Mails per a Hipàtia

Baixe mig adormit la riera camí del tren. Entre a comprar els diaris. Fa anys que no compre Libération però em crida l’atenció la portada. Una foto molt bonica de Serge July i la frase "Salut Serge" acomiaden el director des del 1973 del diari parisenc. El compre.

La portada em recorda els millors Libération que he viscut, aquell de Tintin, el dia que els escriptors van fer el diari… Les primeres pàgines de l’edició d’avui són brutals. El nou accionista de referència, un Rothschild, ha decidit fer fora July, amb el vot a favor dels redactors del diari (detall important). En la pàgina dos hi ha una foto de July amb Sartre en un acte de suport a la creació del diari. La història explica que Serge hi va ser des del 1973, que sense ell no s’explica aquest diari. Però també explica com van passant els anys i quin enorme canvi estan patint els vells diaris de paper. July mateix diu clarament per quin motiu marxa -"je pars pour que vive Libération"- i fa exercicis alhora per a salvar sense cap xarxa l’abisme que s’obre sota els seus peus.

És evident que, com diu ell, Libération ha estat un dels diaris més bonics i interessants del món. Però és igual d’evident que ha estat un gran fracàs econòmic, que ha hagut d’acabar demanant-li diners a un Rothschild i perdent-los en quatre dies i que no han sabut gestionar-lo, fer-lo rendible. Cosa que en aquest negoci és tan important com la bellesa. Tanmateix July això ho diu amb la boca petita.

Avui, però, ho entenc. El dia que la gent diu adéu, si ha fet coses tan bòniques com les que ha fet July, tendeixes a ser indulgent amb els errors i a ensucrar el record amb aquells moments que paguen la pena. En qualsevol cas em colpeix i m’emociona de forma excepcional una de les darreres frases: "Le journaliste que je suis est infiniment triste de ne plus pouvoir écrire ici". L’entenc. I tant com l’entenc! Serge July sap que els periodistes no som res sense els nostres mitjans i se n’adona que el mitjà que ell ha creat pam a pam durant trenta-tres anys el deixa fora. La contraportada del diari s’omple també amb una fotografia seua d’esquena. Bellísima. I ací s’acaba tot.

(PD. Ací hi ha l’opinió sobre això de Juan Varela)

Diu Xavi a L’Equipe que la selecció catalana és prescindible. Innecessària. El mateix dia que se’n torna cap a casa perquè la seua selecció, l’espanyola, ha estat eliminada com sempre a la primera de canvi que hi ha un partit seriós.
En la mateixa entrevista diu que va votar Sí a l’estatut. No calia que ho aclarira…

Acaba de saber-se que ha mort Marta Mata. Amb tanta altra gent, però de forma molt destacada, Marta Mata representa una generació de mestres que van fer un esforç de suplència democràtica immens en els anys més difícils. Van treballar, i de quina manera!, per a fer possible des de la base el canvi que el país necessitava.
Sempre he defensat que aquest país sense els mestres i les mestres no seria el que és, seria pitjor. Per això avui és un dia trist en el que cal celebrar, tanmateix, la vida d’una mestra essencial que es va dir Marta Mata.

Quan comença a semblar-te que el Mundial pot tenir algun interés i et poses a mirar-lo, aleshores apareix el pitjor del joc. Austràlia ha posat Itàlia contra les cordes amb un joc preciós i al minut 94 l’àrbitre s’ha inventat un penal que ha tret Austràlia de la competició. Hauria pitat l’àrbitre el mateix penal a l’altra àrea? Segur que no.
Per cert era un àrbitre espanyol i demà l’Espanya-França el pita un italià…
Quina pena d’organització per a un esport tan bonic com el futbol.

