Mails per a Hipàtia

Marc Tul·li Ciceró ensenya amb una claredat esclatant que la senectud pot triomfar sobre la misèria, sobre la més mesquina, la que s’explica pels denaris concrets i públics. Fins i tot quan hom és sotmés a la més gran de les penúries, a la pitjor de les marginacions, a la més terrible de les soledats.

Ho he recordat aquestes setmanes mentre he vist anar ensorrant-se davant dels meus ulls una vida completa, la d’un intel·lecte major que havia tingut posada al calaix d’aquells que haurien de seure al senat.

El meu respecte i admiració ha mudat en indignació, ràbia i vergonya, esgotada la pietat. Els homes a la vellesa poden optar més lliures que mai per la dignitat. Tenen el dret a optar per ella amb un desinterés com mai més pot manifestar-se en els anys que domina la raó. Però quan un hom no ho fa, aleshores, se li esquinça el front en una ganyota tètrica i perd l’ànima per voler aferrar-se al càrrec i la glòria passada que el camí a la tomba només allunya. I menteix, enganya, difama i estira les elàstiques cordes de la infàmia sense adonar-se’n que està ensorrant tot allò que fou.

Finalment avui el vell Cesar ha mort però encara ha tingut esma d’enviar els seus a embrutar les parets del Capitoli amb udols de llop afamat i sigasagues de serp èbria. M’ho he mirat molt cansat, quasi sense bategar. I en acabant he anat a Pozzuoli cercant la calma i el silenci dels bons llibres, esgotat d’aquesta batalla que semblava no voler acabar mai, refugiat en els somriures més dolços que el vi. Seré, com ara escric.

Al vell diuen a l’àgora que li agraden les cites. Doncs sia! “Neque turpis mor forti viro potest accedere”. A ell, precisament, que té l’ànima escarransida per l’odi més vulgar, a ell que ha perdut la dignitat, a ell que ens ha esquitxat a tots escampant a la plaça la seua còlera inútil com si fos el ventre rebentat d’un bou.

Faig anys. Una convenció com una altra que, tanmateix, marca el pas dels mesos amb molta claredat. Em va impressionar quan en vaig fer catorze i quan en vaig fer vint-i-un (fet que em convertia en major d’edat, aleshores). Ara només hi pense el dia que toca. Quan em feliciten els meus -de fet les meues. Ma mare, per exemple, crida de bon matí, sempre. I faig broma amb les meues filles i l’Assumpció fins que em diuen pesat. El seu somriure burleta és el millor regal.

Un dominical d’avui porta un reportatge sobre Khaielitsha, l’enorme township negra de Ciutat del Cap. M’ha emocionat recordar-la perquè hi vaig viure una de les anècdotes més esborronadores de la meua vida.
Devia ser cap al 1989, passat l’estiu. Feien eleccions a la Sudàfrica encara de l’apartheid i m’hi van enviar. Jo havia participat molt en manifestacions i organitzacions contra l’apartheid i aquelles eleccions, amb Mandela a la presó i només per a blancs, eren especialment emotives per a mi.
Estant a Ciutat del Cap l’exèrcit va fer una gran matança a Khaielitsha. Hi vàrem anar. Les townships eren una mena de ciutats il·legals, només per a negres, sense les més mínimes condicions de vida. Anàrem a cercar l’església, que era el lloc on ens semblava que podríem assabentar-nos d’alguna cosa. Era una missió protestant, amb una gran porta que tenia una part de vidre. Vaig trucar i vaig escoltar com venia cantant una xiqueta. En veurem, però, li va canviar la cara i va tancar a tota pressa el forellat. La vaig escoltar cridant mentre corria, crec que amb angoixa.
Em vaig quedar de pedra però la raó d’aquella por era tan òbvia com estúpida la meua estupefacció: sóc blanc. I això no ho podia, ni ho puc, canviar.

