Mails per a Hipàtia

El ritual de cada any el darrer cap de setmana d’octubre: els premis i l’Aplec. Enguany m’ha tocat fer de membre del jurat del Premi d’Assaig. Això vol dir que has de llegir-te una dotzena de llibrots a una velocitat bastant important. D’una primera lectura queda clar que n’hi ha cinc que tenen prou qualitat com per a guanyar i aleshores comença la part pitjor del procés: desfer-te’n de quatre perquè només en pot guanyar un. A la fi ha estat, en aquest cas, el llibre d’un professor mexicà catalanoparlant, segurament el premiat més allunyat de València que mai no s’haja vist. Ha fet un estudi sobre la visió que tenien de Mèxic els grans noms de l’exili català (els Calders, Tisners, Bartra, Ferran de Pol…) . Tractant-los, doncs, no com a exiliats sinó com a mexicans. Una visió interessant i innovadora.

Aquest any els premis han canviat de format. En comptes del rònec sopar a la piscina València, que ja era un pèl excessiu, ho han fet a l’edifici Octubre a peu dret. No hem sopat ben bé, només hem picotat algunes cosetes que anaven passant però a canvi he pogut xerrar amb més gent del que és habitual. No estic segur que la fórmula haja acabat de funcionar bé del tot però l’anterior ja era esgotada. El moment màgic de la nit ha estat veure Lluís Llach emocionat amb el regal musical que li feien els seus amics. I escoltar-lo parlar de nou en públic. Els valencians segurament mai no li podrem retornar com cal tota l’estima que ens ha professat però és bo recordar-li que sabem que és un dels nostres i un dels nostres més admirats.