Quant a vicent

Periodista. Bétera. 1960. Si voleu contactar amb mi el correu és vicent@partal.cat. A twitter em trobareu a @vpartal.

Retorn a Eslovènia (4). Un carnet vell

En trobar-me amb el president Milan Kucan, l’home que va aconseguir fer la independència, li ensenye el meu vell carnet eslovè. El carnet que el govern eslovè de l’època em va expedir com a corresponsal.

Kucan se l’ha mirat amb molta curiositat i ha exclamat ‘això és d’abans de la independència!’ Després ha fer un comentari, inevitable, sobre com de joves érem tots. La meua foto d’aleshores i la meua presència física d’ara són un contrast evident que m’impedeix dissentir.

La persona que treballa al seu costat i li fa d’assistent encara s’ha emocionat més. Treballava en el ministeri d’informació en aquella època i creu que és probable que fos ella mateixa qui me’l fes. Li dic que jo no puc recordar-ho de cap manera però que seria una història bonica. Em demana permís per fer una foto del document, que evidentment li concedisc sense dubtar-ho ni per un segon. ‘Avui això és un objecte històric per nosaltres’ em diu. Kucan somriu al seu costat i jo m’imagine que pensa que la història és molt complicada de fer. Després m’ho explicarà en aquesta entrevista.

 

Retorn a Eslovènia (3). Quan els peus pensen

Reconec molt vagament Ljubljana. El riu, els tres ponts, la gran església que hi ha al davant. Però les imatges no em venen clares al cap. No hi havia tornat des de la independència i encara hi ha barricades ballant pel meu cap, allà on ara hi ha uns amables bars on la gent passa l’estona.

La capital eslovena em sembla avui molt més centreeuropea que mai. Puge al castell, magníficament restaurat i les teulades de les cases semblen un país de contes des d’allà dalt.

De sobte, però, caminant per un carrer sense més el meu cap diu ‘allà és el parlament!’ Ric, pensant que són els peus i no el cap qui em mena en la direcció adequada. Com si els peus hagueren pensat.

M’hi adrece i efectivament apareix la porta aquella tan especial que l’obria ja fa anys i que segueix obrint la cambra legislativa ara del país independent. Les escultures enaltint el treball eren iugoslaves i socialistes però han tingut l’encert de deixar-les allà mateix. Hi ha obres en marxa però reconec la plaça on es va proclamar la independència. Un guàrdia s’acosta, encuriosit per la meua presència. Li explique que sóc periodista, que no havia tornat des de la independència i que estava intentant recordar l’escenari. Fa un somriure condescendent i em deixa estar mentre la nit cau la ciutat, com aquell dia que ara recorde.

Retorn a Eslovènia (2). Les dues Gorica

El cotxe que em porta cap a Ljubljana circula ràpid per l’autopista. Un senyal de trànsit indica Trieste i me n’adone que som ben a prop. A Trieste jo hi havia anat precisament des d’Eslovènia, a passar una vesprada tranquil·la enmig del conflicte que es vivia a l’altra banda.

Efectivament de sobte som a Gorica. Però jo ni me n’adone. L’autopista sembla que té el ferm una mica més desgastat i els senyals són d’un altre color. Apareix la llengua eslovena, Però no hi ha cap rastre de frontera ni de res que se li semble. Ni entre les dues Gorica (n’hi ha una d’eslovena i una d’italiana) ni entre els dos països.

A voltes quan veig una cosa així em causa un gran impacte. Durant la independència d’Eslovènia ací va haver-hi un combat important. Recorde tancs i projectils que saltaven a la banda italiana. Hi havia una gran tanca emblanquinada de pedra que partia les dues Gorica per la meitat. Ara supose que per a la gent allò és un record boirós. Algun dia…

Per a mi, però, és una sensació colpidora. Passar d’Itàlia a Eslovènia sense ni adonar-me’n, quan en aquell temps, fa vint-i-cinc anys si fa no fa, els projectils volaven sobre una tanca que havia de tallar el pas tant com fos possible. Quan veig això em reconforte amb Europa, amb aquesta Europa que està tan malament i que critiquem tant però sense la qual el petit miracle d’entrar a Eslovènia sense ni tan sols adonar-te’n seria literalment un impossible.

