L'assignatura de Prehistòria i Història Antiga de l'ateneu universitari de la Universitat Oberta de Catalunya ofereix una magnífica introducció al fenomen religiós
Exemples quotidians -que ens ha passat a tots els catalanoparlants- de la mala bava de colonitzadors espanyols. Demostra que no tenim drets civils, que som objecte de racisme i que els drets humans són negligits
El nostre esclavatge s'ha de trencar com tots els esclavatges: perquè hàgim millorat tant en molts aspectes que els nostres negrers ja no ens puguin tirar el rall. Més-sí (Messi).
Mentre que els països escandinaus són els qui més respecten drets humans democràtics i mediambientals, l'economia alemanya o holandesa funcionen bé, a Gran Bretanya hi ha oferta de treball, etc...
Als PIIGS (Portugal, Ireland, Italy, Greece, Spain) tot són retallades, deute, crisi, corrupció, endollisme, aldarulls, atur...
I no parlem de la tradició de dictadures militars i de democràcia-escombreries d'aquests estats sudencs...
Es a dir, als països protestants la democràcia, l'economia i fins i tot el respecte als drets humans rutllen passablement bé, mentre que als catòlics i ortodoxos són un desastre. No parlem ja d'estats islàmics o "confessional-ateus"...
Les dades "macros" com aquestes no poden ser mai fruit de la casualitat, sinó de diferents caracteriologies i escala de valors.
Si volem anar endavant ens cal canviar seriosament d'enfocament vital i mental. I un culdesac, una crisi, és el moment escaient per a fer-ho.
"Ah, si el meu poble m’escoltàs!
Si Israel seguís el meu camí!
Ben prest jo abatria els seus enemics,
la meva mà es giraria contra els seus adversaris” (Psalm 80 ó 81: 13-14).
L’actual situació és com una prefiguració, un auguri, una idea, un cop de vista a l’abisme, a l’infern: Espanya és l’infern, el PP els dimonis, i el poble la munió dels condemnats.
Els enemics de Catalunya l’ocupen perquè tenen un paper d’herència falsificada.
Tanmateix, si Catalunya cercàs a "la Notaria", trobaria l’herència autèntica i podria ser lliure.
Però “els altres” també han convençut Catalunya que aquesta “suposta” herència autèntica és un mite estúpid i que no ha de cercar res.
Catalunya es queda en la descreença i en l'apatia.
Com més passa el temps i no fa res, més esclavitzada està.
“Oh pobra, batuda pels vents” (Isaïes 54:11).
Xirinacs, Gaudí, Gandhi, Bolívar, Ortega, Chavez, Menxú, Rizal, Martí, Moisès, Jefferson, Collins, Gamper, Carrasco i Formiguera... CREIENTS I INDEPENDENTISTES
“Si vols avançar un metre, has d'apuntar a l’infinit” (Joan Brossa).
“Apunta al cel i tindràs la terra d’afegit. Apunta a la terra i no arribaràs enlloc” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
Gaudí, cristià i catalanista: http://www.gaudiclub.com/ingles/i_links/i_beat3.html
La Sagrada Família d’en Gaudí, la seva obra cimera, en forma de les 4 barres de la senyera, símbol de les 4 lletres hebrees de J H W H (=Jahvè: Jo sóc el qui Existeix).
“L’apel·latiu del nom cristià no deu esser considerat bo o dolent al marge dels fets que l’acompanyen” (Apología, de Justí, cristià del s. II).
"I el Crist? Fou un anarquista que triomfà. Fou l'únic" (André Malraux, 1901-1976, novel·lista francés).
El moviment feminista començà als Estats Units de la mà de quàqueres des de principis del s. XIX.
Igualment el moviment antiesclavitud també començà dels quàquers. I Greenpeace.
Els quàquers són un grup religiós pacifista que celebra reunions religioses molt silencioses i es dedica també al canvi social i als drets de la gent que pateix marginació o injustícia.
