Quant a vicent

Periodista. Bétera. 1960. Si voleu contactar amb mi el correu és vicent@partal.cat. A twitter em trobareu a @vpartal.

El meu parlament al Fossar de les Moreres del 1985

Diumenge vaig anar al mercat de llibre vell de Sant Antoni i vaig adquirir una col·lecció en bon estat de la revista El Llamp, una publicació que de la mà de l’Enric i el Xavier Borràs va ser un dels primers puntals de l’independentisme en un moment en que aquest era molt minoritari.

Fullejant-la em vaig trobar aquest comentari sobre l’acte de l’MDT al Fossar de les Moreres de l’any 1985. Jo hi vaig parlar i segons el cronista amb un cert èxit –tot i que es veu que vaig parlar massa estona. Em crida l’atenció la referència a l’oratòria positiva i em fa gràcia, a qui no li la faria? la foto. La barba ha desaparegut i els quilos han arribat però em fa una certa il·lusió tenir-la.

Precisament fa uns dies algú em va enviar l’article del diari El País que parla d’aquest acte i que fa esment de la participació d’un tal Vicente Partal, que dec ser jo. La crònica entra al detall i afirma que el tal Vicente Partal ‘atacó la política de CiU y reclamó la dimisión de Pujol- como única fórmula para acabar con la actitud de “constante burla” que adopta el Gobierno Central ante los problemas de Cataluña.’

La persona que em va enviar aquesta crònica diu que havia vist un vídeo de l’acte penjat en algun lloc. Jo no crec haver-lo vist mai però si existeix em faria una certa gràcia trobar-lo.

Com a disclaimer, la meua vida militant es va iniciar a la CNT de Bétera, que al final del franquisme era l’única cosa que existia al poble, tret dels descoordinats nacionalistes que fèiem el que podíem, sense saber massa bé en quina direcció. Després vaig estar prop del PSPV pre-PSOE i vaig acabar per formar part del PSAN, partit al qual crec que em vaig incorporar al 1977 o 1978. En aquest partit independentista vaig militar fins poc després d’aquest acte del Fossar. Des d’aleshores no he militat en cap altre partit ni tinc cap pretensió de fer-ho ja.

Un viatge de músiques (2). Bretanya. Dan Ar Braz

Dan Ar Braz és el responsable de la popularització massiva de la música bretona i celta. Ell ha creat els grans concerts que apleguen milers de persones en estadis i uneixen gent de tots els països celtes, de Galícia a Escòcia.

Va començar tocant amb l’Alan Stivell i fent música tradicional com en aquest curiós vídeo on s’equivoca unes quantes vegades abans de poder demostrar la seua gran capacitat guitarrista

Des d’aquella època les coses han canviat molt en la seua vida però encara troba temps per a recordar la música tradicional i fer adaptacions casolanes com aquesta

En tot cas Dan Ar Braz és conegut sobretot pels seus grans concerts públics i per cançons que s’han fet populars arreu del món com les magnífiques Borders of Salt

Left in Peace

o Greenland, convertida en un veritable himne popular com es veu en aquest vídeo.

Es pot dir, i és cert, que Dan Ar Braz representa la branca més comercial de la música celta. Ep! però ja m’agradaria a mi que tota la música comercial fos d’aquesta qualitat…

 

 

 

Un viatge de músiques (1). Bretanya. Allan Stivell

No recorde segur quan vaig arribar per primer vegada a la música bretona però qui me’n va canviar per sempre la percepció va ser l’Alan Stivell. I a ell vaig arribar a través de la música tradicional anglesa, que sempre m’ha interessat moltíssim, des de de ben jovenet. De fet crec que abans que Alan Stivell vaig descobrir Gwendal, que tot i no semblar-me gran cosa em van fer entendre que la música celta tenia uns colors i uns tons especials.

El dia que em vaig enamorar de Bretanya, però, va ser quan vaig comprar-me Un dewezh ‘barzh ‘gêr , que crec que és un dels millors discos que he escoltat en la meua vida. Anys després em vaig alegrar particularment quan vaig veure que el disc estava exposat al Museu de Bretanya com una de les peces mestres de la cultura bretona.

Allà hi havia cançons increïbles i sons i experimentacions que poques vegades he vist superades. Recorde especialment An nighean dubh, una versió màgica de la vella cançó irlandesa, transformada i convertida en un riu de sons contemporanis, sense perdre ni per un moment la seua autenticitat. De totes les cançons que he escoltat en la meua vida potser aquesta és la millor.

El disc també em va introduir a la política bretona a través de Wrath in Quimper,  la meua primera pista dins el preciós món del bretó kan ah diskan.

