Amb el Subi i l’Assumpció portàvem ja alguns mesos embolicats en aquesta aventura de la xarxa i de VilaWeb (que aleshores encara es devia dir La Infopista). No sé ben bé de quan parle. Potser la tardor de 1995 o els primers mesos de 1996. Aquella web, aquelles webs, eren ben diferents del que tenim ara. Joan Subirats hi posava la seua enorme capacitat com a pintor i dissenyador de primera fila però els fonaments eren molt rudimentaris. Avui costa de creure però la web era en gris. No hi havia colors. Podies posar una imatge en colors però no podies posar fons de colors ni acolorir les lletres o els espais. Subi feia meravelles en aquelles condicions, tenint en compte que tot havia de pesar molt poc perquè els mòdems d’aleshores no estaven per a floritures ni despeses de cabal.
I una nit va passar el miracle. De sobte vaig veure una pàgina a tot color. No recorde ni quina era però vaig pegar un bot en la cadira i en uns pocs minuts ja estàvem Subi i jo tractant d’entendre com caram es feia allò.
Ens baixàvem l’html dels documents acolorits i els obríem en local per a constatar que allò era una cosa universal. I no vam tardar molt en posar-nos a analitzar aquell html a veure què trobàvem. No era difícil. L’html d’aquell temps era molt rudimentari i qualsevol canvi cridava l’atenció de forma immediata. Entre els codis coneguts apareixen unes combinacions estranyes de lletres i números que semblaven ser les responsables d’aquell esclat de colors que inundava la web a tota pressa. FF0033 donava per exemple una tonalitat rogenca. Al seu pis de Lluís Companys anàvem intentant entendre de què anava tot allò i omplíem fulls i més fulls de paper amb anotacions com ara “000099 dóna un blau fort”. Nosaltres què anàvem a saber que allò era un codi hexanumèric que tenia sentit. Ens semblava una mena de màgia arcana. Canviaves una lletra per un número i el color que l’html t’ensenyava també canviava. Vam riure com a bojos descobrint colors i colorets fins que les llibretes rebentaven de codis que nosaltres no sabíem el que eren. Per a un perfeccionista com Subi allò era emprenyador, no saber perquè una combinació donava roig i una de semblant donava blau però Joan era també una persona a qui li encantava riure i jugar així que ens hi vam passar hores i més hores intentant catalogar tots els colors -que no és una feina petita.
Al cap d’uns dies algunes pàgines van començar a explicar que allò eren codis hexadecimals i van apareixer alguns programets que els fabricaven i algunes webs que en feien la col·lecció. Però nosaltres recordàvem de tant en tant amb riures de contagi aquelles hores de desconcert en les quals no vam entendre com apareixen els colors en aquell territori que només era gris.
Al poc temps Subi moria i ens deixava sense una saviesa que mai no hem pogut recuperar. Ja fa onze anys i aquest cap de setmana, per fi, a Arenys s’han inaugurat dues exposicions sobre la seua obra pictòrica i gràfica. I allà, mirant les pàgines tan velles de l’antiga Infopista amb aquell seu disseny tan precís i rotund, he sentit l’enyor de la seua rialla descobrint els colors aquella nit de la web més primitiva.