Aquest cap de setmana he repassat The Last Waltz de Martin Scorsese i The Band. L’han remesclat i ara té un so espectacular. Amb el pas dels anys aquell concert històric és cada vegada més bo.
M’ha fet gràcia, però, observar com es mou la música. Una de les millors peces del film, al meu paper, és la que The Band fa amb The Staples, una de les poques que no es van filmar en directe i on Scorsese va descobrint les cares dels cantants d’una forma exquisida. Es tracta de “The Weight”, una peca que les meues filles van reconèixer a l’instant, davant la meua sorpresa.
L’explicació és que aquesta peça la van tocar com a bis els Sau en el seu famós concert del Sant Jordi. No saps mai, doncs, per on t’entraran les notes.

Quan jo era un xiquet es feien fogueres a davant de casa. Fins que algú va pensar en asfaltar el nostre carrer. I en companyia de l’asfalt va arribar una nota de l’ajuntament que prohibia encendre fogueres. I el sereno que passava a veure si en fèiem o no. Com que estaven fent obres just aleshores al magatzem de taronja dels Morenos, al cantó de dalt prop del Calvari, durant un parell d’anys les vam poder encendre allí però després es va acabar. Mai més hem tingut foguera al carrer… pel progrés, diuen.

La portada del Periódico d’avui diu que han estat ‘Detinguts 12 recaptadors d’ETA’ i a l’interior afirma ‘Cop a l’aparell financer d’ETA a les portes del diàleg amb la banda’.

Afirma en el text que "Entre els detinguts es troba Julen Madariaga, de 73 anys, que va ser fundador de la banda però actualment actuava com a dirigent d’Aralar, formació abertzale que no dóna suport a la violència. Madariaga i sis més van ser arrestats a França, on residien, i des d’on ETA dirigia la xarxa de cobrament de l’impost revolucionari que obligava a pagar a empresaris espanyols. En aquest grup està inclòs el presumpte cap de l’aparell extorsionador, Ángel Iturbe Abasolo, germà del que va ser màxim dirigent d’ETA, Domingo Iturbe, Txomin. Els cinc detinguts a Espanya s’encarregaven de distribuir cartes reclamant l’impost revolucionari, contactar amb els extorsionats, articular terminis i vies de pagament, entregar rebuts i, en ocasions, rebre els diners, segons Interior."

I al costat d’aquesta informació publica una entrevista feta el 25 de març a Julen Madiaraga, un dels detinguts.

El text és aquest: "Julen Madariaga Agirre, fundador d’ETA l’any 1959, va rebre el dia 25 de març passat EL PERIÓDICO a casa seva, a Ainhoa, al País Basc francès, per analitzar l’alto el foc permanent anunciat per la banda. Madariaga, alineat freqüentment amb la línia dura d’ETA, va abandonar l’organització el 1995, després de l’assassinat de Gregorio Ordóñez.
–¿Per què creu que ETA ha anunciat un alto el foc?
–Crec que s’ha adonat que el poble els ha abandonat. La direcció ha començat a adonar-se de la gravetat de la situació social i ha vist que de mica en mica s’anava quedant sola a la seva torre de marfil.

–¿A què atribueix el divorci amb les bases?
–Crec que la pressió policial ha produït un allunyament de la direcció, que cada vegada se n’ha hagut d’anar més cap al nord per evitar ser detinguda. Això ha dificultat les consultes a les bases i ETA ha anat prenent decisions cada vegada més incomprensibles.

–¿Que potser alguna vegada han estat comprensibles i recolzades?
–Sí, és clar. Entre els anys 70 i el 1996, i fins i tot més, tot el que feia ETA era recolzat i aplaudit per la gran massa de sentiment abertzale. Tant si atemptava contra una caserna militar com si matava un guàrdia civil.

–¿Per què la gent comença a girar-li l’esquena?
–Perquè la violència comença a no tenir sentit. Amb la caiguda del mur de Berlín, la gent s’adona que els pobles oprimits per la gran Rússia es poden alliberar sense necessitat de recórrer a les armes. Ho van aconseguir Lituània i Estònia, i això va fer reflexionar les bases de Batasuna.