Durant la Guerra 1936-39 molts vingueren a la zona republicana a ajudar, per ex. obriren menjadors gratuïts a Barcelona i d'altres llocs.
I el Barça també fou fundat per protestants, liderats per Joan Gamper, suís protestant catalanista.
Molts avanços socials començaren amb el cristianisme. Així, per ex., l’abolició de la crucifixió (mètode de mort prou comú en el món antic) o del dret del “Pater Familias” a assassinar uns altres membres de la seva família.
“Qualsevol nació que vulgui assegurar la seva durada i demostrar el seu dret a l’existència ha de descansar damunt una base religiosa” (Otto von Bismarck, artífex de la reunificació dels Estats alemanys).
“...quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall e endreçam-nos vers Orient e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercè que Déu nos havia feita” (Crònica de Jaume I, després de la rendició de la ciutat de València, 9 d'octubre de 1238). “Totes les coses del món són moridores i es perden, i solament l’amor de Déu queda. I jo Jaume el rei, coneixent que aquesta és la veritat, i les altres mentida, volguí girar als manaments del Nostre Senyor el meu pensament i obres i deixar les vanes glòries del món per aconseguir el seu Regne” (Jaume I el Conqueridor, 1208-1276, rei i creador dels Països Catalans).
Així Jeremies crida en nom del Senyor: «¿Podrà una donzella oblidar-se del seu abillament o una núvia d’engalanar-se? En canvi, el meu poble s’ha oblidat de mi durant molts anys” (Jeremies 2:32)» "I el Senyor es meravella: «
¿Hi ha hagut mai cap nació que hagi canviat els seus déus? Si bé aquests no ho són, de déus. Però el meu poble ha canviat la seva glòria per allò que no serveix per a res» (Jeremies 2:11)»«El bou coneix el seu amo i l’ase el pessebre del seu amo. Però Israel no en sap, el meu poble no té discerniment» (Isaïes 1:3). O Jeremies: «La cigonya, en el cel, coneix la seva estació; la tórtora, l’oreneta i la grua observen el moment per a retornar; però el meu poble no reconeix l’ordre establert pel Senyor” (Jer. 8,7). Els catalans tenen una gran incapacitat espiritual en comparació als pobles amb Estat propi (com és habitual). Difiniria la diferència així: els pobles lliures escolten amb algun grau de sinceritat, els esclaus en desconfien i no s'hi interessen de cor. Aquest és el punt clau que diferència la llibertat de l'esclavitud. Encara així, en comptes d'imitar els guanyadors (els protestants) i treballar el cor, s'autoimiten immodestament com en cartró-pedra, i, per tant, es queden eternament penjats en el patiment i la misèria nacional que tant avorreixen. Aqueixa és l'absuda psicologia de la majoria d'independentistes catalans. Es un autocàstig. Perquè la mediocritat espiritual és autoinflingida, com qualsevol mediocritat. Es una falta de fondària i de sinceritat envers el Cosmos més enllà de les funcions més bàsiques i els interessos més materials. El nivell pragmàtic-material és molt i massa característic dels catalans, però aquest nivell és només un segon nivell en els països avançats (protestants i jueu), on el raonament de primer nivell és espiritual, que és com l’acer o l’or dels raonaments. Els catalans manquen d'aquest primer nivell, prioritari i que en els països lliures i avançats elimina automàticament els raonaments dels segon nivell o els readapta. Per això Holanda, Islàndia o Finlàndia són països lliures, realment cultes i avançats, democràtics, etc., mentre Catalunya és una esclava plena d'immigrants sense integrar, sociates endollats, multicultis anti-tot i un llarg etcètera. Perquè, si ens cenyim a allò pràctic-material i immediat, sense substrat espiritual, el que fan tota eixa colla és també molt pràctic i “material”. Catalunya, or-i-flama, té les barres de la passió pel benestar, per la bona vida, però la discòrdia civil, la repressió i l’espoli li ve tot seguit, perquè l’atreu fatalment. Perquè la riquesa segura és la fonamentada sobre Déu i no pas sobre el pragmantisme materialista, l'orgull i l'ambició.
