Mails per a Hipàtia

A mi no m’agrada gens això que em canvien l’horari. El dia que passa, com ara aquest dissabte, me n’alegre en el cas que guanye l’hora però immediatament la situació em comença a enfadar. Avui, per exemple, a aquestes hores ja és negra nit i jo em trobe perdut. Em costa adonar-me’n de si vaig tard o no. Els beneficis d’aquesta mesura sempre m’han resultat poc clars i el meu cos no sembla disposat a adaptar-s’hi amb la rapidesa que reclama el decret oficial. Com si no tinguérem una altra faena…

primer post des de l’iphone. Realment supera les expectatives. Escric des de Palma, on he vingut per una xerrada organitzada per les cooperatives mallorquines al club diario mallorca. Com sempre fan han vingut a escoltar-me vells amics units per la figura de Nadal Batle. 7 de desembre farà deu anys de la seua mort. Jugant amb l’iphone hem coincidit tots que ell ja el tindria abans que ningú. I com gaudiria de l’Apple triomfant!

Ara faré Send…

El ritual de cada any el darrer cap de setmana d’octubre: els premis i l’Aplec. Enguany m’ha tocat fer de membre del jurat del Premi d’Assaig. Això vol dir que has de llegir-te una dotzena de llibrots a una velocitat bastant important. D’una primera lectura queda clar que n’hi ha cinc que tenen prou qualitat com per a guanyar i aleshores comença la part pitjor del procés: desfer-te’n de quatre perquè només en pot guanyar un. A la fi ha estat, en aquest cas, el llibre d’un professor mexicà catalanoparlant, segurament el premiat més allunyat de València que mai no s’haja vist. Ha fet un estudi sobre la visió que tenien de Mèxic els grans noms de l’exili català (els Calders, Tisners, Bartra, Ferran de Pol…) . Tractant-los, doncs, no com a exiliats sinó com a mexicans. Una visió interessant i innovadora.

Aquest any els premis han canviat de format. En comptes del rònec sopar a la piscina València, que ja era un pèl excessiu, ho han fet a l’edifici Octubre a peu dret. No hem sopat ben bé, només hem picotat algunes cosetes que anaven passant però a canvi he pogut xerrar amb més gent del que és habitual. No estic segur que la fórmula haja acabat de funcionar bé del tot però l’anterior ja era esgotada. El moment màgic de la nit ha estat veure Lluís Llach emocionat amb el regal musical que li feien els seus amics. I escoltar-lo parlar de nou en públic. Els valencians segurament mai no li podrem retornar com cal tota l’estima que ens ha professat però és bo recordar-li que sabem que és un dels nostres i un dels nostres més admirats.

Faig una entrevista. L’entrevistat no encadena dues frases seguides. Una sembla fins i tot que siga massa per a ell. És una màquina: subjecte-verb-predicat-punt. Anem donant voltes a veure si aconseguim trobar una seqüència de frases que tinga sentit per ella sola i que explique alguna cosa del que estem parlant. Impossible. Frase. Punt. Frase. Punt. A la fi em done per vençut. Fa fred, de sobte ha començat a fer fred, i el cel està gris. Camine cap al metro cansat. Mire de fer-me un cafè, mig per pujar el cap mig per escalfar-me. I quan arribe a la redacció sec mirant a l’infinit. Em pregunte si parla així amb la seua dona i els seus amics. Deu ser cosa de ser vista, pense.

Per divendres, o siga ja, Apple anuncia l’aparició del Leopard, la nova encarnació de l’OS X, que aparentment aporta novetats interessants.

