El violinista celest

Demano prestat als amics lleidatans aquest terme que tant em va agradar en sentir-lo per primera vegada. I és que la nit del 27 de juliol ha tingut lloc un fet històric, però un d’aquests de veritat, un fet que farà avançar un poble que lluitava per arribar al segle XXI. No puc evitar mirar-lo des d’una perspectiva sociològica. La Galícia més tradicional, la més ancorada a les pràctiques del passat, governava des de tant de temps enrere que el dinamisme propi de la modernitat encara romania inèdit a les accions del govern gallec.

Urc, orgull, satisfacció, esperança! Moltes paraules podrien sortir del meu teclat. Però alguns potser pensaran que Galícia era tota passat, i no seria just. Ja fa molts anys que Galícia anava al capdavant en art, en literatura, en propostes estètiques i comercials, que no tenia res a envejar a altres territoris gràcies al dinamisme i la projecció dels seus creadors. Però un govern caciquil i de maneres prehistòriques estava emboirant cada cop més el seu paper en el món…

Allò cert, i analitzant aquelles disciplines que em toquen de més a prop, és que la literatura gallega, amb la portuguesa -una llengua, tres nacions-, fa molts anys que va assolir dimensió universal. Mentrestant, la pintura i les arts plàstiques, el teatre, lluiten per treure a la llum les propostes més creatives del continent europeu, i abunden les iniciatives per assolir un país més just i més visible. Un país capaç de crear iniciatives periodístiques modernes i impactants. Si més no, un país que tingui el reconeixement que per esforç personal i col·lectiu mereix.

Perquè només de l’esforç poden néixer ciutats com A Coruña, que ja d’adolescent considerava el centre del món per la seva projecció exterior; Vigo, que va saber sobreviure i superar un destí industrial d’aquells que porten a la decadència en 50 anys, o altres centres històrics capaços de fer-nos sentir encara el pols del passat alhora que dins dels claustres s’engeguen els ordinadors.

En totes aquestes ciutats, no ens enganyem, ja fa temps que governava l’esquerra. Però el govern gallec amagava la potència creativa del país, la constrenyia sota un vel d’exabruptes i tradicions corcades. La tradició és positiva quan ajuda a avançar, quan els més joves poden llegir-la des del signe dels nous temps. La resta ni tan sols és museu.

Ara cal no espatllar aquesta oportunitat. Els partits governaran i seran responsables d’alguna cosa més important que la seva trajectòria o les seves ambicions personals; seran responsables de tot un poble que necessita situar-se al centre de la contemporaneïtat. Té armes per a fer-ho, però no oblidem que, al capdavall, la millor arma som tots i cadascú de nosaltres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!