“Quan tenia deu anys, m’agenollí una nit vora el meu llit i prometí a Déu que havia de dedicar ma vida a l’esforç per l’alliberament del meu país. He mantingut aqueixa promesa...Assumesc d’estar parlant a anglesos que valoren positivament llur pròpia llibertat, i que professen estar lluitant per la llibertat de Bèlgica i de Sèrbia. Penseu que també nosaltres ens estimem la llibertat i la desitgem. Fer-ne ús és més desitjable que cap altra cosa en el món. Si ara ens estronquen, renaixerem de bell nou, i renovellarem la nostra lluita. No podeu pas vèncer Irlanda, no podeu pas extingir la passió irlandesa per la llibertat; i si les nostres accions no han pas estat capaces d’atènyer-la, llavors nostres fills l’abastaran amb una gesta millor” (Pádraic Henry Pearse, 1879-1916, un dels afusellats pels anglesos per l'aixecament independentista del 1916 a Dublín).
Altrament, la majoria de la població, també, encara, la catalana, continua essent creient. Que la majoria de les èlits independentistes no ho siguin més aviat el que demostra és la poca sintonia psicològica entre aquestes èlits i la majoria del poble. En tota decadència, les èlits són pitjor que el poble.
La música i l’esport, amb la religió, la llengua i la història, són centres motors principals de consciència nacional. Tot poder colonial allò que més intentarà és arrabassar aquestes àrees a la consciència autòctona -folkloritzant-les o silenciant-les i substituint-les per música, esport, religió, llengua i història colonials i estrangeritzades- per alienar-les en favor del poder ocupant foraster.
Deixar la majoria de la població (que és cristiana) en les garres del PP és una solemne Irresponsabilitat, és manca de lògica i de sentit comú.
Mentrestant, el PP ens aïlla socialment, es forra, compra tota mena de gent i de mèdia i ens matxaca. L'esquerra necessita no ser anticristiana, ni insistir massa contra les tradicions si no són perjudicials.
Els països protestants són més civilitzats perquè tenen temor de Déu i creuen en un guardó etern.
A ca nostra la gent és mediocre i deixada perquè molts creuen que quan es moriran aniran al clot i punt.
L'infern és necessari en l'ecosistema de les creences per tal que un país cristià rutlli millor.
La gent no sap ni per on va perquè no es mira la Bíblia i es pensa que són rondalles de vella.
Qui no es deixa governar per Déu, és sempre, indefectiblement, governat per tirans.
Allí on hi ha clergat i gent devota fidel al país, hi ha indefectiblement un nacionalisme arrelat, estès socialment i equilibrat: Euskalherria, més o menys el Principat...Polonia, o Irlanda, Lituània..., abans d’independitzar-se. Fins i tot a Mallorca. A l’Aragó i a la ciutat de València, el regionalisme també naix a les parròquies. I això és perquè la religió és arreu, ací com a la Xina, un substrat sovint molt profund i una argamassa elemental i de fiar per bastir una societat.
Pretendre crear un nacionalisme de laboratori alegrement contraposat a un ecosistema mil·lenari, la nostra civilització (que Arnold Toynbee anomena cristiana-occidental) és, senzillament, un disbarat històric, cultural i polític i, per més raó que tinguem tècnicament en temes com la unitat de la llengua, la necessitat de monolingüisme i plena normalització, la reivindicació de la nostra sobirania nacional, la cosa s’esdevé impossible perquè no està empeltada a l’arrel de tota societat: la fe en la seva civilització mil·lenària que ha creat costums, idiosincràsia, tics, prejudicis, tradicions...en fi, un substrat psíquic molt més important del que la gent sospita i uns deutes espirituals dels quals no ens en podem desentendre sense ferides fatals. Per atènyer la normalització lingüística primer ens cal normalitzar quant a la fe ( la fe -interna-, no pas la religió -externa) el nostre nacionalistam.