Retorn a Eslovènia (1). La porta veneciana.

A Eslovènia no tornava des de la independència d’aquest país. Ara ho he fet per una entrevista que apareixerà un dia d’aquests al diari. Com que l’aeroport de Ljubljana és molt petit i no té connexió directa, però, he vingut via Venècia. I m’hi he permès d’aturar-me.

Curiosament no havia estat mai a Venècia. Mai de la vida. I ja tocava. He gaudit de gairebé mig dia per a visitar-la. L’avió de Barcelona arribava a les nou del matí i el cotxe que m’havia de dur a Eslovènia marxava a les 8.30 de la nit. Dotze hores ben bones, doncs, que he aprofitat tant com he pogut i sabut.

Venècia és un lloc únic. Això ja ho sabia. Però veure-la t’ho demostra i de quina manera. Té massa particularitats com per a deixar indiferent ningú. No hi ha vehicles altres que les barques i els vaixells. Ni cotxes, ni bicicletes ni els espantosos patinets que estan tan de moda. Així que no fas res més que caminar o pujar en l’eficient i espectacular servei públic de vaixells. Això fa que el ritme canvie.

Només arribar m’he acostat al pont de Rialto, atret per la seua fama. Això, però, és la seua pena. No s’hi podia ni posar un peu de gent que hi havia. No vull ni imaginar-me com deu ser la cosa a l’estiu. A darrere seu, però, el mercat ja és un espai digne de la passejada. Un mercat obert ple de verdura i peix, pràcticament local, amb parades d’un colorit i un desplegament de matisos espectaculars. A Venècia tot ha d’entrar per barca i et preguntes com i de quina manera arriba tot allò a aquelles petites places obertes al canal. A quina hora ho porten? Com ho organitzen per a que siga possible un cert ordre de descàrrega. I des d’on ve, d’on arriba?

Venècia són una multitud d’illes però la central, on hi ha Sant Marc, és la que s’omple de turistes més enllà del que seria recomanable. Així que he passejat pels sestieri, de Sant Polo i la Santa Crocce on hi ha una Venècia molt més discreta. Ací viu la gent, vull dir la gent del país i això es reconeix en les cases, en la forma dels carrers, en els ponts, en els canals buits de góndoles i plens de barques pràctiques. En alguns racons els canals prenen formes capricioses que semblen impossibles de navegar. M’he quedat una estona veient maniobrar una barca per girar una cantonada minúscula.

Una cosa que crida molt l’atenció és l’organització de la ciutat. Per una banda totes les cases tenen un número. Com que el concepte de carrer ací és esquiu supose que sempre és mes fàcil fer així la identificació d’on vas. Per una altra banda, però, hi ha cartells enormes en les parets on unes fletxes artesanals marquen els grans camins ‘Ferrovia’, ‘Rialto’, ‘Sant Marc’, ‘Placeta de Roma’. Gràcies a aquestes indicacions és més o menys senzill caminar per aquest laberint sense perdre’t. O sense perdre’t massa. Sempre hi ha un moment que has de fer avant o enrere però tenint en compte que cada carrer conté alguna sorpresa amagada, ja està be.

La perla del viatge ha estat, però descobrir, l’Illa de Sant Jordi, a Giudecca, I dins seu l’extraordinària Fondazione Giorgio Cini. Aquests dies hi ha una exposició molt impactant del treball amb vidre d’Ettore Sottsass però he de dir que l’edifici també és meravellós. Al costat mateix el campanar de l’església permet una vista de conjunt de Venècia que et fa veure clarament l’essència d’aquesta ciutat extraordinària. La llacuna que la fa ser única i l’espés mosaic de teules roges que la conforma.

