La darrera xerrada del 2014, a Flix

Xerrada divendres passat a Flix. Una de les darreres de la ronda de presentació d”A un pam de la independència’. Ja fa temps que procure no fer-ne més perquè crec que el seu cicle vital està esgotat però aquesta l’havia hagut de suspendre en un parell d’ocasions. Així que tocava recompensar-los.

Em repleguen a Lleida i baixem comentant l’actualitat política. Com és inevitable. En un cafè del poble demane permís per a fer l’editorial, excepcionalment també en dissabte, i després fem la xerrada. M’anime de veure les reaccions de la gent, malgrat alguna, una en concret, que em fa perdre els nervis. Després demanaré perdó però hi ha actituds i maneres de dir les coses davant les quals sóc especialment sensible. Em sap greu. No m’hauria de passar això.

Evidentment l’acord, concretament la manca d’acord, entre els partits centra el debat. Com és normal. Tots estem pendents d’eixir d’aquest revolt en el qual ens trobem aturats. Em sorprèn un aplaudiment sincer quan dic que crec que l’ANC hauria de presentar-se a les eleccions i demanar-ne la convocatòria si és que CiU i ERC no es posen d’acord a meitat del gener.

En acabar i mentre fem un mos especialment agradable me n’adone que aquesta és la darrera de les moltes xerrades que he fet aquest 2014 i repasse mentalment alguns moments inoblidables que hi he viscut. Crec que he vist amb detall una bona part del país i els ho agraïsc als organitzadors, l’ANC, local mentre encare el camí de Barcelona. Al 2015 més…

flix

 

‘On tour’. (Disseny del Nubiola)

Sopar d’aniversari a casa. Amb els amics més pròxims de Barcelona -a Bétera ja ho celebrarem el cap de setmana. Apareixen els regals com mana la tradició i entre ells aquests gràfics de l’Oriol Nubiola, plasmats en cartell, samarreta i unes xapes espectaculars per la roba.

Els Nubiola, a part de ser molt bons amics, són molt bons dissenyadors i fotògrafs. En aquest cas ha estat l’Oriol, que no sé ni quantes hores haurà hagut de dedicar a fer aquest disseny ‘On Tour’ que m’ha impressionat i tot. Realment el nombre de presentacions del llibre ha estat enorme. Vist així, sobre el mapa.

ontour

Dues xerrades tenses a Barcelona

Aquesta setmana la ruta pel Sí+Sí ha estat curta. Dues xerrades però totes dues a Barcelona i prop de casa. Dimarts a la seu del CIEMEN i dijous al meu carrer mateix, a Sant Antoni. En tots dos casos organitzades per l’ACN.

Han estat xerrades tenses, sobretot la primera. Pesa molt la picabaralla entre els partits i aquest incipient aire de guerra civil entre els uns i els altres es va contagiar fortament en el cas de la xerrada de dimarts. La de dijous va ser més suau, també i en molt bona part perquè la tensió s’havia anat suavitzant arreu.

Em va saber greu trobar-me amb això, per primer vegada en molts anys. Però supose que és inevitable. Què hi farem?

Amb el Jem, a Santa Maria d’Oló

Xerrada divendres a Santa Maria d’Oló, el poble on resideix des de fa tretze anys el Jem Cabanes. L’acte l’organitza l’ANC local i omple la sala que era l’espai cultural i social de l’antiga colònia tèxtil.

És una setmana molt especial, on la unitat del procés ha quedat esquerdada per les diferències polítiques. Intente ser persuasiu. No sé si ho aconseguisc però la veritat és que ens hi estem dues hores ben llargues discutint. Al final acabe demanant descans, durant la setmana he dormit molt poc i ho note en el cos.

El Jem és l’encarregat de presentar-me i diu coses que m’impacten. Jem és segur la persona més sàvia que conec però sobretot és un amic enorme, d’aquells que mai no et girarà l’esquena passe el que passe. El seu alè i les coses que diu abans que em toque xerrar a mi m’arriben molt endins.

Amb la gent el debat és bastant aproximat al normal. Només que la inquietud pel trencament de la unitat política ens inquieta de manera especial. A tots. La gent de l’ANC local, però, són d’aquell estil que alçarien la moral d’un mort. Han pintat parets de groc, embolicat objectes urbans, preparen un autobús per a baixar a Barcelona diumenge i no paren ni un minut. Quan acabem la xerrada treuen les cadires i preparen un pica pica. Mentre brindem el batlle avisa que acaba de rebre la confirmació que al poble hi haurà urnes el 9-N. I jo pense que a Oló, malgrat la setmana que hem viscut, tot sembla possible i tot sembla guanyat.unnamed

A Cambrils

 

partal

Xerrada a Cambrils ja posats en plena campanya de la consulta. La sala s’omple de gom a gom. Em presenta Apel·les Carod, que fa molts anys que no el saludava. L’ambient és febril i excitat però ple de preguntes. Com sempre les intente respondre una a una. Fins que estic realment esgotat. No sé si fa molta calor o si la tinc jo però arriba un punt que em costa seguir parlant.

