Mails per a Hipàtia

Divendres la setmana acaba a La Roca. Amb les forces he de reconèixer que justetes. Un debat llarg, presentat pel batlle i que té allà al final un pica pica que ens vindrà molt bé tot just acabem. Hi ha molta insistència en les preguntes sobre la situació econòmica després de la independència i, com és natural, sobre quin impacte pot tenir la situació de Crimea. Dic el que pense, com sempre: que no ens convé cap moviment i que pot complicar-nos molt la vida.

La conversa deriva cap a la presència dels russos a Catalunya, mentre sopem. Ací a la Roca hi ha unes botigues que formen part de la ruta russa del shopping. No els són pas gens estranys i hi ha gent que els ha vist actuar de formes clarament condemnables. Serà un dels problemes que heretarà el país, ben segur. Però cada cosa al seu temps.

(Ací trobareu la crònica de la gent de l’ANC de La Roca)

Xerrada a Reus. Em venen a esperar a l’estació del tren i passegem cap a la seu d’Òmnium, un imponent edifici al centre de la ciutat que m’havien dit que era una herència per a l’organització, generosa i perfecta. De camí passem per davant un enorme casalot, ca’l Bofarull, que me’l defineixen com la casa dels botiflers felipistes. Hi entrem per a veure un saló monumental que té a cada cantonada el bust d’un borbó. Menuda família sembla que eren.

Després acudim a la nova seu d’Òmnium, on anàvem a fer l’acte. És fantàstica i faig broma dient que si ca’l Bofarull era la casa dels botiflers aquesta és la dels Maulets. En la balconada que dóna a la plaça pengen les estelades blava i roja i la senyera. Hi conviuran Òmnium amb l’Assemblea i amb el diari Reus Digital i La nova ràdio, que ja té els estudis a punt. 

La veritat és que una instal·lació que fa molt goig. Fruit de la generositat de Josep Maria Ferrer Camprubí, que el va deixar en herència. Un home, per cert, del PSC. 

La xerrada a Dublín havia estat extraordinàriament ben preparada per l’ANC Irlanda i el Catalan Council of Ireland, així que va ser tot un èxit. La Sala on era previst l’acte es va quedar petita, amb un auditori barrejat de catalans i irlandesos amb els quals vaig poder parlar durant dues hores ben bones sobre el procés català.

Entre els irlandesos la pregunta més comuna era com s’explicava la reacció del govern espanyol. Realment és inexplicable així que podríem dir que s’explica ella sola. Van haver comentaris durs sobre l’actuació espanyola, en algun cas vinculant-los també al procés en marxa a Escòcia, lògicament molt més proper encara a ells.

I entre les preguntes dels catalans en destacava una: votarem els catalans de fora? Vaig dir que pel que sé s’estan arbitrant totes les mesures possibles per a que es puga votar i per a que es puga votar de manera fàcil. Però és comprensible la preocupació de gent que ha vist de prop en altres eleccions el comportament d’ambaixades i consulats.

És molt encoratjador veure com d’animada i llesta per a treballar està la gent també a fora. Abans i després de la xerrada he tingut l’ocasió de passar una bona estona amb catalans de Dublín i realment cal destacar la feina que fan en tots els camps -fins i tot tenen un diari en català a la capital d’Irlanda, Liffey.cat, que va seguir en detall la conferència i va oferir aquesta crònica. 

Després de l’acte vam poder fer una cervesa i vam tenir una estona pels catalans. Vaig aprofitar per a saludar-los i saber què fan, en algun cas quedant molt sorprés: una dona havia vingut a posta des de Cork i això que era el dia del seu aniversari! I evidentment, tal i com havia promés, vaig saludar els dos de Gironella i em vaig fer la foto que els havia promés.

El dia va acabar amb un sopar que no puc acabar d’explicar del tot i amb una estoneta curta de dormir ja que l’avió cap a casa eixia a les sis.

