Viatge en el temps – Sentirseviu

“Avui fa 1 any d’aquella cridà. Aquella cridà que en tres segons em va canviar la vida. Aquella que em va fer agafar un vol i tornar-me’n a Espanya.

Aquella cridada que mai hi haguera hagut d’existir. Perquè ha sigut un any molt dur, però hem sabut aprofitar cada minut d’ell.

I seguirem fent-ho i lluitant juntes.
Et vull molt, mare.”  Belén Cardona i Leyda

Què passarà?

La pregunta del dia a dia.

Uns dies pense que estic bé, reaccione i tot es confon.

Ganes de viure però m’esfondre, dia sí, dia no, algú conegut se’n va.

A les acaballes de març parle amb una amiga del face, ella iguial que jo lluitava contra el càncer. Vaig estar uns dies sense saber d’ella per motius personals meus.

Dilluns a la nit, li vaig escriure i en no contestar-me vaig anar al seu mur i la sorpresa fou gran…..molts de condols.

Enraone amb el seu marit i em va dir que hi havia faltat el tres d’abril.

Una altra víctima d’este mal tan gran. Sent un gran dolor per tots aquells que se’n va anar i pels que lluitem dia a dia sense saber al final del tunel què hi haurà.

Ningú no pot saber el que es sent quan tanques els ulls cada nit i dius tinc càncer…només els que ho patim, és una angoixa que t’opremeix, m’esforce per no plorar a cada moment……….il·lusions trencades !

 

Aniversari

Nou de la nit, diumenge, tretze del seixanta-tres. A Gata de Gorgos (Marina Alta).

L’aigua de pluja colpejava els cristalls d’aquella habitació blanca i tranquil-la, tots esperant l’arribada del ginecòleg per al meu naixement.
Ma vida no ha estat fàcil, tampoc dificil. Han passat ja cinquanta-quatre anys, han passat a la velocitat de la llum avui me n’adone.
Em sent molt ditxosa de poder gaudir un any mes de vida i afortunada per tindre persones tan especials com vosaltres.

Avui tinc un gran imperi..LA MEUA EDAT..

He d’agrair un any més les vostres felicitacions, sense tots vosaltres res no seria igual. No he pogut contestar a cadascu de vosaltres, ho faig en general…MOLTÍSSIMES GRÀCIES DE TOT COR…espere que el pròxim any pugueu tornar-me a felicitar…el millor regal fóra les vostres felicitacions.

…..MOLTES GRÀCIES DE TOT

 

Un afecte especial i un projecte en marxa

Aquest estiu vaig conéixer una persona, a poc a poc es va convertir en algú de la meua família, comencem un (projecte) junts. Només diré que en la seua trajectòria professional fet guanyar 3 Baldiris Rexach als centres on ha exercit.

Setmanalment passàvem unes quatre hores reunits a la vesprada, lihe pres un afecte especial, tant a ell com a la seua parella, em mimen i em cuiden com si fóra la seua pròpia filla.

Fa com uns quinze dies que, per motius personals, no vaig poder reunir-me amb ell.

El diumenge passat va sonar el meu telèfon, en veure el seu nom me’n vaig alegrar, pensava que m’anava a dir sobre la cita d’este dimarts dia tretze , però no!……….la sorpresa va ser gran, estava ingressat en l’hospital LA FE nova, des del dia huit.

Eixe mateix dia, a la vesprada, passàrem a visitar-lo i la meua sorpresa va ser molt gran…El diagnòstic no sembla gens bo, proves i més proves…tot apunta a un càncer de pulmó.

Com jo mateixa.

Casualment la vida m’acosta a esta persona, parle amb ell diàriament, ja que jo també estic en proves esta mateixa setmana i no puc visitar-lo, puix el meu tractament està fallant i cal canviar-lo….puc dir que em sent contenta..F. em diu en anar-nos-en AAIIII PEPAAAA lluitaré contra esta malaltia, hem d’acabar (el projecte en marxa), quan l’escolte dir-me amb veu alta….QUINA ENERGIA TENS, EM DÓNES VIDA en L’ESCOLTAR-TE !….em sent afortunada de poder ajudar algú, i que tot siga més suportable…

Tornem a començar…

Set del matí, despertador, sense desdejuni, una dutxa ràpida, un maquillatge suau.

Em vist tota il·lusionada. Huit i trenta del matí, eixim cap al H.Clinic, primer analítica, psicooncologia, oncòloga. Entre a la consulta d’onco i el cor se me n’eixia, m’assente…les paraules de la doctora…Pepa com et trobes?……

…”Asustada”, esta va ser la meua resposta. Bueno, la notícia no va ser la millor.
Hui havia de començar una químio de manteniment, però no ha pogut ser, després de sis sessions de químio el tumor s’ha fet una miqueta més gran.

Una altra vegada, em quede de pedra, a l’instant reaccione i me’n dic….PEPA NO T’ESFONDRES, HO ACONSEGUIRÀS!!

Dimecres vinent em faran una altra broncoscòpia..prova realment desagradable, però tot anirà bé.