Remirant webs per a preparar l’esdeveniment -me’l posaré el Leopard tant aviat com puga- he trobat aquesta web que fa un repàs exhaustiu de tots els sistemes operatius d’Apple i m’ha fet gràcia comprovar que dels sistemes amb interfície gràfica, és a dir dels de Mac, els he provat tots i cadascun. El meu primer mac va ser un 128K encara sense disc dur, allà meitat dels vuitanta i conforme han passat els anys he anat canviant de model i de sistema operatiu. I què voleu que vos diga? Vist en la perspectiva que només han passat vint anys sembla impossible que això haja evolucionat tant i tant ràpid. I divendres més…

Aquest matí he anat a agafar l’Euromed cap a València i com que m’he trobat enmig del caos ferrioviari barceloní, a la redacció de VilaWeb hem quedat que en faria la crònica del despropòsit a través d’aquest bloc especial.

Vinc de l’acte del Palau Sant Jordi en favor del retorn dels papers de Salamanca. Hi ha hagut moments dignes de ser recordats per sempre. Terricabras ha estat encertadíssim i punyent. No és cap sorpresa això però en el seu discurs d’avui ha fet entrar un matís molt rellevant al discurs polític que es va construint sobre la memòria. Ha dit que el principal problema que té l’estat espanyol constitucional és que no considera el franquisme un període il·legal sinó un període legal, amb una legalitat altra que la de la democràcia, però legal al cap i a la fi. No és un parèntesi entre dues legalitats sinó una evolució. Exactament. No es pot explicar millor això. Espere que pengen el discurs al seu bloc i a la web de la Comissió perquè realment paga la pena.

Com ha pagat la pena de forma molt especial l’homenatge als famíliars de Companys, Peiró (quin discurs més directe i punyent!) i Puig Antich. O les actuacions, sobretot les de Maria del Mar Bonet i Raimon. Raimon és un luxe per a qualsevol cultura del món i tenim la sort que és nostre i segueix alçant-nos de la cadira quasi cinquanta anys després.

Dit tot això ara ve la part fosca. He de dir que m’he sentit manipulat en diverses ocasions al llarg de l’acte, manipulat en favor del govern actual de la Generalitat. Per un discurs francament esbiaixat ¿Com és, per exemple, que en cap moment ningú no ha esmentat pel seu nom Zapatero i la culpabilitat directa que Zapatero té en aquest procés? Com és que ningú ha recordat -no dic ja denunciat- que els diputats del PSC fa només uns dies van votar de forma unànime contra el retorn dels papers al Congrés de Madrid? ¿Com és que el president de la Generalitat sembla que no existeix, ni ha de respondre d’aquesta actuació dels seus companys de partit?

I hi ha, a més, aquest odi cainita i estèril contra el qual m’he manifestat tantes vegades i que fa que el públic només començar l’acte esbronque espectacularment Artur Mas -perquè? em pregunte. Què ha fet malament Mas en el tema dels papers? Supose, dic jo, que el deuen xiular per una altra raó, més partidista en podríem dir, que em sembla que després obliga una altra part del públic, imagine que més incòmoda encara del que estic jo, a xiular en Carod quan aquest puja a l’escenari en nom del seu partit.

Ja m’ho imagine que la gent de la Comissió de la Dignitat no pot fer res per a evitar tot això però tot plegat no crec que els afavorisca.

Vives paraules que entenc, que tots parlam el mateix. (Maria del Mar Bonet)

Vaig comprar-me l’Apple Tv tot just quan es va posar a la venda i quan encara no sé sabia massa bé com anava la cosa. De fet em vaig sentir frustrat ja que jo no tinc encara una televisió digital i resulta que l’Apple Tv només funciona en teles amb connexió HDMI -digitals per tant. Vaig passar unes setmanes mirant tot de fòrums i preguntant a veure com podia connectar l’Apple Tv a la meua tele i veure bé les imatges ja que les podia veure però només en blanc-i-negre. Aparentment no hi havia manera així que em vaig conformar i la vaig deixar allà apagada, com una andròmina…

Fins avui. Avui he trobat una web on explica que el problema és tan senzill de resoldre que no m’ho puc creure. I val a dir que ho he provat i funciona. Des d’avui veig l’Apple Tv en el meu vell aparell analògic i a tot color.

