quin motiu es roben coloms i encara menys de forma massiva. Però encara entenc menys que ningú no se n’assabentara.

Com és conegut els candidats a secretari general i president d’Esquerra Republicana han organitzat tres debats, a Barcelona, Palma i València. En el cas de Barcelona seran, de fet, dos debats seguits la vesprada de dissabte 31 de maig, primer amb els candidats a la secretaria general i després amb els candidats a la presidència.

Per pèls però arribe a recordar-me’n “d’aquell divuit de maig a Madrid”. No del concert de Raimon, mític, que no el vaig viure però sí del disc, fonamental, que vaig gaudir durant anys i gaudisc encara posat a l’iPod -un destí impensable en aquell moment.

Ve a sopar un antic i estimat company de lluites polítiques, quan érem molt joves i estàvem embolicats en l’independentisme primigeni. Ell va passar quinze dies en presó perquè la seua militància en un partit legal era coneguda i alhora era amic d’una persona que la policia buscava. En aquella època d’això en deiem “detencions a bulto”, que les feien a veure si de casualitat aconseguien alguna cosa. Quinze dies terribles ell en una presó, la seua dona en una altra i la menuda de pocs mesos col·locada. Per a res. Ni els van acusar. Ho recordem sense emoció, amb serenitat, com una cosa llunyana. Però de sobte ell es queda aturat i diu “Franki, de fet, ja en porta més de quinze”. I té raó. 

Mire els llibres en diagonal i la por se’m confirma. De què parlen? Teòricament de periodisme i internet, fins i tot de periodisme i internet ací, no a la Xina. Però de què caram parlen? Quina realitat miren per a explicar això que expliquen? Parlen de diaris digitals catalans i no entenc de què parlen. Han entrat alguna vegada a VilaWeb? Han vist mai naciodigital.cat? Saben que existeix El Singular o la premsa digital local? S’han preocupat de llegir, per exemple, el nostre llibre d’estil o de mirar les dades de l’ojd? Han llegit el llibre del Saül? Han vist les coses que fa l’ACN? O els articles que fa anys que publica el Capçalera? Saben que poden llegir Comunicacio21? M’ho pregunte estupefacte mentre llisc com expliquen el que és periodisme digital i el que se suposa que som tots plegats i no apareguem ningú o només diuen vaguetats absurdes sobre nosaltres, sobre tots plegats. Ja anem bons, ja, amb aquesta universitat tan allunyada de la realitat que sembla que prefereix adaptar el vell aforisme: “que la realitat no t’estropee el llibre”. Pobres alumnes!

Dijous ens vam trobar amb el Queco Novell als Premis Ràdio Associació. Hi va fer un discurs molt interessant sobre la llibertat d’expressió i entre canapè i canapè li vam demanar de publicar-lo. Ens el va enviar i el VilaWeb Nit d’avui és el contingut del mateix.

Som a poques hores què Frank Rijkaard s’acomiade com a entrenador del Barça. El joc de pilota és cruel i ha tingut un final que no es mereixia. Espere, però, que avui el camp s’acomiade d’ell recordant els moments excel·lents i la seua enorme qualitat humana. Al diari del club que reparteixen avui a l’estadi (pdf) ens han demanat l’opinió a un grapat de gent sobre l’entrenador. He dit això, que no recorde ningú tan legal i elegant en dècades. Amb tots. Bon viatge senyor, on siga que vages…

Pluja a la carretera tot el dia. Molta. Molesta de vegades i tot. Em pregunte què en pensen a Agbar. És una bona notícia? Això aturarà la canonada? O la faran de totes totes i la sequera només era una excusa? I el govern? Se n’alegra? Es preocupa perquè ara haurà de justificar el transvasament sense l’escut de la sequera? Plou molt. Els telenotícies ens reportaran quanta aigua tenen els pantans? Seguiran pessimistes?