Després he escoltat discos i discos d’Alan Stivell tot al llarg de la meua vida. Per suposat que com en qualsevol autor alguns m’han decebut però sempre m’ha tornat a sorprendre en un moment o altre amb peces noves, reinterpretacions o versions que m’han deixat sense paraules. Per a la cultura europea jo crec que Alan Stivell és un dels músics contemporanis més importants. I no cal dir que el que ha fet pel seu país, per Bretanya, és únic i incomparable al que ningú més haja pogut fer.

Vos deixe alguns vídeos que m’agraden especialment, de diverses èpoques.

Deliverance donava inici a l’històric concert a l’Estadi Nacional de Dublin, un homenatge al primer país celta independent. Un pamflet d’una qualitat emocionant

La simfonia celta Tir na Nog. Un experiment sensacional. No us perdeu sobretot l’entrada del grup amazic Djurdjura, ben al principi del disc i el final apoteòsic.

Alan Stivell sempre ha donat suport als cantants joves. Ací canta el mític Tri Martolod amb Nolwenn Leroy, la darrera sorpresa que ens ha regalat la música bretona.

Aquesta gravació no és massa bona però és un bon testimoni del que Stivell ha arribat a fer per la música bretona. Un Brian Boru a Mercy.

Per més anys que passen Pop Plinn seguirà sent un símbol… Ací amb el seu amic i company de l’ànima Dan Ar Braz.

Alan Stivell no és, però, un músic només de grans ocasions. Ell va reinventar l’arpa celta i n’ha estat i és un dels seus grans instrumentistes.

Khayelitsha: quan la memòria se t’apareix al diari.

El New York Times és l’únic diari que encara llisc en paper cada dia. Pel que fa als altres el paper m’és prescindible i seguisc l’actualitat perfectament a la xarxa. El Times en canvi em resulta molt convenient en paper. L’edició que fan avui és molt concreta, només vint pàgines en l’edició internacional, i està farcida d’opinió i reportatges d’àmbit global. A mi em va molt bé per no perdre el contacte amb les realitats d’aquest món divers i tan canviant i em resulta a més força còmode de portar. Cap en la butxaca ben doblegat i m’és una bona companyia quan agafe el tren.

Avui el NYT dedica la portada a Khayelitsha, una township de Ciutat del Cap, a Sudàfrica, on vaig treballar a finals dels noranta. Vaig visitar aquesta ciutat hores després que l’exèrcit racista hagués provocat una matança descarnada. Em va passar una cosa que sempre m’ha impressionat. Enmig del caos vam optar per adreçar-nos a l’església per veure si algú ens podia informar del que havia passat i allà una xiqueta va arrencar a córrer espantada només de veure’m. Vaig entendre que jo era blanc i que per ella això era prou com per posar-se en alerta.

Avui el diari explica que la situació d’aquella ciutat que jo vaig conèixer fa dècades continua sent extraordinàriament difícil. Ja no hi ha cap exèrcit ni cap règim racista que mata a la gent pel carrer –cosa que és clarament una millora impressionant. Però l’economia segueix sent precària i la vida extraordinàriament difícil. L’article parla d’iniciatives molt interessants que volen millorar la situació social però en llegir-lo m’ha quedat un regust amarg. Perquè m’ha recordat que de vegades guanyar no és encara guanyar del tot. O no és guanyar prou.

Una llarga entrevista a Ràdio Godella sobre els meus ja molts anys de periodisme

Ràdio Godella té un programa que es diu La represa i que consisteix en una llarga conversa amb una persona, d’una hora, en la qual es repassa amb calma la seua trajectòria. Cada divendres pengen el programa i fa temps que m’entretinc el cap de setmana escoltant aquest format de conversa agradable que condueix tan bé Francesc Fort.

Un dia Fort em va demanar d’anar jo al seu programa i vam fer un repàs de moltes coses però sobretot de la nostra professió i del meu treball de periodista aquestes dècades. És una entrevista crec que bastant especial o almenys bastant especial per a mi ja que ningú no m’havia plantejat mai, crec, un repàs d’aquest estil.

Per si vos interessa ací teniu l’entrevista. Que la gaudiu…

Amb Borja Penalba, parlant i cantant sobre Dylan a València

Aquest dimarts m’ho vaig passar molt bé. Faig un munt d’actes al cap de l’any però hi ha pocs actes en el qual la meua principal ocupació siga simplement la de divertir-me. Dimarts a l’Octubre de València vaig participar en un acte d’homenatge a Bob Dylan que va consistir en una conversa amb el meu admirat Borja Penalba, que a més a més va cantar quatre cançons. Una d’elles, la seua versió de ‘Noia del país del nord’ simplement esborronadora.

