Demano prestat als amics lleidatans aquest terme que tant em va agradar en sentir-lo per primera vegada. I és que la nit del 27 de juliol ha tingut lloc un fet històric, però un d’aquests de veritat, un fet que farà avançar un poble que lluitava per arribar al segle XXI. No puc evitar mirar-lo
Durant molt de temps El País va decidir tancar bona part dels continguts de la seva pàgina als qui no hi estaven subscrits. Era una interpretació dura de la presència a la xarxa que només practiquen alguns diaris. Ara han canviat d’estratègia i és possible accedir a les notícies més recents. Suposo que s’han adonat que
Fa alguns dies que responia al diari Avui a una pregunta sobre la meva identitat. I la resposta em va sortir sense pensar-hi gaire: “La meva pàtria no és la meva infantesa sinó la meva llengua”, un horitzó utòpic, si es vol, per a molts emigrants, però que per a mi s’ha anat fent realitat
Vaig deixar de viure a Galícia als quatre anys, però durant tota la meva infantesa i adolescència hi passava dos o tres mesos cada estiu. Era un temps distint per a mi, acostumat ja a les llums del Mediterrani. Em sorprenien sobretot els dies llarguíssims i les postes de sol sobre la mar, un espectacle extraordinari
Si subvertim els termes de la pintura, podríem dir que un dels seus objectius és protegir el suport que l’acull. Aquesta afirmació extrema posa, però, de relleu un tret fonamental de tota obra acabada: el treball de la superfície, del fons -o com vulguem dir-li-, és condició inexcusable d’una elaboració plàstica que aspiri a la
De sobte me n’adono que ja no em serveix la frase d’Erri de Luca, que de dos passen a ser tres. Però Jesús Moncada encara ens toca de més a prop. Fa molts anys, en llegir l’extraordinària Camí de sirga, vaig entendre que també la nostra literatura més actual era a l’altura de la millor
Cap al migdia he rebut una trucada de l’Avui on se’m demanava un article sobre l’Eugénio de Andrade. Massa morts, he pensat de seguida, Saer, Andrade, tot i que Erri de Luca diria que dos només és "el contrari d’un". He acceptat, com podria no fer-ho? Andrade va ser un dels primers escriptors portuguesos que
París ha vist morir un dels escriptors sud-americans que més van contribuir a fer del boom un assumpte d’altres temps. Juan José Saer era un dels monuments literaris més aclaparadors de la recent literatura argentina. Juan José Saer (Serodino, Província de Santa Fe, 1937), com altres compatriotes seus, amb Ricardo Píglia com a principal exponent,
Que Feliu Formosa és un dels escriptors més importants que ha donat la cultura catalana al llarg dels últims cinquanta anys, no sembla discutible. Ara el seu nomenament com a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes pot ser una oportunitat per a tots els qui, atesa la discreció natural del personatge, encara no s’havien acostat
Constato amb alegria que en Sala ha anat millorant el nivell de la seva participació, cabdal a les Jornades, i amb una mica de tristesa que els comentaris afegits pels internautes no són gens representatius del que corre per la blogosfera. Després de llegir les intervencions d’avui –molt encertat en Serra quan es pregunta el
Pensava jo que tots els blocaires ens havíem avançat a les notes d’en Sala quan he llegit això de la "Blogcrònica" i he pensat: així que t’amagues darrere la paraula futura, estimat! Ahir proposava, com ja he fet altres vegades seguint l’estela de companys de la xarxa, que la paraula fos "blocrònica", potser perquè m’agrada
Després de passar bona part del matí entretingut per la transmissió a rajatecla -el corrector em diu que no és correcte, però tant em fa- que ens ha fet en Toni Sala, m’ha donat per a diverses perplexitats que, coses de la causalitat, apuntava en part al meu post anterior. En Sala ha passat un
Fa pocs dies, en acabar la presentació de la meva novel·la a Girona, una persona del públic em va portar a banda i em va dir que coneixia "El violinista celest", així com altres blocs dels companys de la xarxa. Tenia, però, un dubte que em va transmetre: "¿vosaltres els qui escriviu diaris en internet
El coneixement de les coses, o la proximitat, que potser queda més col·loquial, acaba afegint un alt grau d’excepticisme. És el cas que sovint, davant d’un autor que ens ha omplert de satisfaccions, la freqüència d’ús ens el fa avorrit; li trobem els paranys, ens avancem a les seves propostes. Però la propera aparició d’una
Al llarg de la història de la literatura s’ha dit sovint que els autors aspiraven a la immortalitat, que el seu esforç anava destinat a romandre com a éssers individuals a través del seu art. Però pocs han sabut veure que l’afirmació és arriscada. Un escriptor tan procliu a la posteritat com Gustave Flaubert opinava