Primera presentació de la microgira irlandesa. A Belfast plou, que no és una gran novetat. Passegem pel centre. És ben evident, al centre, el canvi originat pel procés de pau. L’Hotel Europa, l’hotel que ha patit més atemptats del món, no té ni tan sols seguretat a la porta. Les botigues recorden, lamentablement, una ciutat qualsevol amb les marques i els venedors típics que trobaries a Liverpool, Manchester, Londres o Dublín.

Fem cap finalment al Centre Ar Reálta. És un primer pis on coexisteixen diverses entitats, un espai com de bar i una ampla sala d’actes. Els seus impulsors m’expliquen que s’han basat en el model dels casals catalans. Em sobta i impressiona. Exportant model.

Quan arriba l’hora som una trentena de persones, catalanes i irlandeses. Faig una versió modificada del que és habitual. Amb més fons i no donant per sentat que s’entenga res. Però l’esquema és l’habitual. Deu minuts d’introducció i molta estona per a parlar. Ho fem tots en anglès perquè els irlandesos no perden cap detall. Un català fa tant bé l’accent irlandés que no em puc estar de dir-ho, fet que provoca una rialla ben sonora del públic. 

Les referències al procés irlandés són menors de les que esperava. Tothom assumeix que és ben diferent. Ací quinze anys després dels acords de pau segueixen havent moltes ferides obertes.

Quan acabem propose als catalans que fem una cervesa i descobrim que no hi ha encara ANC al nord d’Irlanda. Ens posem a la feina de constituir-la i segurament no hi ha millor lloc que el pub on hem anat a parar, ja que allà fa cent anys es va fundar el moviment republicà irlandés, una de les seues branques. Brindem.

Arribe a Gironella per a fer la presentació del llibre. Una sala plena a rebentar amb gent dempeus i tot. Només passar la porta em saluda un home: ‘la meua filla viu a Dublín i vindrà a la xerrada de dimarts…’ Fem una foto per enviar-li. ‘Que em salude…’ li dic, pensant que ja és curiós això de la globalització. La sorpresa és que al cap d’uns minuts una altra persona em repeteix la mateixa frase però ara en masculí: ‘el meu fill viu a Dublín i vindrà a la xerrada de dimarts…’. Alto! Com un xic? era una xica fa un segon? Doncs resulta que no. La casualitat és enorme, dos joves de Gironella, que no és tan gran, viuen a Dublín i m’anuncien a través del seus pares que vindran a la xerrada de dimarts. Promet una foto…

Xerrada dimarts a Cardedeu. En un teatre local impressionant, ple de gent. Els organitzadors, l’associació local de jubilats, estan molt tristos perquè és el darrer cicle d’actes que fan. L’ajuntament està enfrontat amb ells i els ha fet la vida, m’expliquen, impossible. Al final han llençat la tovallola, cosa realment trista a la vista de l’enorme capacitat de convocatòria que tenen i demostren. 

Anant cap a Cardedeu puja a Granollers un grup de joves al tren protestant contra les protestes abussives del transport públic. Ho fan molt bé. Pugen amb cartells i pancartes i llegeixen un manifest. Faig una piulada amb la foto de la seua protesta. I en baixar a Cardedeu baixen ells també. Em fa gràcia que un dels manifestant em salude i em diga ‘ja hem vist la teua piulada. Temps moderns…

Divendres presentació del llibre a l’Ajuntament de Quatretonda (La Vall d’Albaida). Em convida el col·lectiu Cultural Dorresment, un nucli d’activistes que des de fa dècades treballa de forma incansable i modèlica pel país. La gent parla amb passió, com sempre que faig una presentació del llibre al País Valencià intentant entendre, entre tots, quin serà l’impacte de la independència del Principat a la resta del país.

Entre el públic hi ha gent de tot tipus i d’afiliacions polítiques ben diverses. Acabem posant en comú aquelles coses que té en comú el País Valencià amb el Principat i especulant, en el sentit més noble de la paraula, sobre què passarà en un futur que no sembla tan allunyat.

