Raül Romeva i Rueda

Segons que publica avui Vilaweb, Caroline Lucas, antiga companya eurodiputada pels Greens (molt estimada i amb qui vàrem dur a terme nombroses iniciatives) i actualment diputada al la Cambra dels Comuns, s’afegeix a la moció parlamentària de suport a Catalunya.

Caroline Lucas, elegida el maig proppassat, s’ha sumat a la iniciativa dels diputats del Partit Nacionalista Escocès i del Plaid Cymru · Ja són nou els diputats que donen suport a la moció

L’única diputada anglesa dels Verds al parlament de Westminster, Caroline Lucas, s’ha adherit a la moció presentada per diputats del Partit Nacionalista Escocès (SNP) i del Plaid Cymru per a donar suport a Catalunya contra la sentència estatutària del Tribunal Constitucional espanyol. Amb l’ecologista anglesa ja són nou els diputats que signen la moció, que espera més suport fins que no es debati i es voti en sessió plenària.

La moció, presentada originàriament pel diputat del Plaid Cymru Hywel Williams, assevera que ‘Catalunya és una nació’, i recull la ‘preocupació dels diputats perquè la voluntat democràtica de Catalunya ha estat sobrepassada’ per un tribunal de Madrid. ‘La moció manifesta el nostre suport i solidaritat amb la gent de Catalunya’, va dir Williams.

A més, demana respecte al ‘dret dels catalans de decidir democràticament el futur’; que l’estatut de Catalunya es desenvolupi ‘tal com es va votar a les urnes’, i expressa el temor que ‘futurs desenvolupaments que tinguin el suport del govern i dels catalans puguin ser revisats judicialment per organismes ni neutrals ni independents’.

Nota: Amb l’ecologista anglesa ja són nou els diputats que ha signat la moció, que espera més suport fins que no es debati i es voti en sessió plenària. Són: Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mike Weir, Caroline Lucas, Stewart Hosie i Eilidh Whiteford.

Foto: Caroline Lucas entre Raül Romeva i Joost Lagendjik, al ple de Brussel.les durant una acció en suport del poble tibetà, a finals del mandat anterior. Font: RR.

Em faig ressò d’una magnífica notícia: El
Comitè de Peticions del Parlament Europeu accepta tramitar la queixa sobre el
procés del cementiri nuclear presentada per Ecologistes en Acció, Greenpeace i
Tanquem les Nuclears.

Les entitats promotores de la iniciativa, Tanquem
les Nuclears, Ecologistes en Acció de Catalunya i Greenpeace, van expressar a
finals de setmana passada la seva satisfacció per la decisió del Comité de
Peticions del Parlament Europeu d’admetre a tràmit la queixa presentada el mes
d’abril d’enguany en relació a la resolució del 23 de desembre del 2009 per la
qual el Ministeri d’Indústria va efectuar la convocatòria pública per trobar un
municipi que allotgi el cementiri nuclear (eufemísticament anomenat Magatzem
Temporal Centralitzat, MTC, de residus radioactius d’alta activitat, i el seu
centre tecnològic associat.

Faig meva aquesta felicitació i m’afegeixo a
la felicitació cap a les entitats promotores de la iniciativa.

Els arguments de les organitzacions
ecologistes van ser (1) que la convocatòria es feia pública en plena revisió de
la proposta modificada de directiva (Euratom) COM (2004) 526, que proposa
augmentar els nivells exigits d’informació i participación als
ciutadans respecte als residus nuclears, de manera que s’evitéssin els efectes
d’una revisió d’aquesta directiva a l’alça, i (2) que el procés contravé el
Conveni sobre l’accés a la informació, la participació del públic a la presa de
decisions i l’accés a la justícia en matèria de medi ambient (conegut com a
Conveni Aarhus), elaborat a Aarhus (Dinamarca) el 25 de juny de 1998, ratificat
per Espanya mitjançant instrument de 15 de desembre de 2004 i en vigor en el
nostre país des del 29 de març de 2005.

En acceptar a tràmit la queixa i demanar a la
Comissió Europea que iniciï una investigación preliminar sobre els diferents
aspectes del problema, el Comité de Peticions se suma a les institucions que
han estat públicament critiques amb el procediment amb què Miguel Sebastian,
ministre d’Indústria, ha rellançat el projecte iniciat pel seu antecesor en el
càrrec, José Montilla. Així, i com a conseqüència del recurs contra la
ressolució del 23 de desembre que, amb similars arguments, van presentar
Greenpeace i Ecologistes en Acció davant l’Audiència Nacional, aquest tribunal
ha obligat al Ministeri d’Indústria a lliurar informes clau sobre el cementiri
nuclear. D’altra banda, la violació de l’est Convenio ja ha estat reconeguda
explícitament pel Parlament de Catalunya, en la seva Resolució contrària a la
instal·lació del cementiri nuclear a Catalunya aprovada el passat 11 de març,
amb els vots a favor de PSC-PSOE, CiU, ERC i ICV, i cap vot en contra. En el
punt 2 de l’esmentada Resolució el Parlament reconeixia que la candidatura
d’Ascó (l’única de Catalunya) no ha complert amb els requisits d’informació i
participació pública establerts al Conveni d’Aarhus.

Per a Greenpace, Ecologistes en Acció i
Tanquem les Nuclears, les triomfalistes declaracions del ministre d’Indústria,
Miguel Sebastián, ahir al senat per contestar la interpel·lació del senador de
l’Entesa Catalana de Progrés, Pere Muñoz, denoten que el ministre creu comptar
amb la complicitat del PP per portar endavant una iniciativa que no s’ajusta a
la llei.

