Mails per a Hipàtia

Xerrada divendres passat a Flix. Una de les darreres de la ronda de presentació d”A un pam de la independència’. Ja fa temps que procure no fer-ne més perquè crec que el seu cicle vital està esgotat però aquesta l’havia hagut de suspendre en un parell d’ocasions. Així que tocava recompensar-los.

Em repleguen a Lleida i baixem comentant l’actualitat política. Com és inevitable. En un cafè del poble demane permís per a fer l’editorial, excepcionalment també en dissabte, i després fem la xerrada. M’anime de veure les reaccions de la gent, malgrat alguna, una en concret, que em fa perdre els nervis. Després demanaré perdó però hi ha actituds i maneres de dir les coses davant les quals sóc especialment sensible. Em sap greu. No m’hauria de passar això.

Evidentment l’acord, concretament la manca d’acord, entre els partits centra el debat. Com és normal. Tots estem pendents d’eixir d’aquest revolt en el qual ens trobem aturats. Em sorprèn un aplaudiment sincer quan dic que crec que l’ANC hauria de presentar-se a les eleccions i demanar-ne la convocatòria si és que CiU i ERC no es posen d’acord a meitat del gener.

En acabar i mentre fem un mos especialment agradable me n’adone que aquesta és la darrera de les moltes xerrades que he fet aquest 2014 i repasse mentalment alguns moments inoblidables que hi he viscut. Crec que he vist amb detall una bona part del país i els ho agraïsc als organitzadors, l’ANC, local mentre encare el camí de Barcelona. Al 2015 més…

Sopar d’aniversari a casa. Amb els amics més pròxims de Barcelona -a Bétera ja ho celebrarem el cap de setmana. Apareixen els regals com mana la tradició i entre ells aquests gràfics de l’Oriol Nubiola, plasmats en cartell, samarreta i unes xapes espectaculars per la roba.

Els Nubiola, a part de ser molt bons amics, són molt bons dissenyadors i fotògrafs. En aquest cas ha estat l’Oriol, que no sé ni quantes hores haurà hagut de dedicar a fer aquest disseny ‘On Tour’ que m’ha impressionat i tot. Realment el nombre de presentacions del llibre ha estat enorme. Vist així, sobre el mapa.

Aquesta setmana la ruta pel Sí+Sí ha estat curta. Dues xerrades però totes dues a Barcelona i prop de casa. Dimarts a la seu del CIEMEN i dijous al meu carrer mateix, a Sant Antoni. En tots dos casos organitzades per l’ACN.

Han estat xerrades tenses, sobretot la primera. Pesa molt la picabaralla entre els partits i aquest incipient aire de guerra civil entre els uns i els altres es va contagiar fortament en el cas de la xerrada de dimarts. La de dijous va ser més suau, també i en molt bona part perquè la tensió s’havia anat suavitzant arreu.

Em va saber greu trobar-me amb això, per primer vegada en molts anys. Però supose que és inevitable. Què hi farem?

Xerrada divendres a Santa Maria d’Oló, el poble on resideix des de fa tretze anys el Jem Cabanes. L’acte l’organitza l’ANC local i omple la sala que era l’espai cultural i social de l’antiga colònia tèxtil.

És una setmana molt especial, on la unitat del procés ha quedat esquerdada per les diferències polítiques. Intente ser persuasiu. No sé si ho aconseguisc però la veritat és que ens hi estem dues hores ben llargues discutint. Al final acabe demanant descans, durant la setmana he dormit molt poc i ho note en el cos.

El Jem és l’encarregat de presentar-me i diu coses que m’impacten. Jem és segur la persona més sàvia que conec però sobretot és un amic enorme, d’aquells que mai no et girarà l’esquena passe el que passe. El seu alè i les coses que diu abans que em toque xerrar a mi m’arriben molt endins.

Amb la gent el debat és bastant aproximat al normal. Només que la inquietud pel trencament de la unitat política ens inquieta de manera especial. A tots. La gent de l’ANC local, però, són d’aquell estil que alçarien la moral d’un mort. Han pintat parets de groc, embolicat objectes urbans, preparen un autobús per a baixar a Barcelona diumenge i no paren ni un minut. Quan acabem la xerrada treuen les cadires i preparen un pica pica. Mentre brindem el batlle avisa que acaba de rebre la confirmació que al poble hi haurà urnes el 9-N. I jo pense que a Oló, malgrat la setmana que hem viscut, tot sembla possible i tot sembla guanyat.

Xerrada a Cambrils ja posats en plena campanya de la consulta. La sala s’omple de gom a gom. Em presenta Apel·les Carod, que fa molts anys que no el saludava. L’ambient és febril i excitat però ple de preguntes. Com sempre les intente respondre una a una. Fins que estic realment esgotat. No sé si fa molta calor o si la tinc jo però arriba un punt que em costa seguir parlant.