No es tracta de cap discurset clerical sinó d’una profunda i tossuda realitat en la qual podem entropessar indefinidament i que pot fer trontollar els nostres projectes sobiranistes. Crear de la imaginació del nostre melic un model de nacionalisme enfrontat al model de civilització de la qual és deutor sols pot generar allò que tan clarament veiem en el nostre cas: un desballestament profund, una societat que no es creu el discurs dels nostres models, incongruències i desfasaments pertot, amb dilemes insolubles i continuats. Si ens vantem de ser racionals, siguem també realistes i eficaços, més enllà de la nostra paradeta mental. Els independentistes irlandesos eren molt majoritàriament catòlics devots, fins i tot els de l’IRA. Mahatma Gandhi deia que creia en Déu "més encara que en la mateixa realitat", Martin Luther King era un pastor evangèlic, Malcolm X un reformador moral musulmà, els independentistes iberoamericans del s.XIX solien llegir la Bíblia i la van usar amplament per alfabetitzar llurs països. L’independentisme grec s’enfortí arran dels màrtirs que tornaven al cristianisme i eren morts pels turcs per aquesta causa. Etc.
Igualment, l’època d’esplendor de l’Imperi Britànic coincidí amb els revivals (reviscolaments espirituals de carácter metanoic) a Gal·les, Anglaterra, Àfrica, etc. A la Castella de Felip II diuen que un de cada quatre súbdits eren clergues o religiosos. A hores d’ara als Estats Units més del 90% de la població es declaren cristians, i majoritàriament són practicants.
En el cas català podem dir el mateix: quan els països de parla catalana tenien un arquebisbat propi (el de Tarragona) que els englobava i un fort component cristià van ser sobirans, mentre que en els moments de més descristianització (com la II República) vénen les catàstrofes. A ca nostra no comença la Renaixença (1833) fins a l’any següent que començà a distribuir-se "Lo Nou Testament" en català, tot just després de tres segles de repressió inquisitorial contra els textos bíblics.
En canvi, els pseudonacionalistes que en realitat sols pensen a figurar i xalar se'n foten, "dels beats" com ells diuen. Però els partits d'orientació més creient -amb connexions reals amb les esglésies no pas amb simple folklore religiós com sovint pretenen a ca nostra prou seccions locals del BNV- són els que dominen més l'electorat arreu del món: des dels Estats Units a ca nostra, on el PP o CiU tenen el sostre electoral més alt, front als laicistes ortodoxos com ERC o IU (i ja no parlem de la gasosa i ateïtzant extrema esquerra independentista, perpètuament disgregada i barallada entre si com els zelots de "La vida de Bryan").
El socialisme real (la degradació del marxisme-leninisme), règims oficialment ateus, sols han donat de si enormes règims repressius, plens de misèria i de culte a la personalitat dels Dictadors, i, finalment, han caigut sorollosament.
"Gent de sort, els qui confien en Javeh..".
Els pobles expansius que marxen cap a la victòria tenen fe: en la pròpia sobirania -defensada amb coratge- com en Déu, i la raó els ve contrapesada i refrescada per la fe: la fe no desdiu la raó, ans li dóna ales i futur, capacitat d'expressió i d'emoció; de la mateixa manera com la raó és una útil eina per comprendre la realitat. Sense l’energia i el coratge de la fe, la raó sola s’ha demostrat repetidament obtusa, inútil i eixorca. Els pobles sense fe, decadents, sempre estan obsessionats amb eutanàsies i afollaments, perquè van cap a la tomba, a través d'unes falses premisses encabotades d´un racionalisme mecanicista rutinari i obtús, sense prou empatia ni imaginació.