Font foto: Greenpeace

En relació a les conclusions de les proves s’estrès
a les quals es va sotmetre el sistema bancari europeu el Grup de Verds/ALE vàrem valorar-ho ahir de la següent manera:

“As the purpose of the stress test
exercise is to increase transparency and bolster confidence, we have definitely
started on the wrong foot.

“In the light of these facts
over-optimistic comments are inappropriate. They might rather backfire as
support for the lobbying effort of banks against new capital requirements. What
we need is not a sop but a debt break for European banks.”
Foto: Jean Claude Trichet, President del Banc Central Europeu. Font: BCE

Adjunto l’entrevista que em va fer fa uns dies el mitjà Mizzima en relació a la situació de Birmània. En elle reitero la necessitat que la UE no abaixi la guàrida al respecte, i alerto que les properes eleccions seran un frau, entre d’altres coses, pel fet que no s’hi podran presentar els principals partits opositors, inclòs el d’Aung San Suu Kyi. L’entrevista va tenir lloc el dia que vàrem organitzar al Parlament Europeu la performance Lady of Burma.

Spaniard works to keep Burma high on EU agenda

“There is a pressing urgency to prevent the EU from losing interest in what is going on in Burma” – Spanish Member of the European Parliament, Raul Romeva i Rueda

Tuesday, 13 July 2010 16:25 | Javier Delgado Rivera

Brussels (Mizzima) – Ahead of the forthcoming elections in Burma, Raul Romeva i Rueda, a Spanish Member of the European Parliament, spoke to Mizzima in the Brussels seat of the European chamber. He is vice-president of the Greens/European Free Alliance Group, the fourth largest bloc in the European Parliament.

In addition to being an outspoken advocate of freedom for the Burmese people, you are an executive committee member of the European Parliamentary Caucus on Burma (EPCB). This independent grouping consists of parliamentarians from 16 European countries committed to seeing a Burma free of brutality and suffering. What does ultimately the EPCB stand for?

The central aspiration of the EPCB is to raise awareness about the Burmese situation – to keep the issue alive in the EU institutions and governments. The EU has long expressed its steady engagement to champion the democratic transfer of power in Burma. At the EPCB, we work to ensure that Brussels’ determination to help the people of Burma remains in the mainstream of EU policymaking. Although the parliamentarians involved in the EPCB deal with different legislative margins, we all send the same message; that any move to comply with the current status quo in Burma is intrinsically wrong.

So there is a need to urge the EU to keep the situation in Burma high on its agenda

There is a pressing urgency to prevent the EU from losing interest in what is going on in Burma. This country falls a long way off from the EU’s most immediate region of concern, what sometimes is mirrored in the EU’s priorities. Furthermore the European Commission (EC) – the European Union’s executive body – is diminishing its humanitarian aid in Burma, as this kind of assistance does not appear to be a priority for them. An example of this is seen in the commission’s decision to cut funds to assist Burmese refugees along the Thai-Burmese border. The EC should make an additional effort to take care of the realities [the continuing needs of the Burmese refugees] that are yet to be met.

The EU’s policy on Burma lies in a set of sanctions designed to persuade the junta to lessen its overarching grip on the country – what is your assessment on the performance of these punitive measures?

The EU sanctions on the Burmese military and its bedfellows are only a tool to weaken the country’s dictatorial iron fist. If these sanctions are to bear fruit, the EU should sharpen its restrictions and bans. As a matter of fact, I am thinking particularly about sanctions equipped to curtail Chinese sales of weapons to Naypyidaw. The EU has so far failed to talk straight to the Chinese about Beijing’s role in perpetuating the current status quo in Burma. As a result, the EU’s approach to China regarding Burma is certainly unsound.

Obviously, the junta is aware of this, and in a desperate attempt at self-preservation, flexes its muscles against nearly non-existent Burmese freedoms. The opposition and the country’s ethnic minorities require ample and effective external support; otherwise, the momentum will miserably fade away. Sadly, neither the EU nor the US has been able to provide such a reliable helping hand.

So, how do you see Burma after the elections?

I am not very positive that the forthcoming elections will change much in the country. To begin with, the constitutional framework over which the poll is to be held could not be more flawed. Does the junta expect us to buy its alleged commitment to reform if it keeps imprisoning anyone who dares to criticise its rulings? If the Burmese military is serious about opening up, it should first release all of the country’s political prisoners; any discourse of political liberalisation falls sort of credibility otherwise.

Foto: Durant la presentació de l’acte The Lady of Burma, amb Zoya Phan, refugiada birmana que viu a Londres i una de les més visibles activistes prodemocràcia de Birmània.