Tot això va venir a compte d’una invitació de Juli Peretó en el marc d’una sèrie d’actes on es parla de tots els premis Nobel de cada any. Al Borja i a mi ens uneixen moltes coses, moltes, dues de les quals l’estima per la música i per Bob Dylan. I per tant ens va resultar tan fàcil i divertit que només vam fer una escaleta mínima del que anàvem a fer, mitja hora abans de posar-nos davant el públic.

Ací teniu un moment de l’acte en el qual llisc una traducció pròpia del ‘Forever Young’:

Tonico: un homenatge des de Bétera

Aquest cap de setmana s’ha mort Tonico. Antoni Escartí Camps, el fill de Pura l’Elianera, era una de les poques persones del poble que tota la gent de la meua generació coneixíem, amb qui tots i cadascú de nosaltres, del primer a l’últim, havíem intercanviat en alguna ocasió unes poques paraules.

Tonico era això que ara es diu un disminuït psíquic i que quan jo era un xiquet, amb aquella crueltat despietada dels primers anys seixanta, es deia simplement ‘el tonto’. Ploguera, fes calor o nevara a Tonico sempre te’l trobaves en girar el cantó de l’estació. Sempre somrient. Sempre caminant d’una forma estranya que el definia, com si flotarà, amb uns ulls encesos i estranyament vius sota la seua boina sempre encaixada al cap. ‘Tens una pesseta? per un cigarret?’. La pregunta era invariable. Sempre la pesseta i el cigarret. Un dia li deies que sí i un altre que no. Un dia el renyaves perquè fumava massa i ell responia divertit amb aquell peculiar ‘uei, uei, uei..’ seu. Un dia simplement el saludaves amb un bon dia.  En realitat tot deepenia molt de l’estat de nosaltres, del nostre. Perquè ell sempre estava allí i sempre del mateix humor. Tonico no es feia mai el pesat i mai deixava d’agrair que li’n donares una de pesseta o que li donares un cigarret. La seua felicitat suprema, tan senzilla, era que li deixaren tocar la campana de l’estació, cosa que li deixaven fer de tant en tant perquè en aquella època alguna gent encara no vivia, com avui, obssesionada per les regles …o tocar-la sense permís i eixir immediatament corrents amb el somriure ben dibuixat a la boca.

Els pobles, tots els pobles i Bétera també, tenen gent que els defineixen, gent que es confonen amb el paisatge, que acaben sent paisatge viu. Savis o lladres, elevats o enfonsats, atents o malalts, llestos o desgraciats. En cada poble hi ha algú que sempre està en el seu lloc i que tu saps que sempre trobaràs al seu lloc, com un senyal, com una marca, com una peça. Durant anys Tonico va fer aquest paper en la vella estació del trenet de Bétera. Quan el sentia arribar ell corria a demanar la pesseta o el cigarret sense saber que per als que arribàvem era com el primer alè d’aquella Bétera que avui ens queda ja tant lluny a tots.

Esperança, una de les ànimes més durament sensibles que tenim, li va fer fa anys unes fotografies esborronadores, precioses, sobre les quals ja vaig escriure en un apuntament anterior. Unes fotografies que ens permetran guardar-lo en el nostre cap fins que morim nosaltres també. I avui voldria penjar-ne una ací com un petit homenatge trist a un home que no va tenir la millor vida possible però que ens va saber fer part del seu món a tots els que passàvem per l’estació.

Tonico

 

S’ha mort el Pi de la Bassa

80200931

El temporal de fred i pluja s’ha cobrat una víctima a la Serra de Portacoeli: l’imponent Pi de la Bassa. Aquest arbre, l’edat del qual es calcul·la en 175 anys, estava malalt des de feia mesos, pel tomicus i per la incompetència de la Generalitat a l’hora de tractar-lo, i ara simplement no ha resistit els forts colps de vent. Avui he vist la foto de l’arbre caigut, amb les arrels a l’aire i he sentit molta tristor.

Per a mi i per a la meua família aquell no era un arbre qualsevol. Des de fa molts anys el Pi Blanc era el nostre lloc de Pasqua. Diumenge i dilluns de Pasqua pujàvem sempre serra amunt fins aquest paratge, situat més enllà d’on la invasió dels turistes de València fa impossible apreciar la muntanya. El pi era al Pla de Lucas, molt a prop de l’entrada de la preciosa Vall de Lullén i allà ens hi quedàvem per berenar, esclafir ous al cap seguint la tradició de la mona, jugar al futbol, fer un passeig fins la veïna cartoixa o volar el catxerulo.