Torne de Brusel·les. En l’avió, de Virgin, una veu parla en català encara en la pista abans de despegar demanant al personal que apaguem els telèfons. És evidentment una veu estrangera que s’esforça per fer una bona pronúncia, encara que clarament recolzada en el francès. L’esforç em reconforta després d’un dia que no ha estat precisament plàcid. Al seient de davant, però, s’escolta una veu, en català, que pregunta “¿i perquè ens parlen en català si som a Bèlgica?”. Només se m’acut de respondre dient-li: “perdone és que som a Flandes” (l’aeroport de Brussel·les és a Zaventem). Evidentment el catalanet en qüestió no entèn la ironia i em mira amb cara no sé si de perplexitat o d’ira. Per acabar-ho de rematar em fixe que porta l’Avui d’ahir entre els seus papers. Obric el llibre que porte i llisc -ara estic acabant el relat de Woodward sobre “Gola Profunda”. A l’arribar a Barcelona el subjecte desapareix a tota velocitat. Durant el viatge havia pensat acomiadar-lo amb un “adéu” en flamenc (“Tot ziens”) però no em dóna temps. Deixem-ho córrer doncs…

Tots els dolors físics provoquen malhumor. Però el mal de queixal en provoca molt més. És una punxa permanent que, sobretot quan estàs al llit per dormir, emprenya d’allò més. Van passant els minuts i te n’adones que la voluntat no podrà contra el dolor. Ai…

És bo que el Bernabeu no haja estat una olla a pressió espanyolista. És bo que no haja escridassat Eto’o. És bo que haja reconegut el joc grandiós del Barça fins i tot aplaudint després del golàs de Ronaldinho.
És bo que hi haja un altre Madrid, diferent del crispat, tens i intransigent.
I que bo que és aquest Barça…

Bona nit.

Un bon quiosquer té nas i vigila els seus clients. El meu està bé. Sap què és el que m’agrada i s’avança, quan es tracta d’aquelles sèries editades en dvd i coses rares que venen ara als quioscos.
Avui he comprat un diari d’esports. Ho he fet perquè tinc convidats a casa que se que els agrada llegir esports. No ho faig normalment. A la redacció llisc El 9, que els tinc exactament a la vora. I si esmorze en un bar i hi ha algun diari d’esports i cap dels generals l’agafe. Però no tinc una gran tirada als esportius, malgrat que els esports m’agraden molt.
El que m’ha fet gràcia ha estat la reacció del quiosquer. S’ha estranyat i m’ho ha dit: “un d’esports?”. I ràpidament ha reflexionat: “pel barça-madrid?”. Li he explicat que veuré (espere) el Barça Madrid però que la raó era més senzilla i concreta.
L’home s’ha quedat tranquil i deu haver apuntat en el seu cap que de tant en tant, molt de tant en tant, és possible que li compre un diari d’esports. Un bon professional.

Vos recomane un llibre que m’he llegit com un bufit: “Un matemático lee el periódico” de John Allen Paulos, publicat per Tusquets. Divertidíssim.Fa una lectura dels errors i les incoherències que solem cometre els periodistes, des del punt de vista, sobretot, de la lògica i la coherència. Cou en algun moment, però això és sa.

Al meu quiosc preferit, el FreeTime de la Rambla, he trobat l’especial de Courrier International que commemora els quinze anys d’aquesta publicació francesa. El Courrier va ser en el seu moment una alenada d’aire fresc que fa goig recordar ara en aquesta perspectiva de tants anys. La fórmula és ben senzilla: publica traduccions d’articles de diaris de tot el món cada setmana i a través d’això situa al lector sobre com es viuen els grans (o no tan grans) debats arreu del món. Aquesta setmana sembla que tenien previst fer només l’especial però a última hora han encartat un especial sobre la revolta a les banlieus que paga la pena, amb assajos i opinions d’arreu el món.
Durant uns dies, a més, l’accés a la seua web és completament gratis.

L’única sort d’estar fora de servei, com és el meu cas aquesta setmana, és que si t’arriba un petit regalet entre pastilla i xerop pots gaudir-lo. I a mi m’ha arribat: el cd i dvd dels Obrint Pas que es posa a la venda dilluns.

El dvd aplega el concert de València del passat abril i vos el recomane de forma absoluta. L’ska i les músiques dels Obrint Pas és cert que em pillen una miqueta vell i a vegades em sonen massa intenses -ai!. Però el concert, amb els amics, la gent que canta amb ells, el missatge que recórre l’escenari tota l’estona i els milers d’assistents és una inflada d’aire net que es fa difícil d’oblidar.

Hi ha moment que posen literalment la carn de gallina. Els Obrint Pas, en aquest sentit, són uns mestres barrejant l’arrel valenciana més popular amb el missatge més radical i la música. Fins i tot a qui no li agrade no podrà deixar d’apreciar la coherència i la força d’una banda que crec que ens anuncia que els temps estan canviant.