Després signe llibres, que havia portat la llibreria local i xerrem una bona estona. Tenen la sensació que el seu és un poble estrany, particular. Els hi dic que això passa amb tots. Tenen, això sí, una particularitat política: hi governen junts CiU i PP. La resolució del 9N l’han passat, però. Anem fent…

De tornada cap a Barcelona la persona que m’acompanya resulta saber molt de sistemes electorals. I em recomana que estudie el de Baden-Wütenberg. Reconec que és força interessant i insòlit. En les xerrades, sovint, el retorn a casa és ple de sorpreses com aquesta. Demà més.

(La fotografia és dels companys de la Revista de Cambrils)

A Sitges

Dijous passat, en ple referèndum escocès, vaig anar a Sitges a fer una xerrada a l’Ateneu Popular. En companyia del bon amic Ernest Sena. Vam anar-hi en tren i això ens va permetre una estona de passeig per la ciutat on, per cert, l’ajuntament havia penjat al balcó la bandera escocesa. Ens vam trobar l’alcalde i el vaig felicitar.

A l’Ateneu ple de gent, entre els quals alguns vells amics com Pere Ros i la dona de l’enyorat Jordi Ibàñez. Feia calor però això no va impedir que la conversa s’allargués durant molta estona. Hi vaig dir que aquella era la darrera xerrada abans d’entrar al tobogan. Perquè a l’endemà, com era previst, el parlament va aprovar la llei de consultes i amb això hem accedit a un moment polític on a cada instant qualsevol cosa ens pot sorprendre.

Cadaqués: primera xerrada i petit miracle

cadaqués

Divendres vaig començar a Cadaqués el que en podríem dir ‘la temporada final’. Ja no m’atrevisc a presentar la xerrada com una presentació del llibre, que fa molts mesos que es va publicar, però vam vendre tots els que portàvem. Igual hauré d’innovar menys.

L’amic Oriol Sallas ens havia convidat a fer aquesta primera xerrada el darrer cap de setmana de l’agost. La sala es va omplir, el debat va ser interessant i vaig poder saludar Ventura Pons i saber dels seus darrers projectes.

La sorpresa, però, arribaria l’endemà.

Arribar a Cadaqués com sap tothom és molt complicat. La carretera és plena de corbes i el camí es fa feixuc. Així que vam acceptar la proposta de quedar-nos a dormir -cosa que no faig habitualment.

I ens van regalar un endemà que va ser un petit miracle. Vam començar esmorzant a base de bé a l’olivar que en Martí té a davant del mar. Amanida, abadejo, formatges, vinet… Costa explicar com de fantàstic era el paisatge des del porxo de la barraca. I què bé m’ho vaig passar simplement parlant.

Després vam anar fins el cap de Creus, on jo no hi havia estat mai. Sorprenent i poderós. I encara vam tenir unes hores per passejar tranquil·lament per Cadaqués abans de tornar cap a Barcelona. Carrers amunt i avall que d’empinat el poble ben bé que ho és.

Un petit miracle, doncs, que va allargar les vacances com qui diu fins l’últim minut. Un cop de sort.

La que fa 104

santvicen

Finalment he arribat al final de la ronda de presentacions d”A un pam de la independència’. No vol dir que no puga fer cap altra xerrada sobre el llibre o sobre qualsevol altre tema però sí que d’alguna forma la ronda oficial, el ‘tour’ que diu el meu amic Nubiola es va acabar ahir. El llibre ja fa un any i mig que està publicat i he fet 104 presentacions arreu dels Països Catalans, de Perpinyà a Elx, a Bèlgica, a Luxemburg, a Irlanda, a Occitània, a Alemanya i als Estats Units. Crec que està més que bé. RBA ha fet sis edicions d’un volum que semblava molt limitat en el temps i he conegut un munt de gent interessant en tot de sopar i cops de volant per a tornar-me a casa. He après una barbaritat del país i del que pensa i em sembla que he usat bé aquest coneixement per a la meua feina diària. (El llistat complet de les presentacions està ací).

Al setembre i l’octubre, de fet fins el 9 de novembre, no pararé, però. Ja tinc pràcticament totes les nits aparaulades per actes de tot tipus, excepte les que he d’anar al PuntAvui TV. Serà, però, un altre tipus d’actes molt centrats en el referèndum i la campanya que tots hem de fer per a guanyar-lo. Encara tinc tres o quatre presentacions del llibre pel mig, poblacions que no hem pogut encabir en la ruta d’ara i que evidentment faré.