"No hem tingut sort" perquè no hem anat a cercar-la on tocava i on n’hi ha, perquè no hem cercat arrelar on el pancatalanisme devia arrelar si volia realment vèncer i guanyar-se la societat (les tiesmaries, el jovent, la immigració...). Amb incerts voluntarismes hem ensopegat en interminables conflictes, obstinacions, dilemes cruels i àdhuc catástrofes. Ha sobrat supèrbia i ha mancat aprendre de casos REALS. Potser perquè gent que s’omplia la boca de llengua i cultura catalana, de normalització lingüística, de sobirania, a l’hora de la veritat, no pensaven arromangar-se realment i sols ho deien per obtenir bons càrrecs, poder i diners, no pas per salvar realment la llengua ni el país. És impossible de fer reviscolar una nació tot refusant la civilització i la fe en la qual va sorgir, l'argamassa més resistent, més sòlida i de pedra picada: la fe, la qual resisteix els huracans de la vida i els naufragis de la Història.
La nació és semblant a un ecosistema, el qual, privat de les arrels, trontollarà tot sencer, sense estabilitat ni salut. Nosaltres, com a cristians pancatalans volem repetir una vella confessió, la pedra angular sobre la qual es bastí Catalunya: que és el Crist la "pedra angular", el Déu dels catalans, i la "roca ferma" de tot l'edifici.
En grec original repenedir-se és "meta-noesein": anar més enllà en la manera de pensar, girar cua en els prejudicis i malentesos. No es tracta pas, doncs, de fer escarafalls ni estirar-se els cabells o donar-se colps al pit i tòrcer el coll. Simplement Déu ens diu que cal copsar millor la realitat, la veritat que és Ell.
Tornem a la seva senzillesa genuïna i frescor sincera front a l'encarcarament.
Eines per defensar-nos contra l'autoodi i la decadència caracteriològica.
DECADENCIA CARACTERIOLÒGICA.
"Llir entre cards, creeu l'amador mut
i al canviant de punt en punt color
e al pauruc com se membra d'amor.
de l'atrevit, sia son temps perdut".
(Ausiàs March, 19. 41-44).
Realment els catalans solem caure en la superficialitat i la indolència de panxacontents, que han venut la dignitat nacional i d’altres dignitats per un plat de llenties.
"El món no està amenaçat per les persones dolentes, sinó per aquells que permeten la maldat". (Albert Einstein, físic nord-americà d'origenalemany).
És a dir, la genteta catalana que no fa el que deuria és la que permet, curt i ras, l'ocupació espanyola, vet ací la diferència entre culpa responsable i autoodi en fals.
Sura en l’ambient la mediocritat i una inconcebible desmotivació per lluitar en condicions -suara no tan desfavorables, o, dit altrament, no pas en pugna tan directa contra un Madrid molt més fort- per les mateixes fites per les quals uns altres catalans hagueren de donar la vida en les pitjors èpoques. La sang dels nostres màrtirs la valorem barata, i ja és greu, això.
No volem veure el perill, ni les causes dels efectes consegüents (el pensament que hi domina de manera brutalment dominant és el pensament dèbil, neoliberal,el segregat pel conductisme de masses) -tot i que el llop ens udola sovint.
Això, fins que ja sia massa tard per recórrer el camí (que no ha estat pas recorregut abans, per peresa i per cabuderia enaltida: el problema no són les grans coses que deixem per fer sinó les petites i elementals que, podent fer-les molt fàcilment, tampoc no les fem). "El nostre gran negoci és no veure el que queda obscurament a distància, sinó fer el que queda clarament a mà" (Thomas Carlyle). Com deia un que ja s'ensumava la nostra decadència, Ausiàs March:
"No pot mostrar lo món menys pietat
com en present dessobre mi pareix:
tota amor fall sinó a si mateix,
d'enveja és tot lo món conquistat.
Hom sens afany no vol fer algun bé:
¿com lo farà contra si ab gran cost?
cascun cor d'hom jo veig pus dur que post:
algú no es dol si altre null mal té".