Massa sovint els valencians ens manifestem a nosaltres mateixos pessimistes. I no dic res de com ens retraten des de fora, que no hi ha res a fer i tot això… Jo he viscut el final dels setanta, quan semblava que el país es podia crear i la duresa dels vuitanta i els noranta on el PSOE primer i després els salvatges del PP varen creure que enfonsaven per sempre més el nacionalisme valencià, el valencianisme catalanista. Quan a base de violència, lleis arbitràries i control absolut dels mitjans de comunicació varen fer tot el possible per treure-nos de la història.
Han estat vint anys molt durs. Duríssims. Però no només no han aconseguit treure-nos sinó que darrerament hi ha signes clars de retorn. En bona lògica, amb l’esforç que han fet “ells” avui no hauria de quedar res de nosaltres. I en canvi no només queda sinó que creix i es fa més visible que mai en els darrers quinze o deu anys. Manca la política, això és veritat. La barrera del cinc per cent és una de les peces essencials del control polític del País Valencià que Guerra i Abril varen dissenyar. Però fins i tot això sembla que es podria esberlar. Ep! i veuríem un país molt diferent. Veuríem el país real que fins avui ens han amagat.

Reconec que fa mesos que em sent molt optimista. Molt. El pitjor ha passat i note creixer des de baix una força que m’està trasbalsant sentimentalment. El camp de la música, com en tantes coses, és un escenari privilegiat per tal que això es faça visible i en pocs llocs ho pot ser tant com en el concert dels Obrint Pas, una gent que està fent pels joves d’ara el que Raimon va fer per nosaltres. I si algú creu que són una anècdota que es mire (i es compre) el dvd i que vigile tots els qui els acompanyen.

Hi ha un detall, especialment, que em sobta i alegra: com assumeixen la cultura valenciana i la fan una eina de lluita. Albades i bastoners, muixarangues i gegants, foc, foc i més foc, dimonis, bandes de música fent marxes mores… La nostra generació va ser molt més freda al respecte, massa intel·lectual, segurament. I el valencianisme que esclata amb Obrint Pas és més catalanista encara (“som del sud”) i però més epidèrmicament valencià també.

Alerta amb València. Promet sorpreses aviat.

Des d’ací podeu enviar-vos o enviar a algú un mail que li arribarà passat un any, tres, cinc, deu o vint anys.
Té la seua gràcia. Jo me n’he enviat un a mi mateix per tal que m’arribe d’ací a deu anys. Inclou una mena de llista de coses que no hauria d’oblidar. Ho podria haver escrit en una noteta i guardat en un calaix però m’ha semblat que ja que m’oferien l’oportunitat no estava malament acceptar-la.

L’edició valenciana d’El País ha publicat aquesta foto de la manifestació blavera d’ahir a València. No hi ha més cera que la crema: quatre gats. Se’ls pot comptar un a un.
Dir que hi havia dues mil persones és una xifra que em sembla aproximada. El que em sembla sorprenent és que altres diaris escriguen sense pegues les dades oficials dels organitzadors: 150.000 manifestants, ni més ni menys. Quina barra!

Ahir vaig passar el dia a Madrid en companyia de l’expedició organitzada per Òmnium Cultural per presentar el manifest que reclama respecte a les decisions catalanes. Vàrem fer una roda de premsa, vàrem anar al congrés, vàrem xerrar molt i vàrem arribar esgotats a casa. La crònica completa la trobareu en aquest altre bloc:Òmnium Airlines

Ha mort don Vicent, don Vicent Costa. Era rector del meu poble. Va arribar fa molts anys, just quan tota la meua colla deixàvem de creure en déu. No puc dir que s’haja mullat mai per cap cosa d’una manera clara però quan va eixir el primer número de Saó ens el va regalar. Aleshores, ara celebren el número 300, encara es deia com a subtítol “Paper Pastorals al País Valencià”. Sempre que vaig parlar amb ell vàrem mantenir un respecte mutu, malgrat la distància ideològica, que em resultava còmode.Diuen que, com ha passat en molts pobles, tenim molts punts per a que el pròxim rector siga un jovenet intransigent d’extrema dreta. Espere que només siga un rumor…