L’havia encomanat, només eixir. Van dir que arribaria al febrer. Després van dir que arribaria el 28 de febrer. Avui m’ha arribat un mail dient que encara hauré d’esperar “unes setmanes” -en abstracte. No entenc per quin motiu en el món de la informàtica la informalitat és tan abudant….
El cap de setmana vaig ser a Xàtiva per a participar en la Nit de l’Escola Valenciana, i rebre el premi que atorguen anualment i que ens ha fet especialment feliços. Com que fa 300 anys justos de l’ocupació del Regne de València i la destrucció de Xàtiva Escola Valenciana ho va voler commemorar d’una forma especial i va organitzar també (amb el suport d’Oleguer, rebut amb aplaudiments massius quan va ser anunciat) un concert d’Al Tall. Al Tall, que estan esplèndids, van oferir El Mal d’Almansa amb la Banda Nova de Xàtiva i unes quantes cançons més entre les quals no podia faltar El Tio Canya.
Hi vaig anar amb els meus pares. Mon pare és socarrat i dissabte mateix tots els seus nets van fer-li una festa d’aniversari emotiva i merescuda on cadascú li llegia un text escrit per a l’ocasió. I jo mentre escoltava Al Tall a la seua Xàtiva no vaig poder deixar de pensar que aquells nets que l’havien felicitat al matí, tots ells parlant-li, escrivint-li i llegint-li al seu avi en català eren els nets del Tio Canya que cantàvem fa anys com un desig; els xiquets que ja no tenen vergonya de la llengua pròpia, que la saben usar a casa però també per a l’alta cultura i que són la promesa més consistent de futur que tenim. Promesa en la creació de la qual, per cert, la gent d’Escola Valenciana ha tingut un paper més que determinant.
Lole y Manuel cantant “Romero Verde”. Llàstima que es complicaren tant la vida entre ells…
Enmig de la polèmica originada arran la publicació de l’article “La bona fe” d’Oleguer Presas, aquest insistia en que allò important era que es llisquera el seu article. Doncs ho va aconseguint, i de quina manera. Ara The Guardian, el diari londinenc, l’ha publicat sencer en anglès, al costat d’una excel·lent crònica que destaca i valora molt positivament el compromís social del futbolista.
In Good Faith
(Oleguer Presas, translated by Sid Lowe)
Ignacio De Juana Chaos has spent the last twenty years in jail. Reduced according to the penitentiary rules put in place by the previous government, he had been condemned to an 18-year sentence for the crimes he committed. However he remains in jail on remand, pending the final resolution of the case which has been opened against him because of two articles published in the newspaper Gara. The high court [Tribunal de Audiencia Nacional] judged that in those articles, De Juana Chaos committed the crime of making terrorist threats and condemned him to 12 and a half years in jail. De Juana Chaos has decided to go on hunger strike in protest against that ruling and is prepared to take his protest to the ultimate conclusion [his death].
The State of Law [estado de derecho] – that phrase that has been repeated so many times you would think it was an advertising campaign – does not permit the death sentence nor life imprisonment. Likewise, there is no room for euthanasia. I will allow myself to be guided by good faith and will therefore presuppose that the State of Law has not stopped trusting in its own laws and still does not want to impose the death sentence or life imprisonment. Guided by that same good faith, I will assume that there is no political intention to make euthanasia legal. I will suppose, again guided by good faith, that the content of De Juana Chaos’s articles is sufficiently explicit and unambiguous as to keep a man in jail, despite the risk that he may die there. I would like to believe that in the State of Law freedom of expression exists and that in this case, just as in the Egunkaria case or in the case of the actor Pepe Rubianes (to cite just two examples), there is sufficient evidence to try those involved. If that were not so, everyone would be protesting long and loud like they do when freedom of expression is denied in other countries, such as Morocco, Cuba or Turkey. Good faith obliges me to believe that in the State of Law, justice is equal for everyone, that political pressure has no part to play and that judicial independence really does exist; that when the Minister of Justice Lopez Aguilar announces, in reference to the De Juana case, that “the government will construct new punishments and sanctions to avoid such releases”, those words have no influence on the judicial sentence.