Si, costant poc, ja no fan res, ¿quin sacrifici en podem esperar per la pàtria (que hauria de ser necessàriament d'alt cost)?. Evidentment que no res (més enllà dels discursos de paper mullat per amuntegar poltronam i poder i enganyar al personal en benefici de l'ocupació estrangera). Generositat, sacrifici i, evidentment, valors cristians en general (que parlen de "portar la creu", d'arromangar-se, contra l'hedonisme sibarita d'una esquerra occidental -a ca nostra més anticristiana que en altres països occidentals- ja qualificada per Lenin d'"aristocràcia del proletariat") es troben estretament relligats al genuí sentiment patriòtic. L'actual fòbia de bona part de l'independentisme català contra els valors cristians és una manera de dir que no volen sacrificar-se realment per res, tampoc per Catalunya.
A continuació de cada desastre ens toca reprendre la reconstrucció nacional en circumstàncies de gran duresa i després d’enormes pèrdues que podríem haver evitat d’estar més alerta, i ser més honests i treballadors en èpoques de vaquesmés grasses. I cada volta fem la represa més destruïts, més mentalment esclavitzats, amb una memòria més boirosa de la catalanitat lliure i autogenerativa i desacomplexada.
Vet ací alguns trets, per contra, de caracteriologia madura, amb sentit d'Estat:
"Actuar no sent emocional, però podent expressar emoció. Kate Reid
Les accions dels homes són els intèrprets millors dels seus pensaments. John Locke
Pensi com un home d'acció i actuï com un home de pensament. Henri Bergson
Les paraules que no van seguides de fets, no valen res. Esop.
Actuar enèrgicament, en forma suau. Claudi Acquaviva".
En realitat, un poble oprimit és un poble que es deixa oprimir perquè roman indolentment desestructurat, perquè viu acomplexat, perquè no vol aprendre el civisme de l’autosolidaritat enèrgica (per no ser solidari amb si mateix). La societat civil catalana ha anat enfortint-se, si bé sovint sense desempallegar-se de molts complexos d’esclau.
El problema és la decadència moral i caracteriològica dels catalans vells és el punt central que no hi ha més remei que atacar: el racionalisme acartronat jacobinesc, la manca dramàtica de coratge front al colonitzador ("pelaperes", cast. pamplinas), l'erasmisme llibresc, la mesacamilla-ball, la mala imatge radicaloide (que, damunt i per a més desastre, passa com per l'única manera tolerada de fer independentisme), amb discursos ultraideologitzats incomprensibles i que no interessen la massa de catalans corrents, i amb un absurd look extremista (tan bo d'aprofitar pels nostres enemics), etc.
Sovint la realitat és ignorada i interpretada per dogmes de paper banyat humanista (pensament políticament correcte, anarcomarxisme...) perfectament inútils. I vinga manifests i més manifests...Així demostrem la nostra impotència, immaduresa i covardia per atacar l'arrel del problema. I pobre d'aquell que gosi dir que el rei va nu: "Com a regla, no hi ha cap manera més segura de l'aversió dels homes que comportar-se bé on ells s'han comportat malament". Lew Wallace
Caldria ser una mica més decidits i incisius en temes com ara la política real (on cal desesperadament un independentisme realista i d'ample espectre, unit, adreçat a l'engròs dels catalans, que englobi dreta i esquerra ensems: primer bastim la casa, després ja parlarem d'ideologies; tal com en altres països han fet aliances entre partits nacionals proletaris amb uns altres burgesos o de dretes) o la sociolingüística (més enllà dels tradicionals temes de "lupa paleogràfica" i com es deia aquesta parauleta a Lleida el s. XV o com es diu ara a Carcaixent). La sociolingüística o és de xoc, de combat, pràctica, de denúncia i formació, o difícilment serveix de res pràctic (a part de vendre llibres, cobrar un sou i ensenyar les plomes de gall dindi a la galeria erasmista). He conegut famosos sociolingüistes i lingüistes catalans que parlen castellà a tort i a dret i que fins i tot llurs fills ni tan sols saben parlar català: això demostra que, més enllà d’allò que escriuen i pel que de vegades es guanyen la vida, no hi ha massa combat diari, que és el quid de la qüestió.
