El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Si subvertim els termes de la pintura, podríem dir que un dels seus objectius és protegir el suport que l’acull. Aquesta afirmació extrema posa, però, de relleu un tret fonamental de tota obra acabada: el treball de la superfície, del fons -o com vulguem dir-li-, és condició inexcusable d’una elaboració plàstica que aspiri a la mestria. De vegades, com passa amb Turner i altres pintors, el fons adquireix categoria de motiu, i la resta dels elements, importants o no, del quadre passen a ser només la companyia d’una execució magistral de la superfície. Però no és aquest l’únic aspecte que converteix Marie-Anne Poniatowska en una artista capaç de representar el diàleg de fronteres que s’estableix entre la modernitat i la tradició, o entre els diversos materials pictòrics, trencant fins i tot les jerarquies establertes per la història de l’art…
Modernitat i tradició perquè les intencions de la Poniatowska han voltat sempre un classicisme propi de pintors com Dürer, Friedrich o Rugendas. Es tracta de representar un paisatge en ruïnes o amb evidents pulsions romàntiques i de fer servir, com en altres temps va passar amb l’aquarel·la, un mitjà poc preat pels artífexs i crítics de la modernitat: el dibuix. Les seves obres neixen del traç, d’un traç poderós i a la vegada subtil que va conformant la textura d’un fons que és el motiu. Les escasses figures, els edificis, fins i tot els retrats, són només una representació velada, immersa en la superfície, part indissoluble. Tant és així que necessitem una certa distància per distingir la seva existència. S’integren en el traç per a més tard ressaltar-lo, romanen no per a justificar el paisatge sinó perquè hi formen part.
Si no hem vist mai un quadre de la Poniatovska ens serà difícil imaginar el seu mètode de treball. El llapis va enllaçant capes de carbonet i tinta, va creant estrats que serveixen per a conformar imatges només visibles després d’un tems adequat d’exposició a l’ull humà. Més que un lloc de llum i ombres som al davant d’una manifestació màgica del traç, quan la sensibilitat de l’artista és capaç amb unes simples línies de fer evident o d’amagar-ne el motiu.
Però a tot això s’ha d’afegir una història personal que marca poderosament l’obra de Marie-Anne Poniatowska. Es tracta d’una pintora viatgera, d’una artista que ha hagut de cercar entre els suports possibles aquells capaços de ser transportats, de patir els mínims desperfectes. Així el paper és l’element que acull les seves superfícies traçades, i qui sap si aquest tràfec continu no ha influït en molts casos en l’aparença bromosa de les obres, en aquest apropament a l’abstracció que les connecta amb la modernitat.
Per últim és evident el seu deute amb la pintura al fresc. L’artista va tenir relació amb destacats muralistes, com ara Siqueiros o Lesbounit, i va reconvertir moltes de les seves tècniques a un suport accessible. Marie-Anne Poniatowska ens ofereix un llenguatge transversal per a ferir-nos amb les armes de la bellesa oculta. És força complex escapar a la seva màgia, i estic segur que a un altre gran pintor de paisatges, aquest amb la paraula, com W. G. Sebald li hauria fet immensament feliç veure les seves obres il·lustrades amb els dibuixos de Marie-Anne Poniatowska. Nosaltres tenim encara fins el 10 de juliol per a descobrir a l’IVAM de València la seva poètica de la subtilitat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No havia sentit a parlar mai d’aquesta paia. Després del post que has fet i la imatge em queden unes ganes terribles d’esbrinar com és la seva obra. València, però, està tan a prop i tan lluny al mateix temps… Saps si aquesta exposició passarà per Barcelona o alguna de les nostres capitals?
Belart