La casualitat, i ha estat pura casualitat, va fer que precisament la darrera fos a Sant Vicenç dels Horts, població on l’Oriol Junqueras n’és el batlle. Igual que va passar en la presentació oficial del llibre també aquesta vegada vam acabar fent un duet sobre un escenari fantàstic, a l’aire lliure i acompanyats de moltíssima gent. Em va fer il·lusió retrobar-lo cent tres xerrades després.

L’organització de l’acte era de l’ANC, que n’ha organitzat molts dels de la gira. També n’han organitzat llibreries, ajuntaments, casals, pràcticament tots els partits polítics nacionalistes, associacions culturals o grups informals que em convidaden i m’oferien cadira i micro. A tots ells un milió de gràcies i a seguir: que ara ve lo més bo de tot…

 

 

A Font-Rubí i Olvan

Aquesta setmana xerrada a dos municipis petits. A Font-Rubí i a Olvan. Aquestes xerrades són particularment gratificants per a mi. Per la geografia i pel contacte humà. Solen ser xerrades de format reduït, devien haver prop de cinquanta persones en cadascuna, on pots dialogar gairebé com si estigueres a casa. I que solen allargar-se molt, amb sopar inclòs. 

A Font-Rubí arribés per un paisatge de vinyes que calma automàticament l’ànima. Després resulta que la família que porta l’únic bar es baralla tremendament quan demanes el tec i acabes anant a Vilafranca però això no trenca la cordialitat que el paisatge inocula a la seua gent. És l’anècdota. Faig, per cert, una piulada com sempre dient que hi vaig a xerrar i em contesten tot de gent dient que allà fan un pa excepcional. Llàstima que ho diuen quan el forn ja és tancat! Sopant aprenc unes particularitats sobre les relacions entre partits i associacions de l’Alt Penedès que em resulten si més no xocants. Tot, obligadament, regat amb vi de la terra que hi ha coses de les que ningú no discutirà mai ací.

A Olvan arribe amb molt de temps. Aquesta vegada puge en cotxe, em pugen en cotxe per a ser concret. Això em regala vint minuts de calma al bar de la banda dreta -a Olvan hi ha un bar a la banda dreta i un bar a la banda esquerra. Fa un dia frescot i la calma i el silenci són un luxe. La gent de l’ANC mentrestant prepara la sala de plens i un pica-pica posterior durant el qual la conversa s’allargarà prop d’una hora més encara. Olvan té una batllesa socialista però al balcó de l’ajuntament hi ha la senyera i l’estelada. La van posar un dia i allà s’ha quedat. Xerrem i xerrem amb ganes i amb il·lusió. La tardor s’acosta i les dates claus ja són tan aprop que ara està ja tot definitivament en joc i les preguntes són esmolades. Responc les que puc respondre i debatem entre tots les que no sé.

Quan marxem, ja nit ben tancada, pense que aquest tour de presentacions del llibre ha estat per a mi un regal immens. De gent, de coneixences, de complicitats. Em pose content al llit… 

Balsareny i Alcover

El ‘Pam Tour’ comença a enfilar la recta final. El llibre ja és el carrer des de fa més d’un any i em sembla que tot i que cal seguir fent actes en la recta final pel referèndum l’excusa ja sembla excessiva. Així, doncs, vaig gaudint de les que seran aquest juliol les darreres presentacions.

Aquesta setmana dues, a Balsareny i a Alcover. A tots dos llocs, contra el que és la meua costum de pujar en tren, van decidir vindre’m a buscar a Barcelona. Així que vaig gaudir d’una bona estona extra de conversa.

A Balsareny el teatre local es va omplir en la platea, en un debat divertit fins i tot i molt interessant que es va allargar durant hores. Deu ser de les presentacions més llargues que he fet però m’hi vaig sentir molt còmode entre aquella gent. Treballen més del que es pot demanar i sempre estan pensant com poden fer més encara. Aquesta és una de les claus de la situació tan bona en la qual estem.

A Alcover també la colla de l’ANC fa més feina de la que tocaria. És un poble un pèl estrany perquè té un batlle socialista, pel que m’expliquen bastant peculiar. I per què no té ni CiU ni ERC a l’ajuntament, que deu ser un cas únic. (*Em corregeixen sobre aquest tema, CiU sí que hi té regidors, ho vaig entendre malament). Hi ha dos regidors de Solidaritat, partit un militant del qual no van perdre l’ocasió d’explicar en la xerrada que tot el que fem tots és un autèntic desastre i que ells tenen raó en tot. 

Era la nit de divendres i el regal va venir en forma de sopar, en una espècie de mas on feia una fresqueta deliciosa i on vam menjar molt bé. Això de fer quilòmetres també té compensacions.

Per cert que els d’Alcover em van explicar que venien al Canet Rock, que com és sabut es fa a Arenys i vam quedar que ens veuríem. Fent broma. El cas, però, és que enmig de la gentada, efectivament, ens vam trobar