Molta gent creu que, en formular uns principis, després en pots passar tranquil·lament en ta vida quotidiana. I molta gent es guanya la vida per temes en els quals no demostra creure gens ni mica a l'hora de la pràctica.
La cultureta catalana no deixa mai d'espantar amb noves experiències de decadència. Personalment fa molts anys que m'ensumí la pasta de prou gent que hi pul·lula i, en general, me n'he mantingut apartat perquè són com els sicilians del Gatopard: és gent que s'han parat dins un cercle viciós no evolutiu ni creatiu, sense aportacions noves ni trencadores. Ni laboralment, ni vitalment, ni intel·lectualment, ni molt menys moralment els veus realment interessats a obrir nous camins més eficaços per sobreviure nacionalment. Fan el que fa la majoria, diuen el que diu la majoria, són "normals" de gris novembre, perquè no volen que ningú els assenyali, ni els critiqui, ni els desdigui: volen ser "populars" en el propi ram amb gracietes vulgars i fàcils i que em recorden a les dels films de l'aristocràcia francesa d'abans de la guillotina; i, si això vol dir l'extinció nacional ensopegant sempre en les mateixes errades i cercles viciosos, això és un tema que ni se'ls acut de plantejar-se: massa treball sense cobrar!!.
La majoria dels progres políticament correctes no fan coses reals ni pràctiques (són becs d'or), sols parlen i encara t'acusen de fatxa i racista a la mínima que no els aplaudeixes els discursos interculturalistes i superprogres de modernor apresa als llibres de moda recomanats. I, després, resulta que igual ets tu qui estàs ajudant immigrants -mentre ells se'n van a sopar i a dir parides- o escrivint-te amb presos hispans condemnats a mort per Bush -mentre ells cerquen càrrecs i medalles i damunt t'acusen d'"imperialista ianqui" contra "los hermanos hispanos".
Són a sovint una ruïna per a la nostra supervivència com a poble, una mena de fariseus i escribes dels temps de Jesús o de kappos dels calls jueus en l'època nazi, que desfiguraven la realitat per simples interessos creats.
En realitat estan enaltits contra el propi poble i contra els qui hi volen aportar noves vies per sortir-nos-en: col·laboracionistes ben pagats pel poder d'ocupació que planifica el genocidi cultural. Dèbils felibres àulics i rutinaris que momifiquen i folkloritzen una cultura catalana subvencionada per als patums obedients.
No esforçar-se, no entrar ni deixar entrar, no fer ni deixar fer, caure en la indolència (pitjor si, damunt és amb sarcasmes) és un camí al no-res, a la inòpia africana.
"També he tingut enveja i mala bava
per destruir la glòria dels demés,
on he vist que jo no arribava
no he volgut que ningú hi arribés".
(Joan Maragall).
En mots més antics, adreçat a tot un poble que manca de seny, d'entusiasme i de bona voluntat, que no assumeix les pròpies responsabilitats:
"Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor”. (Proverbis 1:24-26).
"Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s'havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet aquí aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturat i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d'Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat negant-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l'ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l'ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s'abrandava dins d'ell, però ell no hi posà atenció". (Isaïes 42:20-25).
I l'alternativa, en versos del gran Ausiàs:
"Llir entre cards, no veu degun perill,
fin amador, e, si el veu, punt no el tem.
Tot cas és poc, essent lo pus extrem:
la torre gran li sembla gra de mill".
(Si sovint faig esment dels clàssics és perquè ells saben què és la vida i la lluita, cosa que la immensa majoria dels nostres connacionals actuals -nins carregats d'anys- ni en saben ni en volen saber).