–I els presos d’ETA.
–Evidentment, la gent deia: "Mira aquests, sense disparar ni un tret", i nosaltres a sobre amb 700 militants a les presons espanyoles i el dolor i els diners que això significa per a les famílies. Quan a les bases es fan aquests comentaris sobre Lituània o els presos la direcció d’ETA està molt lluny per escoltar-los. La informació li arriba filtrada pels intermediaris i quan se n’adona el divorci ja és irreversible.

–Vostè se’n va als anys 90. ¿Per què?
–Per les divisions i les discrepàncies. Els joves deixen d’escoltar els anomenats històrics, com jo. Ells aposten per seguir al preu que sigui amb la violència, mentre que altres i jo vam començar a plantejar una sortida negociada. Més o menys el que s’està plantejant ara.

–¿Com pot ser que no s’escoltin el pare d’ETA?
–ETA va tenir diversos pares. Vam ser tots els que vam marxar de les joventuts del PNB per formar el grup Ekin, que va ser l’embrió d’ETA. Vam crear l’organització amb l’única finalitat d’alliberar Euskadi. A mi em van detenir quan va passar allò de Sokoa el 1988, acusat de fabricar a la meva empresa uns imants per a ETA, i alguns dirigents m’ho van pagar amb retrets. Aleshores me’n vaig començar a distanciar."

A veure si ho puc entendre, doncs: en una pàgina diuen que Julen Madariaga, tot i ser d’Aralar, és membre de l’aparell econòmic d’ETA (com a mínim enlloc comenten que la detenció és estranya i incomprensible) i en l’altra pàgina li fan una entrevista on l’ara detingut es mostra crític amb la violència i afirmen que no és membre d’ETA des del 1995. En què quedem? No hauria estat més lògic, per exemple, explicar la perplexitat que ha causat l’acció del nou jutge estrella, quan tothom, sembla que El Periódico inclòs, sap que Madariaga no és d’ETA ??

La poesia és tant text com música. Tant el que dius com de quina manera sona. Potser per això he quedat tan corprés i commocionat en llegir en anglès l’Ausiàs March, gràcies a l’edició magnífica que n’ha fet Barcino i Tamesis. I evidentment gràcies a la molt intel·ligent traducció que n’ha fet Robert Archer. És com si escoltara la veu d’un altre poeta dient una cosa que em sona molt endins i no sé per quin motiu.

How to define you? Let’s say a game of dice / A joc de daus vos acompararé

Ahir vaig acabar el dia amb una taula rodona a la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Parlàvem, sota la direcció de Carles Duarte, de cultura i noves tecnologies. Lluís Foix, Mercè Molist, Màrius Serra i jo.

Vam acabar enramant-nos per conceptes solemnes com el de veritat, credibilitat, honradesa. Les moltes hores de discussió prèvia que hem acumulat tots quatre al llargs dels anys van permetre que anàrem al gra amb una virulència desacostumada que espere que no confonguera els oïdors. Sempre és un goig parlar amb gent tan preparada i poc dogmàtica com són tots ells. Sobretot en un país com aquest i en un temps com aquest. El debat, vell com la tos, si podem aspirar a la veritat. Jo, com sempre, vaig defensar que no aspire a la veritat (em sembla impossible detectar-la excepte en els fets comprovables) i que em conforme amb la credibilitat i la honradesa. I amb l’exigència. Cada vegada crec més en l’exigència i menys en les coses fàcils.

Esgotament. Aquesta és la sensació principal després d’aquests duríssims mesos de debat sobre l’estatut. El resultat final és just el que necessitaven els seus promotors: suficient per a dir que han guanyat i s’han legitimat les seues renúncies però a la vegada just, justet… La maquinària mediàtica habitual ja s’encarregara de l’empaquetat al seu favor però com que la realitat és tossuda ja tornarem a parlar quan les coses tornen a posar-se a to.