Em pregunte…el cos humà molt pot resistir?? pensava que era dèbil però ja em considere forta…m’he proposat viure i ho aconseguiré…

Dia de TAC.

Hui és un dia d’aquells què semblen un test de resistència, amb el pacient en pla pacient i el personal sanitari en pla dominant.

A l’altra punta de la ciutat amb el maleït trànsit d’un plujós dilluns.

Arribe a casa desencaixada, amb prou faenes salude el porter, deixe el paraigua i me’n vaig directa al dormitori, em pose les velles sabatilles que els meus peus reconeixen com un bàlsam, he agafat un got, m’assente a contemplar el paisatge impressionista de la ciutat.

A la poca estona sona la meua música…la meua gran musica! MOZART..

El Requiem en D minor, tanque els ulls, comence a pensar i rellisque per les catedrals de Monet…em dorm..

No sóc com abans…

IMG-20160820-WA0021

Va sonar el meu nom per la megafonia, em vaig acostar a la porta, es va obrir…..cadires i butaques, parells d’ulls tristos amb mirades perdudes.

Em vaig assentar i passe a ser una més. Em vaig sentir perduda, la vista borrosa i la veu entretallada, a penes podia engolir saliva. A la poca estona el verí va començar a viatjar per les meues venes, el rubor per la meua cara i cos..a poc a poc tot anava canviant.

Hui després de sis sessions no sóc la mateixa d’abans, em canse, tremole, no tinc força…lo pitjor, el patiment d’este pobre cor, va riure per fora però plora per dintre….no sóc com abans.

Estic bé!

William Shakespeare deia:
Sempre estic feliç, saps per què? Perquè no espere res de ningú, esperar sempre fa mal.

Els problemes no són eterns, sempre tenen solució, només hi ha una cosa que no es pot resoldre, la mort.

No permetes que ningú t’insulte, t’humilie o et faça decaure l’autoestima. Els crits són l’arma dels covards, dels que no tenen la raó.

Sempre trobarem gent que et vol fer sentir culpable dels seus fracassos, i tothom té el que es mereix.

Cal ser forts i aixecar-nos dels entrebancs que ens posa la vida, per advertir-nos que després d’un fosc túnel i ple de soledat, vénen coses molt bones ‘NO HI HA MAL QUE PER BÉ NO VINGA’.

Per això gaudeix de la vida perquè és molt curta,
per això estima-la, sigues feliç i sempre somriu,
només viu intensament per a tu i per tu.

Recorda:

Abans de discutir…. Alena
Abans de parlar…….Escolta
Abans de criticar….. Examina’t
Abans d’escriure….. Pensa-hi
Abans de ferir……… Sent
Abans de rendir-te.. Reintenta-ho
Abans de morir…. VIU… !!!

La millor relació no és aquella que uneix a persones perfectes,
sinó aquella en que cada individu aprén a viure
amb els defectes dels altres i admirant les seues qualitats.

Que qui NO VALORA allò que té, algun dia ho lamentarà
per haver-ho perdut i que qui fa mal acabarà rebent el que es mereix.
Si vols ser feliç, fés feliç algú, si vols rebre, dóna’n una miqueta de tu, envolta’t de bones persones i sigues una d’elles.

Recorda, de vegades de qui menys esperes és qui et farà viure bones experiències!
Mai arruïnes el teu present per un passat que no té futur.

Una persona forta sap com mantenir en ordre la seua vida.

Tot i amb llàgrimes als ulls, s’espavilarà per dir amb un somriure: ‘ESTIC BÉ’

El silenci és or

No oblide quan contemplava la lluna en dies de tardor, darrere el vidre la caiguda de les fulles. Els meus ulls plorosos. El jardí en silenci, ma vida era formosa. Ni llampecs ni tempestes eren afronts…Al meu jardi i hort tot era joia!!..Jo estava allà…

Hui el silenci ha recorregut el meu cos, ha navegat per les meues artèries, li ha parlat a mon cor i s’ha refugiat al meu estòmac i, des d’allà, va tornar a mon cervell…calle en la foscor de la nit.

El silenci és OR.

Tinc càncer !

La paraula “CÀNCER” ! entrà per primera vegada en ma casa l’any 1978, destrossà la meua vida.
La meua adolescència si més no.
Per segona vegada em visitava en el 2003, quedant òrfena totalment. El dia 2 de Juliol d’enguany, el maleït CÀNCER!! reapareix en la meua vida, ESTA VEGADA SÓC JO la víctima propiciatòria.

Molta gent en estos dies m’ha preguntat que em passava, EL MEU SILENCI era aclaparador, em vaig mantindre callada durant estos dies de proves molt dures, però hui ja puc parlar.

Demà, dilluns, a les 12 tinc la meua primera sessió de químio, i vos dic que ho superaré, és una lluita llarga i complicada però rodejada de tota la meua família, amics, coneguts i la resta de..bona gent LLUITARÀ amb mi!

La vida és molt injusta, quan estàs bé et bota la llebre, en qüestió de segons el món se’t ve avall…Gràcies a tots pels missatges d’encoratjament, crides i altres mitjans per a fer-me forta….VOS VULL MOLT!!!!