Jo sempre aprenc molt en les xerrades. M’alimente d’elles i en aquesta ocasió més encara ja que apareixen detalls, dates (atenció a les europees al País Valencià), visions que no tenia computades. Fins i tot de camí a Bétera gaudisc durant quasi una hora de la història personal de Rafael Benavent, un home digne que dignifica el país, i que m’explica amb tot detall com va apredre a estimar-lo. Quan entre per la porta de casa li dic a la meua filla, que aquesta vegada m’ha acompanyat, que tenim molta sort. Molta.

(A Quatretonda Digital) 

A voltes en les presentacions passen fets que et commocionen. Dijous a Sant Quirze un home gran em va demanar que li dedicara el llibre, a Ramon, i que si es podia fer una foto amb mi. Li vaig dir que sí, que per supost. Es va posar al meu costat mentre un amic seu el fotografiava i va alçar de manera molt ostensible el llibre. Em va cridar l’atenció i no sé si és que vaig posar alguna cara rara però el fet és que em va dir ‘és que és el primer llibre que compro en la meva vida’.

De poc que no caic de tos. Només vaig arribar a dir-li que ja anava éssent hora, cosa a la qual va respondre amb un somriure. Després, en acabat l’acte i mentre anava a sopar amb la gent de l’ANC local no me’l treia del cap. El primer llibre? Caram…

Presentació dijous a Bellaterra. Dia complicat. Les declaracions de conseller Homs han sembrat molts dubtes. Entre l’audiència dues persones que en parlar s’afirmen socialistes. Cada setmana que passa és més habitual això. Parla un home gran que va viure els fets del 34. El seu pare el van detenir i empresonar a l’Uruguai. Intente convencer-lo de que això ara ja no pot passar però entenc la seua por. Puc imaginar-me dècades i dècades de ressistir i callar. Sense alternatives. I el pòsit de por que creen. ‘Vull veure-ho’, em diu en acabar l’acte. ‘Ho veurà’ que li dic mentre encaixe la seua mà. Sovint aquests petits gestos són els que més m’impressionen. Els més colpidors. Per autèntics.

Divendres presentació a L’Espluga de Francolí. Com sempre un debat llarg i entretingut davant un auditori format sobretot per gent de la Conca però amb reforços arribats de lluny que em sorprenen agradablement. L’infeliç tema de l’Operació Estela per sort ja no interessa. La gent ha entès de què va tot plegat i a diferència de la nit anterior no hi ha preguntes al respecte. En canvi apareixen preguntes de molt calat i molt serioses sobretot sobre el que passarà l’endemà de la independència.

Hi tinc l’oportunitat de xerrar una bona estona amb els organitzadors, que es presenten per la tasca que fan: aquest les pancartes, aquell les banderes, aquell altre fa de batlle… És espectacular el moviment que hem arribat a teixir i com tothom sap quina és la seua feina.

L’acte es fa al casal que els Carulla van donar al municipi i potser per això em sorprèn l’explicació segons la qual el poble, malgrat l’actuació exemplar d’aquesta família, era en realitat profundament franquista. M’expliquen que la mateixa gent que ara és a l’ANC als anys setanta feia campanya per la democràcia i va reinvindicar que en les festes locals no es posaren banderes espanyoles a cada carrer, com era la norma. Vist des d’avui sembla la prehistòria això però només el treball durant dècades i dècades d’aquesta gent explica que hajam arribat on som.

La primera de les presentacions d’aquesta setmana va ser a Sant Andreu, amb un ple considerable. L’ANC local hi ha preparat un seguit de conferències molt complet, de la qual la meua era la primera. Com que la van gravar en vídeo ací la teniu. 

 

Resulta ben curiós per a mi però el tren que em porta a Maçanet per anar bé no hauria de parar a Maçanet sinó a Sils. Sembla que l’estació de Sils és més a prop de Maçanet que no la de Maçanet, cosa que no em negareu que com a mínim és excèntrica.

L’anècdota, però, em dóna peu per a començar la conversa amb els organitzadors d’aquesta presentació matinal en un teatre. No estic massa acostumat a l’hora però amablement em permeten beurem un cafè en escena mentre comence a parlar. He arribat amb el temps just i és l’única manera que puc obrir un poc les parpelles.

