Mails per a Hipàtia

Xerrada impressionant a Castellbisbal. L’ANC local és més que ben organitzada. Un dels seus membres els ha cedit un local magnífic al mig de la població, perfectament arreglat. La sala s’omple de gent, sobre una paret la seqüència fotogràfica de la Via Catalana corresponent a la localitat. 

Flota en l’ambient el tema de les europees, com és lògic. La pregunta sobre com aniran i com de representatives seran. Dependrà de l’abstenció. Amb una abstenció molt alta caldrà prendre-les amb una certa prudència. Si l’abstenció no ho és tant aleshores podrem treure conclusions. M’expliquen que els socialistes locals ‘estan fent números’. Números vol dir sobre les conseqüències locals d’una caiguda general que ja veurem si passa. Tothom la dona per segura però les urnes sempre acaben donant sorpreses.
 

Xerrada dijous a Sant Quirze de Besora. El tren se’m fa llarg i quan hi arribe encara hem de fer la volta pel poble del costat. Estan arreglant el pont, l’estació cau a l’altra banda del poble i els cotxes simplement no hi passen.

El company de l’ANC que em porta des de l’estació té un fill se li va morir de càncer fa pocs mesos. No sé com dir-li el greu que em sap. És una d’aquelles persones, que tantes n’hi ha, de pedra picada, treballadora, capaç, sempre disposada a fer el que siga però que veus que porta com un pes feixuc l’absència. Ho entenc perfectament i intente dir-li-ho. Però no sé si aconseguisc ser prou amable amb ell. Jo també estic tocat per la història…

Al local de Caixa Manlleu, que ja no sé ni de qui deu ser ara, em trobe bastant més gent de la que esperava pel context geogràfic. I algun d’aquells noms il·lustres de l’independentisme, persones que ja hi eren quan estàvem sols, gent que fins i tot va haver d’aguantar la tortura i la incomprensió. Gent que sempre m’impressiona veure’ls, allà, disposats a seguir treballant fins a la victòria. Com un més.

Sempre que puc, quan faig una presentació procure anar a sopar amb la gent de l’ANC local. És una manera d’anar coneguent el país i també de donar gràcies a tots els qui estan aconseguint el tomb històric en marxa ara mateix.

Sempre són una colla més o menys avinguda, alegre i entusiasta. A Altafulla, però, em semblen autèntics amics. M’epliquen que la majoria es van conèixer arran el pas de la Via Catalana per la localitat. Fa doncs poc més d’un any que l’ANC s’hi va constituir, precisament per a dur a terme en condicions la via. I veient-los xerrar i fer-se bromes al voltant de la taula em sembla impossible. Més aviat semblen amics de dècades.

Aquest, la força dels lligams emocionals que el moviment ha creat, fa temps que pense és un factor també de pes. Aquella cosa de la militància dels anys setanta i vuitanta era molt diferent. Ací hi ha menys doctrina i més estima. I segurament això també ho fa tot plegat més fort. O com a mínim m’ho sembla a mi… 

Quan arriba el tren a Manresa Toni Perís ja és esperant-me. Toni és un xativí il·lustre, professor fins fa poc a la Universitat del País Basc, un gran expert en llatí medieval i una persona excepcional pel seu entusiasme, fidelitat al país i bonhomia.De camí cap a Súria la conversa ens porta a Xàtiva i Lloc-nou, dos espais geogràfics que compartim. La ruta se’m fa curt mentre li explique les passejades amb la meua àvia o com portàvem a pasturar les cabres del tio Troski. Quan arribem el lloc de la xerrada em sembla especialment agradable. Un local a les afores, ple d’arbres i de llum. És el dia que falta exactament mig any per al referèndum.