Ahir va tenir lloc la reunió entre el Consell, la Comissió i el Parlament en relació al paquet de mesures sobre supervisió financera. Recordo que si la setmana passada al Parlament Europeu vàrem votar favorablement el paquet de directrius en relació amb la supervisió financera, és perquè esperem obtenir canvis substancials. Volem arribar a un acord amb el Consell, però aquest només serà possible si el Consell es mou. I és que ja estem una mica cansats de sentir alguns caps d’Estat i de govern com fan grans declaracions de principis sobre la necessitat de regular els mercats financers però a l’hora de la veritat no concreten cap mesura vàlida i segueixen aferrant-se a posicions conservadores i plec nacional. En acabar la reunió vàrem valorar el resultat des del Grup Verds/ALE:

COMMUNIQUE DE PRESSE – Bruxelles, 14 juillet 2010

Supervision financière de l’UE

Malgré quelques progrès dans les négociations, on est encore loin d’une surveillance financière européenne efficace

Sven Giegold, coordinateur du groupe Verts/Ale membre de la Commission des Affaires économiques et monétaires et rapporteur du Parlement sur l’Autorité Européenne des Marchés Financiers (AEMF) et Raül Romeva, vice-president du Group Verds/ALE, ont declaré:

“Les négociations qui ont eu lieu aujourd’hui entre le Conseil, la Commission et le Parlement ont clairement démontré que le Conseil doit bouger si l’on veut obtenir un accord en septembre sur la nouvelle architecture financière de l’UE. Les discussions tournent autour des compétences données aux autorités pour les marchés, assurances et banques. Afin d’éviter toute crise future, il est essentiel que ces autorités disposent de droits contraignants pour intervenir sur les marchés. Parmi ceux-ci on trouve :

L’interdiction de produits financiers

Les développements des dernières semaines ont une fois de plus montré que pour stopper la spéculation par la revente à court terme ou d’autres activités financières sur les marchés financiers, l’Autorité Européenne des Marchés Financiers (AEMF) a besoin de compétences étendues pour mettre fin au commerce de produits dangereux au sein du marché intérieur.

Des décisions adressées directement aux institutions financières

En cas d’urgence et lorsque les autorités nationales n’agissent pas de manière appropriée, les autorités européennes doivent pouvoir directement adresser leurs décisions aux institutions financières concernées.

Médiation contraignante en cas de conflits entre autorités de surveillance nationales

L’architecture financière de l’UE ne sera efficace que si elle garantit aux autorités de l’UE un  droit de médiation contraignante. C’est crucial dans les cas où les autorités nationales n’arrivent pas à s’entendre sur la manière de procéder pour s’occuper d’une institution financière transnationale.

Futur transfert de tâches aux Autorités (clause d’habilitation)

La législation doit clairement indiquer que les autorités peuvent exercer des droits additionnels exclusifs de surveillance pour l’infrastructure de marché élargi pour le commerce de produits dérivés de l’UE. C’est seulement de cette manière qu’un bon guidage législatif sera établi pour la législation future, en particulier dans le domaine des produits dérivés et de l’infrastructure de marché, qui comporte potentiellement des risques très élevés.

Clause de sauvegarde

Les Etats Membres exigent une clause de sauvegarde étendue, qui leur procurerait un quasi droit de veto contre les décisions européennes. Il est clair qu’une telle clause ne doit pouvoir être invoquée qu’en cas d’impact significatif du côté des dépenses des budgets nationaux.

Présidence du Comité Européen du Risque Systémique (CERS)

Le Parlement européen exige que la Présidence du CERS soit confiée au Président de la BCE afin de lui conférer autant d’autorité que possible.

En outre, le Conseil persiste à demander un éclatement des autorités entre trois villes (Londres, Paris, Francfort), plutôt que de les concentrer dans une ville, ce qui permettrait une coopération plus efficace. Le Conseil exige par ailleurs un droit à déclarer les urgences (qui déclenche certains pouvoirs de supervision), plutôt que donner ce droit à la Commission, ce qui serait politiquement plus sensé. Ces deux derniers points ne peuvent être acceptés par le Parlement européen que si le Conseil accepte les demandes du Parlement, à condition qu’il soit clair dans la clause de révision que ces deux questions seront réévaluées au terme d’une période de trois ans.”

Foto: Roda de premsa després de la reunió de l’ECOFIN, el primer sota presidència belga. El viceprimer ministre balega, Didier Reynders, al centre de la foto. Font: Consell UE.

En relació a la decisió adoptada ahir per la Comissió European de donar llibertat als Estats membres per tal de prohibir, o no, el cultiu d’Organismes Genèticament Modifícats, el Grup Verds/ALE hem reaccionat oposant-nos-hi en tant en quant no aporta cap garantia que aquells agricultors que vulguin poder cultivar de manera orgànica ho puguin fer, tal i com, de fet, ha reconegut la mateixa Comissió Europea.

GMO cultivation : Commission proposes a dangerous deal

The European Commission today has presented two documents ostensibly aimed at giving the Member States more autonomy to restrict the cultivation of GMOs. In exchange, the Commission expects the Member States to support authorisations of new GM-varieties.

Commenting on the Commission’s proposal, Martin Häusling, MEP, said:

“We strongly reject this dubious deal!  The Commission has not been able to overcome the opposition of the member states to GMOs over the years and wants now to trick them into accepting quicker authorisations. This is a dangerous bargain: within the internal market, GM seeds and products will circulate freely. Contamination does not stop at borders. The latest seed contaminations in Germany, who has banned the cultivation of GM-maize, should have been a warning signal.

This deal has serious pitfalls. The proposals do nothing to protect organic and conventional farmers in countries that allow the cultivation of GMOs. In an initial impact assessment, the Commission has clearly acknowledged that the proposals could lead to negative impacts for non-GM farmers in some countries. Instead of going for grubby deals, the Commission should ensure that strict coexistence measures are implemented in all Member States.