Avui al matí ja van (quasi) tots amb la murga de les eleccions. Però per sort no es poden convocar per demà mateix. Ni per abans del setembre. Així que més val que aprofitem l’estiu per a descansar i refer-nos. El retorn tornarà a ser dur i intens i només somie ja en els dies de llibres, pel·lícules, son i mandra. En el viatge amb la família i en el ‘dolce far niente’…

Sobre la tauleta de nit fa alguns dies que tinc el primer dels meus llibres d’estiu: The Singularity is Near, de Ray Kurzweil. Tot i que és un volum que fa mesos que tinc interés a llegir encara no he pogut ni acabar-me la introducció. A veure si aquests dies hi ha una mica més de baixada de la tensió informativa i puc aprofitar per a fer la ronda de compres i llegir. Buidar el cervell, carregar piles i relaxar l’intel·lecte em sembla que és el que més necessite.

Ha plogut fa una estona. Fa tant de temps que no ho feia que ens hem assomat a veure caure l’aigua, hem obert les aigüeres per si de cas i hem apartat els poals. Per la televisió l’home del temps, entusiasmat, ens deia que ens assomarem a veure els rellams. No calia.

Ja sóc a casa. En un avió d’Estonian Air que tenia curiositat de veure. Em preguntava com és que fa quatre vols a la setmana entre els dos països. Tants estonians ens volen visitar? La resposta l’he tinguda només pujar a l’aparell. Hi havia estonians, sí. Però sobretot hi havia gent de diversos llocs (catalans, espanyols, alguns francesos i fins i tot alguna anglesa) que venien de Sant Petesburg. I algú que venia de Finlàndia, que és a tocar. Segons sembla aquest és el vol més barat a la zona i la gent aprofita per a desplaçar-se des d’ací bé a Finlàndia bé a Sant Petesburg.

En qualsevol cas una visita a Tallinn val la pena. La ciutat vella, Trompeaa, és fantàstica i mereix de llarg passar-hi el dia. En el balanç global del viatge una sensació agradosa: veure un país que sap el que vol i que ho fa possible. En 17 anys han canviat Estònia com un mitjó. He escrit “una sensació agradosa” però potser hauria d’haver escrit “una sensació agredolça”. Acabe de veure el debat sobre el referèndum de TV3 i em cau la cara de vergonya…

Si haguera de fer una caricatura diria que Tallinn és una ciutat envaïda pels escandinaus i dissenyada per Ikea. Si arreu el país el canvi és palpable ací ho és encara més. La ciutat vella manté el seu encant medieval però ara és, a més, un centre comercial insuperable. En canvi la resta de la ciutat creix i canvia d’allò més. Gratacels i més gratacels i vinga vidre i acer.

Canvien també les senyals de trànsit. És curiós: no en queda cap que indique la direcció de Moscou i en canvi hi ha que indiquen com arribar a Hèlsinki i Estocolm (per mar, òbviament però les senyals indiquen on hi ha els ferris). Només he vist una senyal que indicava Sant Petesburg, supose que perquè la proximitat és inevitable.

He pujat al castell a veure onejar la bandera sobre la torre de Pik Hermann. Els estonians diuen que la bandera que oneja en aquesta torre és la dels que manen a Estònia. Quan vaig ser en aquest país per primer vegada, el març del 89, la bandera estoniana acabava de substituir la soviètica dalt la torre i la gent venia a fotografiar-se amb ella, molts plorant a llàgrima viva en veure-la. M’ha emocionat tornar a aquest turó i no he pogut deixar de somriure pensant en una crònica que vaig començar exactament en el mateix lloc.
Tot està igual en la plaça. La torre, el que era l’edifici del Soviet Suprem i ara és el parlament estonià i la catedral ortodoxa dels russos. Amb una diferència: ara oneja la bandera estoniana també sobre el seu parlament. Aleshores onejava aquella estranya bandera de l’Estònia soviètica que avui no recorda ja ningú.