Curiosament, però, en un lloc on tenen de veí un valencià il·lustre la conversa acaba derivant en el paper dels valencians en el procés. Supose que estic poc encertat perquè acaba organitzant-se un guirigai que em supera i em fa posar-me massa nerviós. No m’entenen o jo no sé explicar-me. I em sap molt greu. Intente rebaixar la tensió tant com puc però me n’adone que això és al preu de carregar-me-la jo tota dins meu. Què hi farem?

Quan pugem al cotxe de nou amb el Toni, aquesta vegada per a tornar, li dic que a voltes em faria blavero. Sort que els quilòmetres cap a Barcelona ens permeten parlar de llibres i projectes i el somriure em va tornant a la cara, a poc a poc.

(L’article al setmanari de Súria sobre la xerrada)

Els amics de l’ANC de Sant Hipòlit del Voltregà i les Masies de Voltregà em conviden a presentar el llibre en un ambient francament relaxat. És una sessió més informal de les que habitualment faig i molt agradable. Xerrem sense presses i amb molt de detall.

En arribar-hi m’espera Xavier Bardolet, amb un fotògraf d’El 9Nou. Bardolet és un professional notable amb molts anys de treball a l’esquena. Publica al seu diari una entrevista, mig entrevista a peu dret, mig resum de la conferència. L’encerta com sempre amb el títol. Darrerament em diverteix molt posar de relleu les enormes incongruències de les tesis unionistes, que no resisteixen el més simple anàlisi.

En acabar em porten a sopar a La Gleva a un restaurant desconcertant. Hi ha carns de tot arreu del món, d’una qualitat enorme. Optem pels embotits del país ja que és tard i entaular-nos molt no em sembla una bona idea. Al final menjarem més del que toca mentre escolte interessants històries locals i la crònica d’un viatge ben especial a l’Àfrica.

Xerrada a la Fundació Universitària de Manresa. A les sis. Hora ben rara. Hi puge amb una certa inquietud. Però la sala, de les grosses, ja és plena de gom a gom quan hi arribe. No em canse de repetir-ho: com més passeges el país més veus l’entusiasme que hi ha. No importa ni l’hora, ni el dia, ni amb què competeixes. La gent vol saber què passarà amb el procés d’independència i per això totes les xerrades que fem, tanta gent diversa, són sempre plenes. A l’hora que siga i on siga.

Finalment són més de dues hores de debat. La gent té ja com descomptat que hi arribarem i cada volta les preguntes es centren més en el futur, en la constitució, en com serà la república. La iniciativa de Santiago Vidal de redactar-ne un text crida especialment l’atenció i il·lusiona. ‘És que jo només he vist una constitució en la meua vida i no sé com pot ser una altra’ em diu un senyor quan acaba tot. I afegeix: ‘Sóc de Conca i he començat a parlar en català ara, quan he entès que la independència és l’única sortida possible’. Tot és més raonable i lògic que no sembla…

Xerrada a Bell-lloc d’Urgell, hores abans d’anar-me’n cap a Nova York. Em presenta el batlle, a qui li fa gràcia que aquesta setmana les dues xerrades que faré siguen en dues ciutats tan distintes. M’impressiona el públic. Ja es veu que és un poble de gent treballadora només per la forma en que encaixen la mà. Les mans de la gent del camp són diferents, rotundes en l’encaix. Fortes.

Em saluda gent que em segueix des de fa molts anys. Cosa que per a mi és sempre una gran alegria. Alguns amb memòria elefantiàsica em recorden escrits i declaracions de les quals la meua memòria ja no té registre. És ben curiós perquè m’he de fiar de l’estil. ‘Tu vas dir…’ em diuen i jo pense ‘segurament que sí, perquè sona com jo dic les coses…’

Durant el debat, com passa darrerament, parlem més de com serà la república que de com serà la independència. Un gran signe. Hi ha, però, qui alerta que cal guanyar encara el referèndum, cosa que és una veritat com un temple, que de vegades oblidem.