Raül Romeva, MEP, added:

“The proposals presented today do not give legal guarantees to the Member States. As EU-wide authorisation is maintained, countries which want to ban GMOs will be confronted with lawsuits by Biotech companies.

“In December 2008, the Environment Council asked for an improvement of the risk assessment, especially with regard to long-term effects, and the consideration of socio-economic effects in the authorisation procedure. Nothing has happened so far and the new Commission proposals do not meet these demands either.

“We need a moratorium on any new GMO-approvals until existing legislation is properly implemented: Risk assessment must be improved so as to exclude dangers for human health and the environment. Measures to avoid contaminations must be implemented EU-wide. Strict liability rules must ensure that the users of GMOs pay for all damages and testing costs.”

Josè Bové MEP, Vice-Chair of the Agriculture Committee, said:

“At this time, what Europe needs at the international level is more cohesion, not less.  This proposal from commissioner Dalli adds only a dose of chaos. Europe cannot afford to be divided on this issue at the WTO.

“Last week, the Greens presented a report which analyses the draft guidelines for the environmental risk assessment of genetically engineered plants that have been drawn up by the European Food Safety Authority (EFSA) and are currently under discussion. The report shows the EFSA’s risk assessment is seriously flawed, (1)”

Note to editors:

1) Report can be found at:
http://www.greens-efa.eu/cms/topics/dokbin/347/347268.environmental_risk_assessment_of_genetic@en.pdf

Notes 2:

Comentari de Greenpeace

Font: Greens-Efo

De Brussel.les estant, on estem fent la darrera setmana de comissions parlamentàries abans de l’aturada estival, llegeixo el diàctic article que publica avui a El Pais en Borja de Riquer (Prohibir realidades no soluciona nada) i que suposa un excel.lent instrument pedagògic per tanta gent de la resta de l’Estat (i de Catalunya mateix) que no entenen el per què de l’actual situació de frustració, desengany i canvi de paradigma que s’està vivint a Catalunya. Val la pena llegir-lo, i difondre’l.

Prohibir realidades no soluciona nada

BORJA DE RIQUER, a El Pais, 14/07/2010

A lo largo de casi un siglo, las pretensiones de muchos catalanes de lograr un mejor acomodo y reconocimiento dentro de España han sufrido una serie de frustraciones y éxitos que quizás hoy, tras el reciente fallo del Tribunal Constitucional (TC), pueden ser útiles recordar y analizar. En 1918-1919 naufragó en las Cortes Españolas un primer proyecto de Estatuto de Autonomía para Cataluña impulsado básicamente por la Lliga Regionalista. Ello significó el fracaso de la vía regeneracionista propiciada por Francesc Cambó, la que deseaba reformar y modernizar el Estado y resituar el concepto de nación española. Ante esa frustración, el diario madrileño El Sol anunció su temor de que a los partidarios de convertir Cataluña en “el Piamonte de España” les seguirían los que preferían que fuese “una Irlanda”.

El 14 de abril de 1931, un “irlandés”, Francesc Macià, proclamó unilateralmente la República Catalana en el marco de la ruptura política con la Monarquía española. Sin embargo, y desde la posición de fuerza que le otorgaban los hechos consumados, Macià se avino a rehacer el pacto hispánico si el nuevo régimen español tenía un carácter confederal o federal. Año y medio después, el proyecto de Estatuto catalán aprobado masivamente en un plebiscito en agosto de 1931, era rebajado notablemente por las Cortes Republicanas y reducido a un régimen autonómico regional dentro de un “Estado integral”, en absoluto federal. Macià y los suyos, por pragmatismo y pensando sobre todo en la necesidad de estabilizar el régimen republicano, aceptaron la solución.

Tras casi 40 años de dictadura centralista y nacionalista española, un nuevo proceso de cambio político, fruto de un pacto y no de una ruptura como el republicano, culminó en una Constitución que convertía a España en un Estado ampliamente descentralizado, aunque no federal. De este modo, el nuevo régimen autonómico catalán, el Estatuto de 1979, apenas se diferenciaría de los otros, dado que la Constitución convertía la autonomía en obligatoria para todas las regiones españolas. Ahora bien, dado que el pacto político era el fruto de las circunstancias de la Transición, la Constitución fue interpretada por muchos como el punto de partida que marcaba el fin de la dictadura y el inicio de un proceso democrático que posibilitaría futuras reformas e incluso desarrollar y concretar la ambigua solución dada a las nacionalidades y regiones. Otros, en cambio, interpretaron la Constitución como el punto de llegada, el marco final y máximo de las atribuciones autonómicas. Estos últimos lograron incluir en el texto constitucional la “indisoluble unidad de la nación española”, es decir, que no había lugar para los que no se identificasen con esa nación única y obligatoria.

En 2006, animados por el talante del presidente Rodríguez Zapatero, con sus declaraciones favorables al reconocimiento de la “España plural”, y tras más de 30 años de contradictoria “vía autonómica”, la mayoría de los partidos políticos catalanes -representando más del 80% de los votos- elaboraron un nuevo Estatuto con la pretensión de forzar al máximo el texto constitucional y plantearse el reconocimiento de la nación catalana dentro de España. El texto fue a grandes rasgos aceptado y votado por las Cortes Españolas y ratificado en referéndum por la mayoría de los catalanes. Sin embargo, tras cuatro años de discusiones, el TC se ha ratificado en una lectura restrictiva de los aspectos ideológicamente más nacionalistas del Estatuto. Su fallo significa la victoria de la visión de la Constitución como el punto final, como se han apresurado a proclamar con no poca satisfacción bastantes dirigentes populares y socialistas. En cambio, en Cataluña, aumenta la percepción de estar ante la enésima derrota de la voluntad de intervenir e influir en la política española, de buscar soluciones de concordia y de progreso común. Predomina una extraña sensación de perplejidad política ya que ni se puede incidir en lo que es compartido -una lectura más amplia de la Constitución- ni tampoco se les permiten ordenar y definir lo que es propio -el Estatuto-.

