El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Que Feliu Formosa és un dels escriptors més importants que ha donat la cultura catalana al llarg dels últims cinquanta anys, no sembla discutible. Ara el seu nomenament com a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes pot ser una oportunitat per a tots els qui, atesa la discreció natural del personatge, encara no s’havien acostat a la seva obra.
Recordo que vaig ser conscient de la seva literatura a les darreries dels 80, arran de tenir a les mans un llibre publicat per Edicions del Mall que portava per títol Semblança. La combinació agosarada de prosa poètica i vers lliure em va robar l’enteniment, sobretot perquè el seu discurs, la idea vital que s’hi podia trobar, era d’una modernitat esclatant…
Però si la seva poesia ha estat un referent, un punt d’influència per a les noves generacions que, una mica des de l’ombra, des de la modèstia d’algú que, en lloc de parlar o de generar polèmiques -l’esport nacional- senzillament treballa. Si la seva poesia no ha deixat de colpir-nos, altres disciplines seves també han fet avançar la literatura catalana. Com ara la seva dedicació a la literatura personal a través de dietaris com El present vulnerable (1973-1978), publicat també per Edicions del Mall, o el més recent A contratemps (Perifèric Edicions, 2005), un volum que vaig tenir la immensa sort d’editar i prologar, un nou recull de vida i idees que tindrà continuació en breu. I no hauríem d’oblidar la seva tasca com a traductor literari, les seves versions de literatura alemanya que ens han acostat a una cultura no gaire ben entesa al nostre país.
No obstant la importància del premi, el millor que podem fer davant l’obra de Feliu Formosa és abocar-nos a la seva lectura, recordar que un poeta sempre extrau el més autèntic de l’època que li ha tocat viure. I Feliu, als seus setanta anys, és una veu actual, profunda, sintètica, capaç de connectar amb el nostre temps.
Potser direu que és orgull d’editor o d’amic, però el gran plaer que proporciona la lectura de les seves obres no es pot mesurar amb paraules. Per si algú en té dubtes, hi deixo una petita mostra…
"Preguntaràs si guardo la memòria
de tu, i et respondré:
foll d’impaciència,
he assassinat el mar,
i no sabrà
ningú que ets el meu còmplice."
(De Cançoner, 1976)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Comparteixo gran part del teu post sobre Formosa… BUT… aquesta frase: "I Feliu, als seus setanta anys, és una veu actual, profunda, sintètica, capaç de connectar amb el nostre temps." sobrava. Aquí rellisques, admirat Xúlio. Dilluns passat, a Sant Cugat, ell mateix va reconèixer que només havia utiltzat el Google alguna vegada per a buscar algun poema en alemany… O sigui, que "connectar", el que es diu connectar, res de res, i a internet menys, i a la blogosfera NOTHING, i això que la Trobada anava sobre aquest tema… i no es va prendre la molèstia ni de "documentar-se" una mica. Per això va romandre en silenci…. discretament… profundament….. sintèticament… BUT… ancorat en el segle passat, desconnectat de la realitat actual… lluny… fora del nostre temps… del Zeitgeist!
[TdQ]
Ahir, algú que s’havia de documentar ràpidament ens va donar la pista a les onze del matí. Si trobes l’ocasió, dóna-li l’enhorabona de part meva.
La modernitat, TdQ, no rau tan sols en la tecnologia. Feliu Formosa escriu, amb coratge, sobre el dolor de l’home actual. No cal tramar conxorxes cridaneres amb els avis –les avantguardes– contra els pares –els postmoderns– per ser radicalment contemporani.
voldria que algu comentes del poema HORABAIXA.