L’explicació, de Mauricio Pastrana, la trobareu ací. Només cal desendollar el cable compost, enganyar cinc segons a la màquina enxufant-li un conversor HDMI-DVI i au! pura màgia! la tele que era impossible que funcionara a color ho fa de forma colossal.

Sempre m’han fascinat aquest tipus de solucions sorprenents que apareixen de sobte per a resoldre un problema informàtic que semblava insoluble. Primer perquè em pregunte si a ca n’Apple sabien que això passava i després perquè m’agradaria saber com és que en Pastrana provà una cosa tan rara i complicada d’imaginar. Què càram feia aquest paio canviant cables en una seqüència tan insòlita? Que ho anava toquejant tot o què?

En qualsevol cas el tal Mauricio m’ha fet un gran favor, així que gràcies! Ja veig la televisió a la carta per internet en el meu televisor -podcasts, youtube, vídeos casolans, fotos… Caram, caram.

Una de les moltes coses fantàstiques que et passen quan tens filles és que en arribar una certa edat comencen a llegir les coses que tu llegies i t’obliguen a tornar-hi.

Ahir i avui llegíem Max Weber mentre el PSOE a través dels seus mitjans fa circular que una constructora ha reparat gratia et amore el pis de Joan Ignasi Pla (que sembla que és també del PSOE). En la magnífica traducció feta per les Publicacions de la Universitat de València de “La ciència i la política” tot això ja està explicat a partir de la pàgina cent.

En tot cas resulta depriment observar que seguim allà mateix, noranta anys després.

Darrerament costa molt trobar taxis a Barcelona. No sé per quin motiu passa això però és ben evident. Al meu barri al matí no en trobes cap, cosa que ha accentuat la batalla de les cantonades -la posició que has de prendre al carrer per a aturar el primer que passa.

Avui m’ha passat una cosa, però, que m’ha fet pensar que no estic preparat per a aquesta batalla. He vist que a la cantonada de casa no hi havia manera d’aturar un taxi i he començat a caminar buscant un lloc més favorable. Quan m’ha semblat que en trobava un, en una cantonada on no solc passar, he vist un taxi verd i l’he aturat però una xicota se m’ha colat i ha obert la porta abans que jo em poguera acostar. Com que portava un quart d’hora ben llarg esperant-me i tenia pressa per a arribar a l’estació de trens li he dit que jo estava abans i que respectara el torn. I ella, sense ni girar-se, m’ha respost: “tu me’l vas robar divendres i jo te’l robe avui”. Ostres! he quedat mut. Jo sóc molt escrupulòs en això i sempre que em plante en la cantonada mire primer si hi ha algú a davant. M’ha estranyat però he quedat sorprès pensant si podia ser veritat. I a la que me n’he adonat que divendres era festa i jo no havia agafat cap taxi, la xicota ja havia pujat, el taxi ja havia arrancat i jo m’havia quedat amb un pam de nas.
Evidentment ella sabia perfectament el que feia i estava molt més ben preparada que jo per a guerrejar en una ciutat sense taxis.

I a tot açò quan arribe a l’estació l’Euromed va amb retard, com era de preveure…

Fa molts anys, per allà per la meitat dels vuitanta, vaig pensar en crear una revista usant Hypercard, un format de distribució aleshores molt popular i diguem-ne multimèdia. Vist des d’ara era prehistòric però a mi em va servir per a experimentar. De la revista en qüestió només vaig fer un número que es va distribuir en disquets i en alguna distribució més massiva, com ara un cd que regalava la revista MacWorld.

Vaig triar de nom Samizdat i hi vaig editar i publicar uns quants articles, entre els quals un d’Al Gore, aleshores encara un congressista demòcrata relativament desconegut. No sé on havia llegit un article seu contundentment ecologista i molt ben escrit i vaig pensar en demanar-li permís per a publicar-lo. Jo aleshores estava connectar a Compuserve, encara no a internet, i com que vaig veure que Gore també ho estava em vaig atrevir a enviar-li un mail explicant-li el que volia fer, demanant-li permís per traduir al català l’article i publicar-lo i explicant-li que tot plegat era una aventureta i que evidentment no podia pagar-li.