Lectura adequada de divendres sant

Estic llegint ‘El gen, una història íntima’, de Siddhartha Mukherjee. I just avui, divendres sant, passe per la pàgina 542 de l’excel·lent traducció de Xavier Pàmies i em trobe amb això:

‘…fins arribar a la clonació de l’ovella Dolly, en aquells moments l’únic mamífer reproduït sense reproducció. (El biòleg John Maynard Smith va comentar que l’únic altre ”altre cas de mamífer engendrat sense sexualitat no era del tot convincent” referint-se a Jesucrist’.

 

Adéu Ievgueni

Aquest cap de setmana s’ha mort als Estats Units l’escriptor rus Ievgueni Ievtuixenko. Ievtuixenko va ser un dels pocs valents que va desafiar la pitjor època de la Unió Soviètica però per a mi, sobretot, era el continuador d’un dels poetes que més he admirat, el gran Vladimir Maiakovski.

Jo l’havia llegit, de forma esparsa perquè la seua obra era difícil de trobar, però un dia a Moscou me’l vaig trobar, i encara que només vaig parlar uns pocs minuts amb ell és un record que guarde amb molt de goig.

Va passar quan les eleccions de primers del 1989. A la nova URSS de Gorbatxov es feien per primer vegada unes eleccions, més o menys lliures. El partit comunista havia decidit que per Moscou es presentava un buròcrata notable, si no recorde malament de nom Grakov. I contra ell va decidir concórrer Boris Ieltsin.

Aquell va ser l’inici de la cursa que anava a portar al final de la URSS, tot i que nosaltres aquell dia no ho sabíem. A mi m’havien parlat molt malament de Ieltsin però el que va passar aquell dia en que vaig trobar Ievtuixenko em va fer desconfiar per sempre d’ell.

Ieltsin era alguna cosa així com batlle de Moscou i havia estat apartat per algun afer estrany. L’oposició democràtica va pensar que era l’home ideal per a tombar el candidat del règim i es va animar a votar-lo. Ell es va presentar però sempre marcant la distància amb l’oposició.

El dissabte abans de les eleccions es va fer un gran acte de suport a Ieltsin en l’esplanada de l’estadi del Dinamo. Allà s’hi van aplegar tots els dissidents de totes les classes i pelatges i tots els periodistes que en aquella època seguíem al peu del canó la fascinant evolució de la nova Rússia.

Hi havia una certa tensió per la presència compacta de la policia i aquella atmosfera febril que jo havia viscut tant durant la transició al nostre país i que podia reconèixer perfectament. Gent que havia estat dècades amagada de sobte eixia a la llum amb les seues banderes, amb les seues demandes, amb els seus somnis.

Tothom esperava Ieltsin però aquest no comparegué. No s’atreví. I uns pocs però rellevant personatge van anar pujant a l’entarimat per a dir des d’allí quatre paraules al manifestants, decebuts per l’absència del que suposaven que anava a ser el seu líder. Entre ells Ievtuixenko.

Quan el vaig veure parlar vaig córrer a l’escenari i li vaig demanar, mentre baixava, unes paraules, alguna declaració. Em va preguntar que perquè a ell i li vaig dir que l’havia llegit i que m’agradava la seua poesia. Per un moment em va semblar que s’emocionava i em va començar a parlar de la llibertat d’una forma preciosa i amb uns ulls petits però vigorosos que feien joc amb les seues paraules. No recorde els detalls però em va parlar de la lluna i del desig de ser-hi i de com tot era possible, si ens uníem per aconseguir-ho.

Jo li vaig donar les gràcies amb tanta eloqüència com vaig saber i li vaig desitjar sort. I vaig posar les seues declaracions tancant la notícia d’aquell acte que anava a obrir el pas, sense que ni ell ni jo ho poguérem saber, a una nova Rússia que no era tampoc la que ell somiava però que va ser una mica millor de la que ell havia patit.

La dona que reparteix els diaris per Cerdanyola a les set del matí, quan voldria estar al llit

En les conferències i xerrades sempre trobes gent molt interessant que t’explica coses importants, detalls relevants o et dóna autèntiques lliçons de vida. Em va passar dilluns. Havia de fer una xerrada a Cerdanyola del Vallès per a la gent d’Òmnium i em van venir a esperar una parella, ja gran.