Després signe llibres, que havia portat la llibreria local i xerrem una bona estona. Tenen la sensació que el seu és un poble estrany, particular. Els hi dic que això passa amb tots. Tenen, això sí, una particularitat política: hi governen junts CiU i PP. La resolució del 9N l’han passat, però. Anem fent…

De tornada cap a Barcelona la persona que m’acompanya resulta saber molt de sistemes electorals. I em recomana que estudie el de Baden-Wütenberg. Reconec que és força interessant i insòlit. En les xerrades, sovint, el retorn a casa és ple de sorpreses com aquesta. Demà més.

(La fotografia és dels companys de la Revista de Cambrils)

Dijous passat, en ple referèndum escocès, vaig anar a Sitges a fer una xerrada a l’Ateneu Popular. En companyia del bon amic Ernest Sena. Vam anar-hi en tren i això ens va permetre una estona de passeig per la ciutat on, per cert, l’ajuntament havia penjat al balcó la bandera escocesa. Ens vam trobar l’alcalde i el vaig felicitar.

A l’Ateneu ple de gent, entre els quals alguns vells amics com Pere Ros i la dona de l’enyorat Jordi Ibàñez. Feia calor però això no va impedir que la conversa s’allargués durant molta estona. Hi vaig dir que aquella era la darrera xerrada abans d’entrar al tobogan. Perquè a l’endemà, com era previst, el parlament va aprovar la llei de consultes i amb això hem accedit a un moment polític on a cada instant qualsevol cosa ens pot sorprendre.

Divendres vaig començar a Cadaqués el que en podríem dir ‘la temporada final’. Ja no m’atrevisc a presentar la xerrada com una presentació del llibre, que fa molts mesos que es va publicar, però vam vendre tots els que portàvem. Igual hauré d’innovar menys.

L’amic Oriol Sallas ens havia convidat a fer aquesta primera xerrada el darrer cap de setmana de l’agost. La sala es va omplir, el debat va ser interessant i vaig poder saludar Ventura Pons i saber dels seus darrers projectes.

La sorpresa, però, arribaria l’endemà.

Arribar a Cadaqués com sap tothom és molt complicat. La carretera és plena de corbes i el camí es fa feixuc. Així que vam acceptar la proposta de quedar-nos a dormir -cosa que no faig habitualment.

I ens van regalar un endemà que va ser un petit miracle. Vam començar esmorzant a base de bé a l’olivar que en Martí té a davant del mar. Amanida, abadejo, formatges, vinet… Costa explicar com de fantàstic era el paisatge des del porxo de la barraca. I què bé m’ho vaig passar simplement parlant.

Després vam anar fins el cap de Creus, on jo no hi havia estat mai. Sorprenent i poderós. I encara vam tenir unes hores per passejar tranquil·lament per Cadaqués abans de tornar cap a Barcelona. Carrers amunt i avall que d’empinat el poble ben bé que ho és.

Un petit miracle, doncs, que va allargar les vacances com qui diu fins l’últim minut. Un cop de sort.

Finalment he arribat al final de la ronda de presentacions d”A un pam de la independència’. No vol dir que no puga fer cap altra xerrada sobre el llibre o sobre qualsevol altre tema però sí que d’alguna forma la ronda oficial, el ‘tour’ que diu el meu amic Nubiola es va acabar ahir. El llibre ja fa un any i mig que està publicat i he fet 104 presentacions arreu dels Països Catalans, de Perpinyà a Elx, a Bèlgica, a Luxemburg, a Irlanda, a Occitània, a Alemanya i als Estats Units. Crec que està més que bé. RBA ha fet sis edicions d’un volum que semblava molt limitat en el temps i he conegut un munt de gent interessant en tot de sopar i cops de volant per a tornar-me a casa. He après una barbaritat del país i del que pensa i em sembla que he usat bé aquest coneixement per a la meua feina diària. (El llistat complet de les presentacions està ací).

Al setembre i l’octubre, de fet fins el 9 de novembre, no pararé, però. Ja tinc pràcticament totes les nits aparaulades per actes de tot tipus, excepte les que he d’anar al PuntAvui TV. Serà, però, un altre tipus d’actes molt centrats en el referèndum i la campanya que tots hem de fer per a guanyar-lo. Encara tinc tres o quatre presentacions del llibre pel mig, poblacions que no hem pogut encabir en la ruta d’ara i que evidentment faré.

La casualitat, i ha estat pura casualitat, va fer que precisament la darrera fos a Sant Vicenç dels Horts, població on l’Oriol Junqueras n’és el batlle. Igual que va passar en la presentació oficial del llibre també aquesta vegada vam acabar fent un duet sobre un escenari fantàstic, a l’aire lliure i acompanyats de moltíssima gent. Em va fer il·lusió retrobar-lo cent tres xerrades després.

L’organització de l’acte era de l’ANC, que n’ha organitzat molts dels de la gira. També n’han organitzat llibreries, ajuntaments, casals, pràcticament tots els partits polítics nacionalistes, associacions culturals o grups informals que em convidaden i m’oferien cadira i micro. A tots ells un milió de gràcies i a seguir: que ara ve lo més bo de tot…