El violinista celest

Vaig deixar de viure a Galícia als quatre anys, però durant tota la meva infantesa i adolescència hi passava dos o tres mesos cada estiu. Era un temps distint per a mi, acostumat ja a les llums del Mediterrani. Em sorprenien sobretot els dies llarguíssims i les postes de sol sobre la mar, un espectacle extraordinari que s’afegia a l’estranya sensació de tardes extenses i profundes, tardes en què la gent es reunia a la platja fins a les 10 o, fins i tot, les 11 de la nit, amb la claredat encara ben marcada a l’horitzó.

Demà dia 19 de juny els gallecs votaran una vegada més. Molts d’ells continuaran donant suport als de sempre i la Galícia més avançada ho farà amb desigs de canvi. Aquesta circumstància m’ha fet recordar una vegada més les converses que sentia durant la infantesa, amb idees que molts amics gallecs m’han confirmat després. Hi ha dues Galícies que ni tan sols el pas del temps ha pogut transformar. Ben cert que la més tradicional…

ha anat minvant, que s’ha concentrat en l’interior, a remolc de les velles estructures d’origen feudal. Els pagesos i els senyors -o els cacics, que tant fa-, els pobres i els rics, els senyorets i els obrers. La Galícia interior manté estructures socials d’un altre temps i ni tan sols l’evolució de la societat, el canvi de les carretes de bous per tractors o l’escolarització creixent des del 1975, han estat capaços de canviar-la. En part perquè un fort substrat llibertari recorre l’ànima dels seus habitants més joves i, per tant, les eleccions, la democràcia, han estat sovint una confirmació dels vells costums, una manera de perpetuar-se els mateixos que des de fa segles tenen el poder.

Una altra cosa ha estat sempre la Galícia marítima o les grans ciutats. Els viatges a ultramar, les universitats, les grans empreses, van ser des d’un principi una font de noves idees, de canvis socials assolits en lluites sindicals impossibles, de ments obertes que somiaven amb un viatge que sovint no tenia retorn. Aquesta Galícia, on fa temps que guanyen amb escreix els partits d’esquerres, no ha pogut rescatar els altres gallecs d’uns índex elevats d’analfabetisme funcional, d’un sentit de la vida que comença i acaba al seu petit hort.

El resultat de tot això ha estat sempre una correlació de forces ben estranya. Guanyava el PP, però votaven el 50 o, com a molt, el 60 per cent dels gallecs. La resta passava, no les veia com a seves, no aconseguia il·lusionar-se amb allò que podia venir. De fa temps que tot això ha començat a canviar, però el canvi és lent, de vegades desesperadament lent. És molt possible que amb el pas dels anys podrem veure una Galícia amb una ampla majoria de partits aliens als costums del poder ancestral. Serà demà el dia que comenci a néixer la nova Galícia? De moment només és un gran desig -de resultats dubtosos malgrat les enquestes-, però ja sembla arribada l’hora. L’extraordinària cultura gallega, el tarannà amable i emprenedor de bona part dels seus habitants, ho mereix. I el trànsit del segle XIX a la modernitat s’està fent massa llarg.

Sort, amics.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!