Amb ells vam anar al lloc on es feia la xerrada. Jo sempre pregunte a la gent què fa, d’on ve i què pensa. Sóc periodista i preguntar és un vici però per mi aquesta és també una manera d’entendre com és aquest gran moviment que sacseja el país. Coneixent les seues parts el coneixes millor. I després de set anys seguits fent dos o tres xerrades per setmana i parlant amb milers i milers de persones crec que comence a entendre bé el que està passant.

En aquest cas em va impressionar molt la història que ells em van explicar. A Cerdanyola Òmnium ha creat una campanya consistent en regalar als bars exemplars del PuntAvui i de l’Ara, per tal d’estendre la pluralitat mediàtica i política, massa acostumada a aquesta gent, a aquests directors de diari, als quals ahir la vicepresidenta del govern espanyol alliçonava sense dissimular.

El cas, i el contrast, és que aquella dona que em va acompanyar m’explicà que s’havia jubilat feia poc però que no havia aconseguit portar a terme el seu somni. Per què? Es veu, això em va explicar, que el seu somni era un cop jubilada alçar-se cada dia a les nou del matí, en comptes de fer-ho a les set, com li havia passat tota la vida. Però ara resulta que cada dia s’alça, voluntària, per anar a pels diari al quiosc i repartir-los pels bars. I ho fa de nou a les set. Ploga, faça sol o neve. Tots els dies de l’any.

Aquesta va ser una d’aquelles explicacions que em deixen astorat i corprés. I li ho vaig haver de dir: ‘sàpiga que guanyarem per vostè. Per vostè i per la gent com vostè que a canvi de res fan la feina que els demanen que facen, sacrificant fins i tot els somnis. I no paren mai de fer-la ni baixen mai del tren’.

Ells són la nostra sort, la nostra columna vertebral.

 

El meu parlament al Fossar de les Moreres del 1985

Diumenge vaig anar al mercat de llibre vell de Sant Antoni i vaig adquirir una col·lecció en bon estat de la revista El Llamp, una publicació que de la mà de l’Enric i el Xavier Borràs va ser un dels primers puntals de l’independentisme en un moment en que aquest era molt minoritari.

Fullejant-la em vaig trobar aquest comentari sobre l’acte de l’MDT al Fossar de les Moreres de l’any 1985. Jo hi vaig parlar i segons el cronista amb un cert èxit –tot i que es veu que vaig parlar massa estona. Em crida l’atenció la referència a l’oratòria positiva i em fa gràcia, a qui no li la faria? la foto. La barba ha desaparegut i els quilos han arribat però em fa una certa il·lusió tenir-la.

Precisament fa uns dies algú em va enviar l’article del diari El País que parla d’aquest acte i que fa esment de la participació d’un tal Vicente Partal, que dec ser jo. La crònica entra al detall i afirma que el tal Vicente Partal ‘atacó la política de CiU y reclamó la dimisión de Pujol- como única fórmula para acabar con la actitud de “constante burla” que adopta el Gobierno Central ante los problemas de Cataluña.’

La persona que em va enviar aquesta crònica diu que havia vist un vídeo de l’acte penjat en algun lloc. Jo no crec haver-lo vist mai però si existeix em faria una certa gràcia trobar-lo.

Com a disclaimer, la meua vida militant es va iniciar a la CNT de Bétera, que al final del franquisme era l’única cosa que existia al poble, tret dels descoordinats nacionalistes que fèiem el que podíem, sense saber massa bé en quina direcció. Després vaig estar prop del PSPV pre-PSOE i vaig acabar per formar part del PSAN, partit al qual crec que em vaig incorporar al 1977 o 1978. En aquest partit independentista vaig militar fins poc després d’aquest acte del Fossar. Des d’aleshores no he militat en cap altre partit ni tinc cap pretensió de fer-ho ja.

