Al·levins
Deixa un comentariA l’avió em toca seure enmig de l’equip al·leví del Barça, al complet, que va a Brussel·les a jugar un partit. Són 17 xiquets perfectament uniformats i obedients a més no poder als seus entrenadors. Em resulta curiós, però, identificar els jugadors tipus. Hi ha un parell de pagesots tipus Puyol. I tres o quatre africans d’orígen més o menys remot un dels quals és sospitós, molt sospitós, que siga al·leví. Després hi ha un pellroig amb pigues i pinta de central anglès. I també un parell amb pentinats italianitzats, o directament italians. Un d’ells es deu haver passat mitja hora al bany abans d’eixir de casa i no es despentina ni passant-li la mà pels cabells. Un llig un llibre, és l’únic, i l’identifique ràpidament amb l’Oleguer. M’agrada molt observar que els entrenadors parlen sense cap mena de timidesa en català amb tots els jugadors -siguen de la llengua que siguen.
Abans de toca terra pels altaveus els aviadors saluden “els jugadors del Barça” i el públic aplaudeix. Fins i tot hi ha qui s’anima a entonar de forma tímida allò del “tot el camp!”. Els xiquets, aclaparats per la fama sobtada, somriuren feliços i es miren amb ulls excitats els uns als altres.
Trobo bo que al Barça hi hagi aquesta diversitat als seus equips de la pedrera i que els seus entrenadors els parlin a tots plegats en català. Ho considero un símptoma de normalitat social que no sempre és aplicable a d’altres situacions.
Sempre que estem en campanya electoral, hi ha polítics (més ben dit : gent que preten ser polític) que aprofiten qualsevol esdeveniment per petit que sigui per criminalitzar la inmigració i comrear la por entre els "catalans de sempre" i treure’n rendiment en forma de vots.
Ho dic amb coneixement de causa. Sóc de Salt (Girona) i sovint patim la demagògia i alarmisme (sovint sense base) de diferents fronts, a voltes ajudats per mitjans de comunicació.
Salutacions.
Dani Coll.