He tornat a entrar també a la catedral. És un xoc. Tot en rus, les dones amb el cap tapat, la gent resant i encenent dotzenes d’espelmes que creen una atmosfera molt peculiar. Una vegada hi vaig veure una missa i reconec que era espectacular des de la meua perspectiva d’ex-catòlic. Avui no he tingut sort. Hi havia molta gent però cap cerimònia.

Baixant de la torre m’he trobat una colla d’Hare Krisnas. És curiós perquè la segona o la tercera vegada que vaig ser ací, no ho recorde, ja em vaig trobar la mateixa colla -diria que eren els mateixos però bastant més grans. Aleshores vaig pensar que ja era mala sort que les primeres llibertats comportaren grups com aquests, però veig que són persistents.

El meu recorregut sentimental ha acabat al Viru, el meu vell hotel, que ara és en les mans d’una empresa escandinava. M’hi he estat una estona assegut als seus sillons, com havia fet altres vegades. Mirant les diferències òbvies. Per exemple abans els rellotges de darrere de la recepció marcaven l’hora de diverses parts de la Unió Soviètica. Ara ja no: Tallinn, Estocolm, Londres i Nova York. Al costat del Viru, un hotel mastodòntic sobre el qual i les seues anècdotes podria escriure un llibre sencer, ha nascut un centre comercial amb el mateix nom. Hi he fet un volt i he constatat un detall important. Les grans marques et respecten quan ets un estat, amb independència del nombre de gent que sigues.

La població total d’Estònia s’acosta al milió i mig de persones però els parlants de l’estonià just si arriben al milió. Ara bé totes les multinacionals que hi ha en aquest centre, de Zara a Nike, de FootLocker o Lladró (que no usa el valencià ni que el maten però no pagar de financiar els blaveros) ací tots parlen i fan propaganda només en estonià. Ni una ratlla en rus i quasi res altres llengües. El toc friki del centre el posava, per cert, un piano que toca sol, automàtic, i sembla ser que és la gran moda per ací…

Tallin té unes llibreries excel·lents i he passat una part de la vesprada triant i remenant. He trobat un bon grapat de llibres en anglès sobre temes estonians. M’ha cridat l’atenció un, que he comprat, i que explica amb fotos com es va produïr el procés d’independència. Hi ha un moment que em crida l’atenció de manera especial. Quan la majoria dels polítics estonians reclamaven prudència per a no fer descarrilar la perestroika, un petit grup d’independentistes va fer una declaració a Pilitsvere on va afirmar que “la independència d’Estònia no és un producte més derivat d’altres reformes. Ben al contrari: la independència és el principi a partir del qual la nació pot parlar de qualsevol reforma”.
Tres anys després eren independents.

A Tallin hi ha un monument als soldats soviètics que van alliberar la ciutat dels nazis al final de la segona guerra mundial. No és res de l’altre món però m’expliquen que està generant una enorme polèmica.

Per als estonians aquests soldats no són precisament els qui els van alliberar dels nazis sinó els qui van ocupar de nou Estònia. Quan l’exèrcit rus va abandonar el país, el 1994, es van retirar totes les falçs i martells i qualsevol record del passat. Excepte aquest monument. Ara els russos, que a Estònia són un terç de la població, o bona part d’ells hi porten flors.

Fa uns dies uns joves estonians s’hi van acostar amb una bandera i la van plantar allà al mig pintant els colors blau-negre-blanc en el monument de bronze i provocant amb això un seriós incident. Hi ha un debat enorme sobre si cal deixar aquest monument dempeus o no. Avui és dissabte i veig un grapat de russos envoltant el monument mentre una colla d’estonians s’ho mira de lluny. Un d’ells m’ha dit “això passa per no fer les coses quan toca. Si l’haguérem tret fa anys ningú no hauria protestat”. Quanta raó té…