Un viatge de músiques (2). Bretanya. Dan Ar Braz

Dan Ar Braz és el responsable de la popularització massiva de la música bretona i celta. Ell ha creat els grans concerts que apleguen milers de persones en estadis i uneixen gent de tots els països celtes, de Galícia a Escòcia.

Va començar tocant amb l’Alan Stivell i fent música tradicional com en aquest curiós vídeo on s’equivoca unes quantes vegades abans de poder demostrar la seua gran capacitat guitarrista

Des d’aquella època les coses han canviat molt en la seua vida però encara troba temps per a recordar la música tradicional i fer adaptacions casolanes com aquesta

En tot cas Dan Ar Braz és conegut sobretot pels seus grans concerts públics i per cançons que s’han fet populars arreu del món com les magnífiques Borders of Salt

Left in Peace

o Greenland, convertida en un veritable himne popular com es veu en aquest vídeo.

Es pot dir, i és cert, que Dan Ar Braz representa la branca més comercial de la música celta. Ep! però ja m’agradaria a mi que tota la música comercial fos d’aquesta qualitat…

 

 

 

Un viatge de músiques (1). Bretanya. Allan Stivell

No recorde segur quan vaig arribar per primer vegada a la música bretona però qui me’n va canviar per sempre la percepció va ser l’Alan Stivell. I a ell vaig arribar a través de la música tradicional anglesa, que sempre m’ha interessat moltíssim, des de de ben jovenet. De fet crec que abans que Alan Stivell vaig descobrir Gwendal, que tot i no semblar-me gran cosa em van fer entendre que la música celta tenia uns colors i uns tons especials.

El dia que em vaig enamorar de Bretanya, però, va ser quan vaig comprar-me Un dewezh ‘barzh ‘gêr , que crec que és un dels millors discos que he escoltat en la meua vida. Anys després em vaig alegrar particularment quan vaig veure que el disc estava exposat al Museu de Bretanya com una de les peces mestres de la cultura bretona.

Allà hi havia cançons increïbles i sons i experimentacions que poques vegades he vist superades. Recorde especialment An nighean dubh, una versió màgica de la vella cançó irlandesa, transformada i convertida en un riu de sons contemporanis, sense perdre ni per un moment la seua autenticitat. De totes les cançons que he escoltat en la meua vida potser aquesta és la millor.

El disc també em va introduir a la política bretona a través de Wrath in Quimper,  la meua primera pista dins el preciós món del bretó kan ah diskan.

Després he escoltat discos i discos d’Alan Stivell tot al llarg de la meua vida. Per suposat que com en qualsevol autor alguns m’han decebut però sempre m’ha tornat a sorprendre en un moment o altre amb peces noves, reinterpretacions o versions que m’han deixat sense paraules. Per a la cultura europea jo crec que Alan Stivell és un dels músics contemporanis més importants. I no cal dir que el que ha fet pel seu país, per Bretanya, és únic i incomparable al que ningú més haja pogut fer.

Vos deixe alguns vídeos que m’agraden especialment, de diverses èpoques.

Deliverance donava inici a l’històric concert a l’Estadi Nacional de Dublin, un homenatge al primer país celta independent. Un pamflet d’una qualitat emocionant

La simfonia celta Tir na Nog. Un experiment sensacional. No us perdeu sobretot l’entrada del grup amazic Djurdjura, ben al principi del disc i el final apoteòsic.

Alan Stivell sempre ha donat suport als cantants joves. Ací canta el mític Tri Martolod amb Nolwenn Leroy, la darrera sorpresa que ens ha regalat la música bretona.

Aquesta gravació no és massa bona però és un bon testimoni del que Stivell ha arribat a fer per la música bretona. Un Brian Boru a Mercy.

Per més anys que passen Pop Plinn seguirà sent un símbol… Ací amb el seu amic i company de l’ànima Dan Ar Braz.

Alan Stivell no és, però, un músic només de grans ocasions. Ell va reinventar l’arpa celta i n’ha estat i és un dels seus grans instrumentistes.