El Pi de la Bassa tenia unes arrels monumentals i feia un rogle ample d’ombra, on ens ajuntàvem pares, germans, cosins, nebots i amics a passar unes vesprades llargues i amables. Sentim-nos el que som: una família. Entrepans, mones i dolços anaven i venien, entre converses animades i alguna que altra cançó tradicional, sempre procurant replegar-ho tot al final per tal de deixar aquell indret tan nét com l’havíem trobat.

Per això m’ha fet tanta pena avui saber que l’arbre ja no estarà quan tornem a enfilar aquell revolt de la carretera des d’on es veia ja, tan gran. Espere que per recordar el que ha estat deixen la placa de fusta que ens explicava a tots que aquell amable arbre que ens acollia amb tanta generositat era un noble pi blanc de quatre metres i mig de diàmetre i prop de dènou metres d’alçada. Un autèntic gegant que jo i la meua gent trobarem molt a faltar.

Dinant amb la Isabel

Ahir li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a la Isabel-Clara Simó. Tant bon punt ho vaig saber vaig decidir plantar-me a la seu d’Òmnium per escoltar la notificació del jurat. Despús-ahir precisament havíem estat el Vicent Sanchis i jo amb ella i no ens va dir res de res. Ja ho sabia però va callar, ben disciplinada. Ahir no la vam deixar escapar, però. A Òmnium érem, entre molta altra gent, el Vicent Sànchis, el Carles Solà i jo mateix, que amb la Isabel fèiem quatre dels membres d’aquella màfia valenciana que durant tants anys va embolicar l’enyorada Mavi Dolç. Ens vam fer aquesta fotografia de record i després, amb el president d’Òmnium Jordi Cuixart, vam decidir que ens n’anàvem a dinar junts per celebrar-ho.

IMG_0891

I així va ser. I vam fer un d’aquells dinars inoblidables en els quals vam riure molt, vam explicar tota mena d’anècdotes i vam repassar de valent a tots aquells que havíem de repassar. La Isabel estava radiant, que ja tocava, tota divertida veient com se li anava omplint el mòbil de trucades, de whatsapps, de missatges de tota classe i condició per felicitar-la. La va felicitar també l’ama del restaurant i tots plegats vam brindar per un premi que m’alegra més del que puc explicar.

Amb la Isabel m’uneix una amistat i unes complicitats que venen de molt lluny. Sent una admiració gran cap a la seua tenacitat i la seua valentia, cap a la seua capacitat de no deixar de desafiar mai tot allò que no li agrada. Per raons biogràfiques, El Temps és el bressol d’on naixerà VilaWeb. Però el Canigó de la Isabel i el Xavier és la nostra prehistòria i la prehistòria de la qual venim molts en aquest país. No he vist mai a la Isabel defugir ni una sola batalla però tampoc no l’he vist mai, ni en els moments més difícils, enfonsada. La Isabel és una alcoiana d’una vitalitat superlativa amb la qual dinar ahir va ser un plaer més gran encara del que ho ha estat en tantes altres ocasions. Perquè, caram, què no hauríem de celebrar, i de celebrar be, que siga la quaranta novena persona en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes? Doncs això mateix…

El whattsapp de ma mare

Ma mare volia un ‘telèfon d’eixos amb whattsapp…’ I el Reis han tingut a bé portar-lo. I efectivament ma mare fa whattsapp, amb emoticones i tot, que troba que és un gran invent.

Ma mare no va anar mai a escola en català –com és lògic ja que va nàixer exactament el mateix any que Franco guanyava la guerra, és a dir que la perdíem nosaltres. Escriu sempre en el seu català escrit que ha anat aprenent a poc a poc però amb això del whattsapp se li van il·luminar els ulls quan li vaig ensenyar que podia parlar-li al telèfon i que el telèfon escrivís ell sol.

La reacció davant aquesta proesa tecnològica em va entendrir: ‘ai si la güela vesquera això…’. Ma güela Rita era una dona forta que ens va ensenyar a nosaltres el poc valencià que podíem aprendre en aquella època. A mi em feia seure a la seua falda per llegir ‘El món per un forat’ al diari, una quarteta en català que era l’única cosa que es publicava aleshores. I encara tinc al cap el dia que em va dir ‘no es diu diguí, es diu vaig dir’, un purisme desconcertant i que denota que en algun moment de la seua vida es va interessar per la llengua molt més del que segurament podia explicar en aquells anys seixanta.

Per això em va entendrir. Perquè vaig pensar que sí, que Rita estaria contenta…