Actions speak louder than words, they say. Well, David Fernàndez in his book Crónicas del 6 y otros detalles de la cloaca policial, informs us of the following events: the ex-Civil Guard General and the man responsible for the horrors of Intaxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, was condemned to 75 years in jail for the assassination of Lasa and Zabala but served just over four years, claiming health problems. Julen Elorriaga was also released for health reasons: condemned to almost 80 years in jail, he served just 3% of his sentence. After conning the whole of Spain, De la Rosa is able to enjoy a generous house arrest because of depression. Rafael Vera, condemned to 10 years in jail for the GAL-led kidnap of Segundo Marey, spent just eight years in jail for the same reason …
David, in his book, talks mainly about torture and torturers; about how the justice system seems to see different degrees of severity based not on the crime but the perpetrator of the crime; about how the media machine works so as to criminalize certain forms of dissidence and not others; of how the police create the evidence necessary to implicate people according to their political interests; of how the government does not want to know about the reports put together by the United Nations’ special investigators on torture or even hear about organisations like Amnesty International, who have claimed that in this [Spain’s] State of Law, torturing does take place.
But now, on top of all that, it turns out that the attorney’s office from the Audiencia Nacional has asked for the Egunkaria case to be dropped because, they allege, there is no proof. It turns out that, in November 2004, a court in Strasbourg condemned the Spanish state for “not investigating” the tortures denounced some twelve years earlier by 17 supporters of Catalan independence – it was necessary to silence discordant voices during the Olympic Games. It turns out that, in November 2005, Zapatero pardoned four policemen from Vigo who had been suspended and sentenced to 2-4 years for beating, insulting and humiliating the Senegalese citizen, Mamadou Kane. It turns out that Aznar had done the same in December 2000: 14 policemen convicted for torture were pardoned. One of them was a reoffender. It turns out …
… that I do not know what to think. Too often the State of Law has dark spots which make me doubt. It smells of hypocrisy. And too much hypocrisy can make you lose that good faith.
Entre el correu de primera hora del matí m’arriba una nota convidant-me a un sopar de celebració. Afirma que fa trenta anys que vaig entrar a la Universitat, concretament a Magisteri, i l’escriu un dels companys d’aleshores, Paco, que s’ha decidit a no deixar passar de llarg l’efemèride i a organitzar un sopar de celebració a Nàquera, en un restaurant que sembla que porten ara els qui aleshores portaven el bar de l’Escola.
Confesse que he quedat corprés. A molts dels meus companys d’aleshores no els hauré vist en vint-i-tants anys. I no sé res d’ells. En la nota que he rebut hi ha alguna insinuació (sembla que un ha arribat molt amunt a Bancaixa i que una altra és catedràtica d’universitat) però de la majoria no en sé res de res. Per no saber no sé ni les cares que fem tots plegats. De fet recorde les cares i els físics d’aleshores que és evident que avui ja són record i prou.
Evidentment m’apunte amb ganes al sopar, amb moltes ganes. Però no sé ni imaginar-me’l. Repassar trenta anys així com així no va a ser fàcil. Jo, per exemple, hauré d’explicar tantes coses… com vaig passar de mestre a periodista, per començar.
Quan algú pregunta com és que els humans, finalment, morim, esperes una anàlisi molt precisa en termes biològics o una incursió en el món de la poesia. Però reconec que jo no estava preparat per a una resposta que m’han donat avui: “és la segona llei de la termodinàmica”. Caram. Home sí, però…
Una de les coses interessants dels concerts aquests d’homenatge a algú és veure com un gran músic agafa l’obra d’un altre gran músic i se la fa seua. És el cas d’aquest Blowin’ in the Wind, originàriament de Bob Dylan però transformat completament per un inspiradíssim Steve Wonder. La cançó passada per ell posa els pèls de punta i sembla que sempre haja begut de les fonts afroamericanes.