Per a la meua sorpresa Gore va respondre. Em va enviar un mail molt amable agraint l’interès, mostrant-se encuriosit pel meu projecte d’una revista en disquet -ja aleshores la tecnologia era un altre dels seus camps de treball- i disculpant els honoraris, que no li interessaven gens. Només em va reclamar una còpia del Samizdat que li vaig trametre encantat, per correu antic, al Congrés dels Estats Units.

Avui, en saber que li han atorgat el Nobel de la Pau he recuperat el Samizdat d’un disc dur vell, amb la intenció de recuperar el text de Gore. Però, coses que passen, els hypercards ja no es fan i no trobe la manera d’obrir-lo. La informàtica es fa vella massa ràpid…

PD: He trobat la manera d’obrir només l’arxiu de text que acompanyava la revista i el text fa somriure tendrament de tant antic que sona:

“Necessita un ordinador Apple Macintosh amb capacitat per a llegir discos d’alta densitat. Si treballeu amb un Plus, graveu la pila de Hyper Card per separat en un disc de 800 k i podreu llegir-la

Aquest disc inclou:
-Aquest TeachText
-La revista Samizdat
-Hyper Card Player (© Claris)”

Ho veig, amb retard, i no m’ho crec. La Vanguardia publica sencer el discurs de Monzó a Frankfurt però en castellà. I té la barra de posar al final que si el vols llegir en català el trobaràs a la web. Ni en un cas com aquest a can Godó pensen en deixar l’original al paper. Curiosament per ací per Frankfurt circula un tristoi número del seu suplement cultural traduït, a posta, a l’anglès. En anglès sí però en català no. Quina barra!

Això de Frankfurt mareja un poc. Tant de llibre no et deixa veure els llibres. He passejat astorat per recintes inimaginables per a mi, com ara un estand vietnamita, un de còmics en mongol, els de Taiwan, reclamant també la independència, una colla de religiosos i espirituals que en algun cas feien por, uns que fabricaven paper allà mateix. Acostumats a que aquest tipus de fires només siguen per a cotxes o rentaplats trobar-se enmig dels llibres trasbalsa.

Els experts però avisen que la fira de veritat passa en un altre lloc: als passadissos dels hotels i especialment de determinats hotels. Així que anem a prendre’n una a un dels hotels més imponents de la ciutat, clàssic i bonic, on tot de traficants de llibres es passen sms amb preus. La copa costa un ull de la cara i mentre xerrem sense nord clar observem el pati i els especímens. A la porta Màrius Serra ens posa en antecedents i una senyora passa pel seu costat i li diu alguna cosa. Mira el mòbil i sembla que hi ha un sms nou. Li deuen haver venut els drets de traducció a l’arameu potser? Estic segur que a ell li encantaria que fos al kamasí però és inabastable això. Em quede amb l’intriga mentre agafe un taxi que em torna al meu hotel.

Quedem a la plaça per a sopar. He agafat l’avió al migdia amb presses i quasi no he pogut dinar així que estic blau de fam. Reclame per això un lloc ràpid i normal per a menjar abans que caiga mort i entrem a una d’aquelles típiques casetes alemanyes on posen cervesa a dojo i tota mena de salsitxes. Perfecte.

A la taula som sis, el desplegament més gran que mai ha fet VilaWeb en l’estranger, i xerrem i riem en veu alta confiats del tot del nostre estrangerisme. De sobte, però, ens n’adonem que el bar és ple de gent que parla català, com mitja ciutat. A l’eixida vegem el president Benach pujar a una furgoneta d’aquelles vip i a Jordi Miralles, el cap d’Esquerra Unida, acomodar-se en un cotxe oficial. Girem cua i passegem a la vora del riu, m’intriga veure que un dels ponts d’aquesta ciutat té un text en grec coronant-lo.