En el post anterior feia una alabança del toc de guitarró de Cristobal Rentero al concert de Miquel Gil. I en els comentaris al post Josep Vicent Frechina, l’amo de la Caseta del Plater discrepa. En música no hi ha res més saludable que discrepar però, des de l’admiració explícita que em produeix el bloc de Josep Vicent, defensaré el perquè de la meua exclamació.
Efectivament, per sort, hi ha molts bons tocadors de guitarró avui. Boníssims. Cosa que em produeix una enorme alegria. Fa anys no hauria assegurat que aquest instrument tinguera una presència tan notable en el nostre panorama musical i em dolia perquè és un dels meus preferits. A casa en tinc un, que junt amb un busuki que conserve per motius més sentimentals que musicals, és l’únic record que em queda -a part d’alguna gravació- dels meus anys d’incursió en la música d’arrel tradicional. Per cert que he aprofitat aquesta xicoteta polèmica per a afinar-lo i jugar un ratet. Els matins de dissabte tenen eixes coses.
El guitarró és un instrument molt especial per a mi. Sempre m’ha encantat la seua capacitat de relligar altres instruments. Jo solia dir en broma que era com l’all-i-oli de les cançons i que, per tant, també podia ser tan perillós com l’all-i-oli. Si te n’anaves un punt fora pel que feia al sabor podies provocar mals irreparables.
El guitarró, per als qui no ho coneixen, és un instrument menut de corda que s’afina una quarta més aguda que la guitarra, amb la quarta i la cinquena corda octavades -hi ha guitarrons de quatre cordes però a mi no m’han convençut… Aquesta afinació una mica especial li fa agafar normalment un paper a mig camí entre la veu i la resta de les cordes que el tocador si té gràcia pot aprofitar per a colar tota mena de trencaments del ritme i insinuacions. Sempre i quan no oblide el seu paper de conducció de la melodia, una miqueta a l’estil del baix en el jazz. Tradicionalment això es feia d’una manera molt fixa, amb un tipus d’ornaments en el rasqueig molt definits i, per al meu gust, massa bastos, molt durs. Però la tradició era la tradició així que tots hem respectat aquesta manera de fer i jo el primer.
I precisament allò que a parer meu és més interessant de la nova fornada de tocadors de guitarrons, i els noms que Josep Vicent ressalta em semblen emblemàtics, és la manera de trencar el seu ritme més estricte i canònic, per a emportar-se’l per camins on les harmonies són molt més dolces i relaxades més insinuants -no sé explicar-ho millor Josep Vicent, hauríem de tocar una estona junts per a deixar-ho més claret… I això, exactament això, és el que m’encanta de la manera de tocar que té el Cristobal. Aquesta sensació que atura el compàs i el fa flotar, sensació que trasllada al Miquel Gil i que crec que genera els millors moments de la seua música.
A part d’això estic segur que entendràs, Josep Vicent, que quan ho vaig escriure tot just tornava del concert, amb la música fresca encara i en aquests casos ja se sap que a voltes l’eufòria provoca posts com l’anterior.
Pel que fa a que se m’apeguen les tradicions barcelonines estigues tranquil però que no se t’apeguen a tu tampoc. Què té de roïn una exclamació, un poc un exhabrupte si vols, en un moment d’expansió?