Em crida l’atenció una notícia sobre l’exposició de Santiago Rusiñol que s’està fent a València. Diu que un dels quadres va ser pintat a Bétera. No em sorpren però no ho havia sentit a dir mai. Encuriosit comence a remenar el Google a la recerca de qualsevol data i vaig a parar a un estudi sobre l’obra literària de José Luís Aguirre. I allà em trobe una altra sorpresa. Sembla que un oncle-avi seu, Santiago Aguirre Verdeguer, va escriure una novel·la en català “De les còses dels pobles” sobre la festa de les alfàbegues. La dada, evidentment, és sensacional. No sé com però aquesta novel·la cal trobar-la perquè no recorde que mai ningú me’n parlara i estic segur que l’oblit sobre ella és total al poble. Si algú en sap res…
PD. Remenant més paperots m’he trobat un text d’Alfons Roig que diu, vagament, que li sembla que Rusiñol va passar pel poble. En llegir-lo em ve a la memòria que l’Alfons sí que ens ho va explicar una volta allà a l’ermita de Llutxent on vivia.
PD2. Paco Pérez m’ha fet unes gestions, com sempre impecables, i ha trobat que aquest text es va editar en “El Cuento del Dumenche”.
Després de dos mesos llargs, llarguíssims, de bastons i ortopèdies per fi puc posar el peu a terra amb una certa confiança. L’he mirat amb una miqueta de prevenció com donant-li ànims i vinga pas a pas i poc a poc, sense córrer ni donar-me més presa de la que puc. En definitiva, pense, a això del pas a pas i poc a poc ja hi estic acostumat des de fa dècades, per bé que no en el territori de la biologia.
(Biologia?? els humans entrem encara en aquesta disciplina…?)
Tot llegint “Dreams from My Father” de Barack Obama trobe una frase que fa referència a la campanya per l’alcaldia de Chicago de Harold Lee Washington, el primer afroamericà que la va guanyar. Diu, parlant de la gran festa que va haver la nit en la qual es va votar, “people weren’t just proud of Harold. They were proud of themselves”.
Tot avui intentava trobar una frase que explicara el sentiment que molta gent m’ha tramés sobre la rèplica a Kelme en defensa de l’Oleguer. I em sembla que és aquesta que descriu l’ara candidat a la presidència dels Estats Units. Molta gent ha reaccionat amb ganes de demostrar que és el país el que està viu i atent. I Oleguer, en aquest sentit, ha estat una excusa magnífica. “Proud of themselves”, doncs, tot i que a mi, personalment, la paraula “Proud” sempre m’ha semblat una mica forta.
El senyor Aznar, tocat amb una gorra de Kelme. Pura descripció.
Una versió estremidora de “La tieta” de Serrat cantada als anys setanta per Mina. Trobe sensacional aquesta manera que tenen els italians de fer que qualsevol cançó sone italiana com si fos l’original.
Avui ha mort el senyor Lluís, un veí del carrer Olivar. El senyor Lluís era un home extraordinàriament amable, bon xerrador, amb el qual gaudia parlant a la porta de casa seua algunes vesprades. El senyor Lluís havia fet la guerra i havia aguantat la duríssima postguerra però sempre parlava amb un to suau i dels seus records.
Diumenge el vaig veure per última vegada. Vaig baixar tard a cercar els diaris i en embocar la riera me’l vaig trobar amb la seua dona i xerrant amb uns amics. El vaig saludar, per no molestar, de lluny i ell em va estrendre la mà. M’hi vaig acostar a encaixar-la. Vam fer broma sobre el bastó que porte jo aquests dies per culpa del turmell i li vaig dir que anava a cercar els diaris. Ell en duia alguns a la mà i em va dir “te n’he deixat uns quants” mentre somreia amb aquells seus ulls amablement expressius que tant el definien.
null