Así que, fracasada la vieja “vía piamontesa”, agotada la “autonómica” y rechazada la “federalizante”, quizás vuelva a resurgir con fuerza la irlandesa, ya que dudo que haya en España un “talante” gubernamental dispuesto a posibilitar la civilizada “vía escocesa”. Pienso, por tanto, que nos esperan años de tensiones dado que de poco sirve prohibir las realidades identitarias existentes. Realmente, ¿puede el TC hacer un dictamen político que niega el reconocimiento legal de la pluralidad de identidades existente hoy en España? Resulta, así, que ahora ya ni la compleja definición de España como “nación de naciones” es constitucional. ¿Es tan difícil aceptar que la mayoría de los catalanes consideran que su nación es Cataluña sin que por ello nieguen la existencia de la nación de los españoles? Víctor Balaguer se lamentaba hace siglo y medio de que para muchos de los españoles “no hay más nación que Castilla, ni más glorias nacionales que las glorias castellanas”. ¿Por qué la Constitución no puede reconocer un hecho social y político objetivo como es que muchos ciudadanos se sienten nacionalmente catalanes, vascos o gallegos? ¿Deberemos esperar medio siglo más para que los planteamientos fundamentalistas den paso a los realistas?

Font: singulardigital

Només 24 hores abans de la reunió de l’ECOFIN, que tindrà lloc avui, llegia amb estupefacció les declaracions del Comissari de Fiscalitat, Unió Duanera i Lluita Antifrau, el lituà Algirdas Šemeta, pronunciades al rotatiu alemany Allgemeine Zeitung ( 12 juliol 2010, pàgina 13) en les quals s’oposa a l’establiment d’una taxa sobre les transaccions financeres.

Considero un escàndol que, després d’escoltar els ministres alemany i francès de finances, Wolfgang Schäuble i Christine Lagarde respectivament, comprometre’s a desenvolupar una taxa sobre les transaccions financeres, i de sentir com repetidament el mateix President Durao Barroso fa comentaris favorables al respecte, llegim ara que el Comissari responsable de la cartera en qüestió afirmi de manera contundent que ell hi està en contra. Les declaracions de Semeta semblen més el comentari d’un lobbista pro interessos britànics que el d’un comissari que hauria de començar a treballar per concretar la proposta de gravar l’especulació financera.

En aquest context, demano a l’ECOFIN que sigui conscient del moment cabdal que estem vivint i que concreti una proposta clara en favor d’una taxa sobre les transaccions financeres, de manera que la Comissió Europea en el seu conjunt, Comissari de Fiscalitat inclòs, tingui un mandat clar al respecte. El tema mereix ser tractat com una prioritat i ens hem de plantejar fins i tot la possibilitat de treure el dossier de la Direcció General de Taxació en tant en quant aquesta s’hi mostra reticent.

Recordo un cop més que una taxa sobre les transaccions financeres permetria augmentar substancialment els ingressos públics a la vegada que combatria de manera notable l’especulació.

No és ara el moment de prèmer els frens, com fa el Comissari Semeta, sinó, ans al contrari, d’accelerar més que mai. La sortida de la crisi així ho exigeix.

Foto: Roda de premsa posterior a la reunió de l’ECOFIN de març. D’esquerra a dreta: Semeta, Rehn, Salgado i Barnier. Font: Consell.

Dear colleagues,

many of you probably have followed the extraordinary media coverage about the Spanish team victory in Southafrica. To be honest, for those who, like me, are big fans of sports, the Spanish team deserved the cup. If the Dutch had of triumphed, it would have been bad for the game because there is no place for the way they approached the match. I hope I will not be accused of localism if I say that Spain won playing like the Futbol Club Barcelona has being doing for the last two seasons, specially since Josep Guardiola is its coach. The paradox is that this tremendously effective style came from the Netherlands. First Mitchells and then Cruyff inspired this way to understand the football. Nothing to do, I have to say, with the Netherlands we saw yesterday, more willing to destroy than to create, more willing to break than to enjoy and make others enjoy. Thus, talking about football, no doubt, yesterday Spanish team deserved to win.

Nevertheless, I also request you to take note of another circumstance that took place in Barcelona just 24 hours before. It was the biggest demonstration that have taken place probably ever. The demonstration came a day after a constitutional court declared that there was no legal basis to recognise Catalonia as a nation, among other things.

More than one million people joined in saying ‘Enough is enough’. I admit it is sometimes difficult to understand this from abroad.

To make a long story short, it all started in 2004, when the former Catalan government felt the need to create a new constitutional law of Catalonia (Estatut), in which Catalans would describe how they want their country to be and what they want for their country.

The result has been 5 years of negotiations. The Estatut was first approved by the Catalan Parliament. The Spanish government did not agree with it and changed some things. Then there came a referendum. The Catalan citizens voted yes to this changed Estatut.

Right after that the PP (Spanish right wing party) and the figure of the defender of the people brought the Estatut to court as they thought that it was against the Spanish constitution.

