Mails per a Hipàtia

Darrerament costa molt trobar taxis a Barcelona. No sé per quin motiu passa això però és ben evident. Al meu barri al matí no en trobes cap, cosa que ha accentuat la batalla de les cantonades -la posició que has de prendre al carrer per a aturar el primer que passa.

Avui m’ha passat una cosa, però, que m’ha fet pensar que no estic preparat per a aquesta batalla. He vist que a la cantonada de casa no hi havia manera d’aturar un taxi i he començat a caminar buscant un lloc més favorable. Quan m’ha semblat que en trobava un, en una cantonada on no solc passar, he vist un taxi verd i l’he aturat però una xicota se m’ha colat i ha obert la porta abans que jo em poguera acostar. Com que portava un quart d’hora ben llarg esperant-me i tenia pressa per a arribar a l’estació de trens li he dit que jo estava abans i que respectara el torn. I ella, sense ni girar-se, m’ha respost: “tu me’l vas robar divendres i jo te’l robe avui”. Ostres! he quedat mut. Jo sóc molt escrupulòs en això i sempre que em plante en la cantonada mire primer si hi ha algú a davant. M’ha estranyat però he quedat sorprès pensant si podia ser veritat. I a la que me n’he adonat que divendres era festa i jo no havia agafat cap taxi, la xicota ja havia pujat, el taxi ja havia arrancat i jo m’havia quedat amb un pam de nas.
Evidentment ella sabia perfectament el que feia i estava molt més ben preparada que jo per a guerrejar en una ciutat sense taxis.

I a tot açò quan arribe a l’estació l’Euromed va amb retard, com era de preveure…