Després d’un llarg debat ens n’anem a dinar i m’expliquen històries surrealistes sobre l’ajuntament local, ple de personatges estranys que fan coses que semblen impossibles. Entre els assistents al dinar, per cert, un antic diputat mallorquí del PSOE, fart també com tants altres. M’alegra molt parlar amb ell i escoltar els seus afinats raonaments. Compartim però la preocupació de què passarà amb el nostre tros de país després de la independència. A la sobretaula especulem.

Dijous presentació del llibre a Flaça. En una sala precisa, gran que s’omple de bat a bat. Em diuen que els dijous normalment s’hi fa ball però que l’han suspès per fer la xerrada. Lògicament comence demanant perdó per trencar una costum sembla que molt assentada. Explique que jo balle molt malament i que per tant preferisc xerrar.

El debat és mogut. S’ha votat al parlament i tres diputats socialistes han decidit que no podien seguir per més temps amb la proposta de Navarro. Hi ha indignació molt poc continguda. Se m’acosten diverses persones que es defineixen com a socialistes i que avisen que el PSC ‘serà extraparlamentari’ a Girona en les pròximes eleccions. Hi ha qui em narra en primera persona la conversa, molt forta, entre un dels tres i Pere Navarro. Hi era present.

Sempre dic que aquestes converses són un gran aliment informatiu per a mi. Sempre faig deu minuts de xerrada i una hora llarga de conversa. Per les preguntes i els comentaris veig el pols d’una part del país i el que es respira a Flaça és molta confiança i més il·lusió encara. Me’n vaig content. Refermat en que anem bé. 

Presentació del llibre a Cerdanyola, al Bar Grau. Quan arribe veig que al sobre del sucre diu Cafè Tertúlia. M’agrada el concepte. Els organitzadors estan més nerviosos del que és habitual. Pregunte el perquè i m’expliquen que és el primer acte que fa el grup d’Òmnium de Cerdanyola. M’adjudiquen el paper de padrí, que accepte encantat.

Les presentacions en un bar, n’he fet dues o tres, sempre són curioses. La gent amb la cerveseta i picant alguna cosa té sempre reaccions diferents. La sala s’omple en una barreja de taules i files de cadires. Finalment acabe demanant jo també una cervesa, que em serveixen amb un enorme i reconfortant somriure. Gràcies!

Després sopar i continuació del debat amb ramificacions molt interessants. Darrerament hi ve a les xerrades molta gent socialista o ex-socialista. Avui un membre durant molts anys de l’executiva del PSC que m’explica amb molta calma com és que el seu partit se’n va en orris. Resulta alliçonador tot el que compta sobre el funcionament intern del PSC. Alliçonador i esperançador també. Perquè, diu, els socialistes i el PSC no és el mateix. M’ho apunte.

(La foto és de cerdanyola.info) 

Divendres es feia l’inici simultani de la campanya ‘Signa un vot’, impulsada per l’ANC. Es feia de forma descentralitzada amb una connexió en directe per internet, que va anar xipi-xapi, per escoltar des de Barcelona la Magda Oranich i la Carme Forcadell. 

A mi em va tocar participar en l’acte d’Artés, que representava la Catalunya central. Fèia temps que havíem aparaulat una presentació del llibre que la vam transformar en un acte híbrid, mig presentació, mig ‘Signa un vot’. Per una cosa o per l’altra va esdevenir un acte francament imponent, amb 400 persones que van aguantar hores i que només van acabar marxant quan ens van fer fora del recinte. (Val a dir que els organitzadors, ben pensats, van proposar cinc minuts de descans entre una part de l’acte i l’altra durant la qual es va repartir en taules una mena d’aperitiu amb cacauets que feia el seu paper a l’hora de matar la gana)

Total que vam acabar tardíssim però força contents. Era la primera presentació de l’any 2014, el de la llibertat, i vaig comprovar que la gent segueix amb les mateixes ganes o més. Cosa que reconforta molt al xerraire ocasional que sóc jo.