Now the Spanish Constitution Court has begun to show the results of the verdict:
1. Catalonia is not allowed to call itself a nation,
2. The Catalan language is not allowed to have any kind of preference in Catalonia,
3. Catalonia is not allowed to have an entity to control independently the laws created by the Catalan Parliament, they are always subject to Spanish supervision.
4. Catalonia loses the competence on the Catalan banks, only the Spanish government has control over banks.
5. Catalonia cannot take any decisions on the creation and supervision of Taxes. The Spanish government decides.
6. The historical rights of Catalonia are neglected. As Catalonia is not allowed to be a nation it can neither posess any national symbols such as a national flag or a national anthem.
7. Catalonia is not allowed to have any control or supervision on immigration and how to deal with it (the last 15 years the population of Catalonia has increased by 16%, from 6 to more than 7 million inhabitants)
8. The Spanish government decides how Catalonia shall be structured in regions and councils.
9. Parents who want their children to fully study in Spanish language in Catalonia must be able to study in Spanish language (but if Catalan children in Spain want to study in Catalan that is not necessary).

You might think that all this does not deserve such a mobilization, that we should simply be happy with what we have already. I perceive regularly this feeling when I claim, for instance, to be able to speak in Catalan in the European Parliament (explaining for instance that being 10 million Catalan speakers in Europe, and more that 12 MEPs of that language community, it is a really bizarre situation that we cannot use that language, at least, in plenary).

Maybe this demonstration can show you how important is such a debate. I can understand that many of you don’t share this feeling, but what I ask you is simply to develop a bit of empathy and try to understand why so many people that not so long time ago were defending a pluralistic model of Spain, today have become proindependence, claiming for a Catalonia becoming a new European State.

You might agree or not with this approach, but, isn’t more than ONE MILLION of people a sufficient reason to believe that something is changing socially and politically in Catalonia? 

Some comments in the international press about the fact:

Em trobo entre els impulsors d’una resolució que hem votat aquesta setmana al Parlament Europeu en relació a l’entrada en vigor de la Convenció sobre Munició per a Armes de Dispersió (Convention on Cluster Munitions). Entre d’altres temes, la resolució diu el següent:

1. Urges all EU Member States to sign and ratify the Convention on Cluster Munitions (CCM) as a matter of urgency before 1 August 2010, including the non signatory states Estonia, Finland, Greece, Latvia, Poland, Romania, Slovakia and the states that have signed but not yet ratified as Bulgaria, Cyprus, Czech Republic, Hungary, Italy, Lithuania, the Netherlands, Portugal, and Sweden; mindful that the CCM enters into force on 1 August 2010 states and after this date states will need to accede to the Convention in a one step process;

2. Urges all EU member states that have signed the Convention on Cluster Munitions to take every opportunity to encourage States not party to the CCM to sign and ratify or accede to the Convention as soon as possible, including through bilateral meetings, military-to-military dialogue and multilateral fora, as they are obligated to under Article 21 of the Convention;

3. Calls on the EU Member States not to take any action that might circumvent or jeopardise the CCM and its provisions; in particular, calls on all EU Member States not to adopt, endorse or subsequently consent to be bound by a possible Convention on Conventional Weapons (CCW) protocol allowing for the use of cluster munitions which would not be compatible with the prohibition of such munitions pursuant to Articles 1 and 2 of the CCM; calls on the Council and EU Members States to act respectively at the next CCW meeting on 30 August – 3 September 2010 in Geneva;

4. Urges EU Member States that are not yet party to this Convention to take interim steps pending adherence, including to adopt a moratorium on the use, production and transfer of cluster munitions and to start the destruction of cluster munitions stockpiles as a matter of urgency;

5. Urges all states to participate in the upcoming First Meeting of States Parties (1MSP) that will take place on 8 November – 12 November 2010 in Vientiane, Laos, the most heavily cluster munitions contaminated country in the world;

6. Urges EU member states to take steps to begin to implement the Convention including by destroying stockpiles, undertaking clearance and providing victim assistance, and contribute to funding or different forms of assistance to other states to undertake implementation of the Convention;

7. Urges EU Member States that have signed the Convention to pass legislation to implement it at a national level;

8. Calls on the High Representative of the Union for Foreign Affairs and Security Policy to make all efforts in order to realize the accession of the Union to the CCM which is possible after the entry into force of the Lisbon Treaty;

9. Calls on the High Representative of the Union for Foreign Affairs and Security Policy to make all efforts in order to develop a strategy for the first review conference in the form of a Council Decision on a Common Position;

10. Calls on Council and Commission to include the ban on cluster munitions as a standard clause in agreements with third countries in addition to the standard clause on non-proliferation of weapons of mass destruction;

11. Calls on Council and Commission to introduce the fight against cluster munitions into Community assistance programmes in order to support third countries in destruction of stockpiles and humanitarian assistance;

12. Urges EU Member States to be transparent about their efforts undertaken under this resolution and to report on their activities publicly;

Font foto: Cluster Bombs In The Olive Grove – Simon Conway

Fa tot just uns minuts que al Parlament Europeu hem votat la Proposta d’Acord entre la UE i els Estats Units en relació al processament i transferència de dades financeres personals. La votació és la seqüència de la que vàrem fer al febrer en la qual el PE vàrem aturar l’acord contrariant així la voluntat del Consell, i especialment de la presidència espanyola liderada pel Ministre Rubalcaba.

