Mails per a Hipàtia

Si haguera de fer una caricatura diria que Tallinn és una ciutat envaïda pels escandinaus i dissenyada per Ikea. Si arreu el país el canvi és palpable ací ho és encara més. La ciutat vella manté el seu encant medieval però ara és, a més, un centre comercial insuperable. En canvi la resta de la ciutat creix i canvia d’allò més. Gratacels i més gratacels i vinga vidre i acer.

Canvien també les senyals de trànsit. És curiós: no en queda cap que indique la direcció de Moscou i en canvi hi ha que indiquen com arribar a Hèlsinki i Estocolm (per mar, òbviament però les senyals indiquen on hi ha els ferris). Només he vist una senyal que indicava Sant Petesburg, supose que perquè la proximitat és inevitable.

He pujat al castell a veure onejar la bandera sobre la torre de Pik Hermann. Els estonians diuen que la bandera que oneja en aquesta torre és la dels que manen a Estònia. Quan vaig ser en aquest país per primer vegada, el març del 89, la bandera estoniana acabava de substituir la soviètica dalt la torre i la gent venia a fotografiar-se amb ella, molts plorant a llàgrima viva en veure-la. M’ha emocionat tornar a aquest turó i no he pogut deixar de somriure pensant en una crònica que vaig començar exactament en el mateix lloc.
Tot està igual en la plaça. La torre, el que era l’edifici del Soviet Suprem i ara és el parlament estonià i la catedral ortodoxa dels russos. Amb una diferència: ara oneja la bandera estoniana també sobre el seu parlament. Aleshores onejava aquella estranya bandera de l’Estònia soviètica que avui no recorda ja ningú.

He tornat a entrar també a la catedral. És un xoc. Tot en rus, les dones amb el cap tapat, la gent resant i encenent dotzenes d’espelmes que creen una atmosfera molt peculiar. Una vegada hi vaig veure una missa i reconec que era espectacular des de la meua perspectiva d’ex-catòlic. Avui no he tingut sort. Hi havia molta gent però cap cerimònia.

Baixant de la torre m’he trobat una colla d’Hare Krisnas. És curiós perquè la segona o la tercera vegada que vaig ser ací, no ho recorde, ja em vaig trobar la mateixa colla -diria que eren els mateixos però bastant més grans. Aleshores vaig pensar que ja era mala sort que les primeres llibertats comportaren grups com aquests, però veig que són persistents.

El meu recorregut sentimental ha acabat al Viru, el meu vell hotel, que ara és en les mans d’una empresa escandinava. M’hi he estat una estona assegut als seus sillons, com havia fet altres vegades. Mirant les diferències òbvies. Per exemple abans els rellotges de darrere de la recepció marcaven l’hora de diverses parts de la Unió Soviètica. Ara ja no: Tallinn, Estocolm, Londres i Nova York. Al costat del Viru, un hotel mastodòntic sobre el qual i les seues anècdotes podria escriure un llibre sencer, ha nascut un centre comercial amb el mateix nom. Hi he fet un volt i he constatat un detall important. Les grans marques et respecten quan ets un estat, amb independència del nombre de gent que sigues.

La població total d’Estònia s’acosta al milió i mig de persones però els parlants de l’estonià just si arriben al milió. Ara bé totes les multinacionals que hi ha en aquest centre, de Zara a Nike, de FootLocker o Lladró (que no usa el valencià ni que el maten però no pagar de financiar els blaveros) ací tots parlen i fan propaganda només en estonià. Ni una ratlla en rus i quasi res altres llengües. El toc friki del centre el posava, per cert, un piano que toca sol, automàtic, i sembla ser que és la gran moda per ací…