Seguisc la ruta i seguisc enfrontament al Barça. Ahir presentació del llibre a Caldes de Montbui, en competició amb el Barça-Atlètic de la Champions. Un pacte informal va decidir que com que començàvem tres quarts d’hora abans que el partit acabaríem a la mitja part i així faríem un mos mirant la segona part, que és quan va haver el futbol, de fet.

El debat doncs una mica apressat però intens. Amb una pregunta que cada vegada es fa més gent: com és que Espanya actua com actua? que no veu que prendrà mal? I la veritat és que és una pregunta a la qual ja no sé què respondre. És incomprensible tanta tossuderia però, francament, no és la cosa que em preocupa més ara…. 

Només un apunt per a deixar constància de dos actes més fets la setmana passada i que no em va donar temps d’escriure sobre ells. Un va ser una presentació, una altra, del llibre a Sant Feliu de Llobregat, davant un auditori ple, dels plens dels darrers mesos. I l’altre la meua fugissera participació en un debat amb Xelo Miralles a les Jornades de Sociolingüística d’Alcoi. De punta a punta…

La foto de l’acte de Sant Feliu, preciosa, és del Sergi Costa. Ací trobareu la seua galeria fotogràfica sobre l’acte i ací la crònica dels amics de Fet a Sant Feliu)

Presentació a Caldetes. A l’hora mateixa que començava el partit del Barça per la televisió. Malgrat això una assistència notable de públic, que el país vibra i això ho veus cada dia. Pactem que a cada gol ja avisarà algú, mentre anem xerrant. De sobte una mà tímida s’alça per a explicar que no és un gol però és que Valdés s’ha trencat. Caram.

Entre el públic Carles, un lector que viu a Amsterdam i que em va escriure fa temps demanant on xerraria els dies que ell seria de visita a Catalunya. Ve amb sa mare i em fa una gran il·lusió saludar-los a tots dos. Ens havíem fet gairebé amics per correu i personalitzar un amic virtual sempre és una gran sorpresa. Agradable.

En acabar la xerrada el batlle em demana si ens faríem una fotografia al saló d’actes. Ens posem amb les banderes de fons. La d’Europa, la de Caldetes i la senyera. Sota la taula hi ha, però, una quarta peana. Somric de pensar a què correspon. ‘Això?’ pregunte arrosegant la paraula, com si fora una frase sencera. Ells riuen. I ens entenem.

La ruta de les presentacions em porta a Narbona. És la segona que faig en terres occitanes, la primera va ser a Tolosa. Aquesta vegada, però, experimente per primer cop l’efecte de l’alta velocitat i la difuminació de la frontera. Agafe el tren a quarts de nou a Barcelona i abans de dotze hores ho torne a ser de tornada. 

A l’arribada m’espera la gent de País Nòstre amb senyeres, banderes occitanes i un gaiter. Visitem els monuments que hi ha prop de la mediateca de la ciutat, relacionats tots ells amb el moviment occitanista. Aprofite per a parlar amb diversa gent i per a la meua sorpresa resulta que la majoria dels barris de la ciutat veuen perfectament els quatre canals de TV3. Emeten per a la Catalunya Nord però de fet les ones arriben fins a Narbona i ben amunt. No puc evitar una mirada parcial al fenòmen: puc anar i tornar ràpid en TGV a Narbona però no a València. Puc veure TV3 a Narbona però no a València.

En el viatge de retorn em toca el pis de dalt i gaudisc del paratge de les llacunes de Leucata, abans no es faça de nit. De seguida Perpinyà, amb uns grans rètols en català a l’estació que em recorden que les coses poden canviar i poden canviar ràpid si cal. 

Quan el tren, finalment, s’atura a Falset baixe jo sol. A l’andana m’esperen dos dels organitzadors de la xerrada. Travesse les vies i els done les gràcies per haver acceptat ajornar la presentació la setmana anterior. Un home amb un autobús s’assoma. ‘No hi ha ningú!’ li diuen els més interlocutors. S’ha fet de nit i la gent ja ens espera al palauet medieval on hi ha la seu del Consell Comarcal. 

