El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Voltes “al voltant” de la identitat.
Fa alguns dies que responia al diari Avui a una pregunta sobre la meva identitat. I la resposta em va sortir sense pensar-hi gaire: “La meva pàtria no és la meva infantesa sinó la meva llengua”, un horitzó utòpic, si es vol, per a molts emigrants, però que per a mi s’ha anat fent realitat a poc a poc. També és cert que jugo amb l’avantatge d’estar immers al món de la cultura i d’haver deixat Galícia als cinc anys. Però la veritat és que ahir mentre mirava els resultats de les eleccions gallegues i sentia un pòsit de vergonya que anava creixent, aquesta frase em feia molt de bé. Sí, vaig néixer a Galícia, i em sento molt a prop d’aquesta majoria de votants que va escollir una opció progressista ahir, però alhora sento que si hi ha un concepte de pàtria, i si aquest ve marcat per una idea global de país, aquesta democràcia no li està fent cap favor a Galícia. És injust que una gran majoria de votants opti per una opció distinta a la que té el govern i no obtingui cap resultat…
A més a més, deixem les ingenuïtats, s’ha tornat a reproduir l’esquema de sempre: el poder del PP torna a ser conseqüència dels vots de l’interior, ja que a Corunya i a Pontevedra els diputats de PSG i BNG en fan majoria suficient. Direu que estic en el pitjor dels casos, però experiències anteriors diuen que el vot dels emigrants donaran la majoria al PP. Si no fos així, estaríem parlant de debò d’un canvi de tendència que faria sortir Galícia del segle XIX.
Jo, mentrestant, potser em paso per aquesta llibreria de Girona on fan el Carnet Català. Per si la llengua no n’és prou, perquè estic fart de tanta decepció.
Si sovint escric novel·les que transcorren a Ligácia -la meva Galícia particular- estic pensant molt seriosament d’impulsar dues repúbliques independents, Ligácia Mar i Ligácia Interior. Però sé que no seria just per als milers de gallecs que voldrien un horitzó molt distint en la seva existència.
Potser el dilluns podrem parlar d’un govern BNG/PSG. Seria una bona notícia, però no ens trauria de sobre la desagradable sensació d’un país sotmès en bona part a la caverna, i no la platònica precisament.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I t’ho dic de debó. Em sap greu haver tingut la raó, o acostar-m´hi molt, quan plantejava una situació diferent a la que marcaven les enquestes. I em sap especial greu pel fet de recòrrer als tòpics estúpids de sempre.Però, dit això, ara voldria anar més enllà…
Quan parleu de la caverna normalment us referiu als personatges que formaren part activa del règim franquista (Fraga n’és el paradigma) o bé de personatges que enyoren aquella situació (Jiménez Losantos, Aznar, Acebes, Rodríguez Ibarra, etc…). Però jo repeteixo que tots en som responsables. Tots (bé, de fet ho són més els qui van dirigir la situació en aquella època) som responsables que espanya hagi saldat el deute amb la República amb un simple silenci. Tots som responsables d’acceptar com a un bé de Déu aquest sistema que és, legalment, la continuació de l’anterior. I tots som responsables de que els que ens manen no siguin els fills dels que van haver de marxar i passar per casa meva durant la retirada a menjar una mica de pa negre o alguna ovella o gallina vella, abans d’anar a petar al camp de concentració d’Argelés o abans de ser capturats per anar a refer ponts o construir monuments funeraris. No. Ara ens manen funcionaris que van créixer a l’ombra d’alcaldes de Barcelona que resulta que eren molt més bones persones que no ens pensavem (TV3 dixit).
Ho sento. Però que Fraga perdi les eleccions no és suficient, segons ho veig jo, per a canviar aquest fotut estat. La mala notícia a Galícia és que, veient els resultats del Bloque, la tendència cap al bipartidisme en clau espanyola, igual com passa a València o a les Illes, sembla inevitable. Però bé… no va ser un meteòrit que va acabar amb els dinosaures?.
Paciencia, paciencia. Levamos dezaseis anos agardando: non imos ficar decepcionados por unha semaniña apenas…
Ligàcia del mar, Ligàcia del interior. Home, jo dirira que es tracta d´una divisió que pot funcionar a les mil maravelles per gent somia truites. En qualsevol dels casos ho seria. Amb aquests resultats o amb d´altres. Tot i que els resultats que t´imagines que són, realment no ho són. No han estat els que penses que han estat. No ho dic jo, ho diuen les dades. Es poden consultar. No sóc capaç de veure, com tu dius, un país sotmès en bona part a la caverna. Fes una ollada a la pàgina web de la Xunta, la dels resultats electorals. I clica al damunt de comarques com la de Os Ancares, A Fonsagrada, Sarria, per posar tres exemples. Pertanyen a l´altra cara de la moneda: la Galícia Oriental, situada a la perifèria de la perifèria. Són comarques molt poc poblades, envellides, amb un fort, encara avui, drenatge migratori; allunyades per complert dels grans centres urbans, portuaris, industrials. Poc, aparentement, cosmopolistes i amb un escàs grau de connectivitat a les noves tecnologies de la informació. Cal fer una anàlisi micro del que ha succeit a Galícia i, sobre tot, a aquesta Galícia, sobre la qual es projecten els dimonis interiors, on tota la progressia acostuma a fer els seus sacrificis. Una Galícia que, sembla, els cal a molt per tal de fer una netejada ràpida de cul. Perquè als gallecs sembla que sempre els hi penja un fil de merda. Cal tenir-ho sempre exactament localitzat.