El bloc de Pepa Leyda i Salvà

Aquest estiu vaig conéixer una persona, a poc a poc es va convertir en algú de la meua família, comencem un (projecte) junts. Només diré que en la seua trajectòria professional fet guanyar 3 Baldiris Rexach als centres on ha exercit.

Setmanalment passàvem unes quatre hores reunits a la vesprada, lihe pres un afecte especial, tant a ell com a la seua parella, em mimen i em cuiden com si fóra la seua pròpia filla.

Fa com uns quinze dies que, per motius personals, no vaig poder reunir-me amb ell.

El diumenge passat va sonar el meu telèfon, en veure el seu nom me’n vaig alegrar, pensava que m’anava a dir sobre la cita d’este dimarts dia tretze , però no!……….la sorpresa va ser gran, estava ingressat en l’hospital LA FE nova, des del dia huit.

Eixe mateix dia, a la vesprada, passàrem a visitar-lo i la meua sorpresa va ser molt gran…El diagnòstic no sembla gens bo, proves i més proves…tot apunta a un càncer de pulmó.

Com jo mateixa.

Set del matí, despertador, sense desdejuni, una dutxa ràpida, un maquillatge suau.

Em vist tota il·lusionada. Huit i trenta del matí, eixim cap al H.Clinic, primer analítica, psicooncologia, oncòloga. Entre a la consulta d’onco i el cor se me n’eixia, m’assente…les paraules de la doctora…Pepa com et trobes?……

…”Asustada”, esta va ser la meua resposta. Bueno, la notícia no va ser la millor.
Hui havia de començar una químio de manteniment, però no ha pogut ser, després de sis sessions de químio el tumor s’ha fet una miqueta més gran.

Una altra vegada, em quede de pedra, a l’instant reaccione i me’n dic….PEPA NO T’ESFONDRES, HO ACONSEGUIRÀS!!

Dimecres vinent em faran una altra broncoscòpia..prova realment desagradable, però tot anirà bé.

Em pregunte…el cos humà molt pot resistir?? pensava que era dèbil però ja em considere forta…m’he proposat viure i ho aconseguiré…

Hui és un dia d’aquells què semblen un test de resistència, amb el pacient en pla pacient i el personal sanitari en pla dominant.

A l’altra punta de la ciutat amb el maleït trànsit d’un plujós dilluns.

Arribe a casa desencaixada, amb prou faenes salude el porter, deixe el paraigua i me’n vaig directa al dormitori, em pose les velles sabatilles que els meus peus reconeixen com un bàlsam, he agafat un got, m’assente a contemplar el paisatge impressionista de la ciutat.

A la poca estona sona la meua música…la meua gran musica! MOZART..