Avui hem tornat a votar donat que alguns grups (especialment PSE i ALDE) consideren que hi ha hagut canvis que fan que ara sigui possible donar-hi suport. En canvi, des de Verds/ALE i GUE seguim pensant que res ha canviat substancialment en aquest acord, per la qual cosa hem votat en contra. Ens hem quedat sols.

En acabar la votació hem fet la següent declaració:

SWIFT Agreement:
A Setback for International Fundamental Rights Protection

The European Parliament today, in the Strasbourg plenary, has adopted the so-called SWIFT agreement for bank data transfers to US authorities. Greens/EFA home affairs expert in the European Parliament Jan Philipp Albrecht and Greens/EFA vicepresident, Raül Romeva, commented:

“The adoption of the new swift agreement by the majority of the parliament is a blow for the negotiations on a binding protection of fundamental rights in international security cooperation. There were some improvements to the first draft, but there is still fundamental criticism of the massive data transfers without initial suspicion and the too long data retention periods. The grand coalition of conservatives, social democrats and liberals has therefore accepted lower standards than the existing principles of the rule of law and is risking a regulation that is in breach of EU law.

We Greens have therefore opposed the new agreement and, as a progressive force, aim for stronger privacy protection and the principle of the rule of law in transatlantic cooperation”.

Font foto: Swift

Al Parlament europeu vàrem adoptar ahir, per una gran majoria, una proposta de revisió de la Directiva sobre Fons Propis Reglamentaris (Remuneració dels consellers de les empreses amb cotització a borsa i polítiques remuneratives en el sector dels serveis financers) que comporta, entre d’altres coses, limitar l’enquadrament de les remuneracions dels dirigents de bancs i intermediaris. En concret, el Parlament posem clares limitacions a les bonificacions.

Ara, la pressió del Parlament europeu permet a Europa dotar-se regles de marc de les remuneracions dels dirigents dels bancs i intermediaris. Els bancs hauran de modificar així la seva política de remuneració a partir del 2011. Limitant-se la part de la remuneració variable en la remuneració total, aquest text posarà acabarà amb les primes extravagants, sinònim de riscs extravagants. Aquest text introdueix igualment mesures específiques en relació amb els bancs que es continuen beneficiant d’un suport públic: els dirigents que es reuneixen al consell d’administració d’aquests establiments financers ja no podran tocar la remuneració variable sense justificacions vàlides. Aquestes disposicions podrien tenir conseqüències pràctiques a partir del 2011.

Font foto: cinco dias

Diumenge passat ens vàrem quedar atrapats el meu sogre, la meva parella, els meus dos fills (de dos i quatre anys) i servidor, en un dels habituals embussos de diumenge vespre a l’Autopista AP7. Tothom qui tingui criatures és certament conscient que un embús no és el millor dels escenaris possibles per a elles, i menys a certes hores, quan, de tan cansades com estan, no poden ni dormir. Per altra banda, la sensació de frustració en trobar-se en una situació com aquesta és força elevada, i malgrat que hi ha qui ho porta millor i qui pitjor, no crec que ningú s’ho passi bé.

Durant el viatge vàrem estar parlant amb el meu sogre, un gran aficionat als trens, sobre com podia ser que avui dia encara ens trobéssim en situacions com les que estàvem vivint llavors, és a dir, aturats durant tanta estona en una autopista saturada.

La meva tesi és simple, de fet, no es tracta tant de fer més carreteres (o autopistes) sinó de treure cotxes d’aquestes. Com? Doncs apostant políticament i econòmica per víes de transport alternatives. Això, però, no és només un afer català, sinó que cada cop més esdevé una qüestió europea i, com tot, és un tema de prioritats i de correlacions de forces polítiques i parlamentàries: per exemple, actualment el 60% dels fons europeus destinats a transport van a inversions en carreteres, només el 20% al ferrocarril, i menys de l’1% a millora circuits per a bicicleta.

Casualment ahir mateix vàrem votar l’informe del Parlament Europeu sobre Un Futur sostenible per al transport. En les meves reaccions posteriors a la votació expreso satisfacció per la votació d’avui, però també preocupació pel fet que seguim subsidiant amb diners dels contribuents (30.000 milions d’euros anuals) un dels principals responsables de l’escalfament global, el tràfic aeri, i que no hàgim comptat, novament, amb el suport de la majoria de la cambra per garantir un futur molt més responsable apostant de manera prioritària, per exemple, pel ferrocarril europeu:

Commenting on today’s vote in the European Parliament on the report for a sustainable transport, Raül Romeva, MEP and vicepresident of the Greens/EFA group said:

“By voting in favour of the report on the future of transport today, we have managed to put the question of how to achieve a modal shift towards more sustainable modes of transport back on the agenda of EU transport politics. Due to the incorporation of a few amendments from the Greens/EFA, the report is now more balanced and in a few aspects even positive.

“However, the following still holds true: Unsustainable forms of transport in the EU are too cheap, only the environmentally friendly modes of transport are expensive and this is politically intentional. Currently, there is a mandatory and financially unlimited toll on every kilometre of rail, while at the same time road tolls are voluntary and capped.

Additionally, the great climate villain, air traffic, is subsidised to the tune of €30 billion every year by the European tax payer. This unfair competition has to change if we are serious about the sustainable future of the transport sector!