Abans de fer la presentació faig una llarga i molt interessant entrevista per la Falset Ràdio i un cafè fet amb pressa. M’he deixat el carregador del mòbil a casa i la gent de l’ANC local es mobilitza per a trobar-me’n un i poder carregar el telèfon així mentre faig la xerrada. L’amabilitat de la gent és una de les coses que més m’està impressionant en aquesta ja llarga llista de presentacions. I és que arreu em trobe gent com la de Falset: impressionants en la seua força i amables i atents fins a l’extrem.

Després de suspendre dues xerrades pel mal d’esquena divendres i dissabte vaig participar en dos actes diferents, l’un a Vilanova, organitzat per la CUP i l’altre a Vidreres, en el marc de les jornades Breyting. A Vilanova parlava del llibre i de la independència i a Vidreres en canvi de periodisme. Cosa que em relaxar profundament després de tants debats i conferències seguits parlant sempre del mateix.

L’esquena a poc a poc millora. A base de pastilles, sprais i un cert control de l’activitat diària.

He de donar les gràcies per cert a la gent de Bell-lloc i de Falset que van ser tan amables com per acceptar la suspensió de les presentacions a les seues ciutats.  

Dissabte havia de participar en un debat a Vilassar de Dalt, amb Pere Pugès i Pere Martí. Hi vaig fer cap però en molt males condicions. El dia abans havia notat una punxada en l’esquena que amb el pas de les hores es va anar convertint en aquella molèstia que tothom que l’ha passat coneix tan bé i recorda amb tanta precissió.

Com que em sabia mal fallar hi vaig fer cap però després em vaig haver de posar al llit amb l’esquena trencada. De fet he hegut d’anul·lar dues presentacions que tenia aparaulades aquesta setmana i he treballat més estona des de casa que no des de la redacció.

La gent, per cert, amabilíssima, em va donar tot de consells per a superar el mal d’esquena. Alguns, formes d’estirament molt recomanables i algun ben excèntric -em recomanaven beure’m tres boletes d’alcanfor dissoltes, cosa que com ja podeu imaginar no pense fer de cap de les maneres… 

Aquesta ha estat una setmana estranya. Només he fet una presentació del llibre i ha estat al barri del costat de casa. Tocava Poble Sec i m’hi vaig perdre, fent el ridícul. Només havia de caminar en línia recta des de cada però encara no sé què vaig fer que vaig arribar-hi tard.

Ho vaig lamentar i me’n vaig disculpar davant una audiència molt gran entre la qual dèien alguns que hi havia un policia. M’expliquen que el tenen identificat d’altres actes i m’ho crec. Pobre home, quina llauna deu ser per a ell anar a aguantar l’entusiasme d’aquest tipus de trobades. Deu tragar molta mala fel…

Després vam anar a sopar una bona colla, molt representativa del que és l’ANC. Tot tipus de professions, sexe, edat, orígens, etcètera. Barrejats i compartits amb molta alegria, encara que es fèia notar la preocupació pel tema de Crimea. Els vaig dir que estigueren tranquils. Crimea ja se l’ha quedat Rússia i no se’n parlarà més -ningú no vol iniciar ara una guerra nuclear. Per cert que un senyor em va preguntar si enarboraria jo la bandera europea i li vaig dir que ara ja no, afirmació que va provocar una salva d’aplaudiments que em va sorprendre a mi mateix. La Unió Europa està jugant amb foc i em sembla que es cremarà.

I a l’endemà una sorpresa en veure que torne a entrar en la llista dels llibres més venuts en català. Després de 51 setmanes en les llibreries, que em sembla una eternitat. En aquesta ocasió en el número tres de la llista -que em sembla molt atès que aviat farà un any que va eixir el llibre al carrer.