Therefore we Greens cannot comprehend that we could not win a majority for our proposal to reduce the CO2-emissions in the entire transport sector by 30% by 2020 (compared to 1990 levels). The report calls for a 20% reduction, but only for air and road traffic. Compared to other sectors which have achieved a 10% reduction since 1990, such as industry and housing, where heat insulation has improved, the emissions in the transport sector have risen by 35%!

Unfortunately the majority of the Parliament rejected our proposal to invest at least 40% in the more environmentally friendly railways, a maximum of 20% into roads and at least 15% into pedestrian and bicycle traffic in the area of EU co-financing. Instead, the EU continues to back environmentally detrimental transport: 60% of the funds go into roads, only 20% into railways and 0.9% into bicycle transport. This really has to change!”
Foto: cues kilomètriques a l’AP7. Font: EFE

COMUNICADO DE PRENSA – Estrasburgo, 6 de julio 2010 

Presidencia española de la UE

Los Verdes/ALE critican a Zapatero por seguir apostando por la Europa de los Estados y de los mercados

Este martes 6 e julio, el presidente del Gobierno español, José Luis Rodríguez Zapatero, hizo el balance de la presidencia española de la UE ante el pleno del Parlamento Europeo en Estrasburgo.

En interpelación directa al Presidente del gobierno español en la sesión plenaria, Raul Romeva, Vice-presidente de los Verdes/ALE ha  calificado de “decepción” el balance de la Presidencia.  A pesar de reconocer la dificultad del contexto y señalar la oportunidad de impulsar medidas como la Orden Europea de Protección para las víctimas de violencia de género, Romeva ha considerado que “esta presidencia nos ha fallado. Y nos ha fallado porque en lugar de apostar por la Europa de los pueblos y los ciudadanos, ha seguido apostando por la Europa de los Estados y los mercados”.

Romeva ha dejado claro que  dada la composición política de las instituciones europeas poco propicia a políticas progresistas “no esperaba grandes resultados, pero sí liderazgos”.

Romeva ha hablado de la “falta de determinación para afrontar como tocaba las cuestiones económicas desde una óptica progresista”, proponiendo por ejemplo el establecimiento de una fiscalidad progresiva europea. Ha criticado también que al final no se haya propuesto ninguna iniciativa en cuanto a eficiencia energética, recordando que “el gobierno español sigue apostando por subsidiar el carbón”, además de recordar que siguen sin afrontar con determinación el fin de la destrucción de las costas. Finalmente ha recalcado que “el acuerdo sobre el SWIFT no es una buena noticia para los ciudadanos europeos”. Para acabar, ha reprochado al Presidente Zapatero su “falta de sensibilidad hacia la pluralidad nacional y la diversidad lingüística en el estado español, también en desde la Presidencia del Consejo de la UE.”

Amb motiu de la conclusió de la presidència espanyola, el President del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, compareix avui davant el ple del Parlament Europeu, a Estrasburg.

Entre les coses que tinc previst dir-li hi ha les següents:

Intervención de R. Romeva i Rueda sobre Balance presidencia española- Comparecencia Rodríguez Zapatero

06 julio 2010

Sr. Presidente. Esta presidencia nos ha fallado. Y nos ha fallado porque en lugar de apostar por la europa de los pueblos y los ciudadanos, ha seguido apostando por la Europa de los Estados y los mercados. No esperaba resultados, puesto que no todo depende de usted, pero sí liderazgos.

Hoy, momento de hacer balance tras seis meses de una presidencia en la que tenía muchas esperanzas, me siento decepcionado, como europeo, como ecosocialista, y como catalán.

Primero: a pesar de que le reconozco que la dificultad de poner en marcha Lisboa era alta, y que ha mostrado alguna chispa de liderazgo notable, como en el caso de la de la Orden Europea de Protección, en general he echado en falta este liderazgo y voluntad de marcar perfil en otros aspectos claves en tanto en cuanto, por ejemplo, no han afrontado como tocaba la introducción de un sistema efectivo de supervisión financiera a escala europea, el establecimiento de una fiscalidad progresiva europea, o la necesidad de establecer una tasa sobre transacciones financieras.

Segundo: no ha propuesto ninguna iniciativa en cuanto a eficiencia energética, siguen apostando por subsidiar el carbón y siguen sin afrontar con determinación el fin de la destrucción de las costas.

Tercero: las supuestas cumbres estrella que anunció en su día, o no se han celebrado (Oriente Medio), o sus resultados han sido, cuando menos, discutibles (America Latina). Además, se han inhibido de nuevo de su obligación de afrontar una solución justa y duradera para el Pueblo Saharaui.

Quarto: triste ha sido también su apoyo al acuerdo sobre transferencia de datos a les Estados Unidos, el famoso acuerdo sobre SWIFT.

Por último, como catalán y europeísta, me duele profundamente que haya enterrado de forma tan dolorosa la idea de la Europa de los pueblos. La sentencia del Constitucional sobre el Estatut, más su constante inhibición a la hora de defender y promover la pluralidad nacional y lingüística del Estado español en Europa, dejan en nada su discurso sobre la diversidad nacional y lingüística. Simplemente no se lo creen. Francamente, esperábamos mucho más de usted en este aspecto, y no como un favor, sino como una muestra de rigor democrático. Ahora sabemos a qué atenernos.

No le quepa duda de que tomamos buena nota de ello. Lo verá el próximo sábado, en la masiva manifestación a la que nos hemos convocado.

Foto: Rodríguez Zapatero. Font: E. Parra / Público.