“Si dels governs traiem la justícia, en què es converteixen sinó en bandes de lladres a gran escala? I aquestes bandes, què són sinó regnes en petit?
Són un grup d’homes, es regeixen per un cap, es comprometen a pacte mutu, reparteixen el botí segons la llei per ells acceptada. Suposem que a aquesta quadrilla se sumen nous grups de bandits i arriba a créixer fins a ocupar posicions, establir casernes, prendre ciutats i sotmetre pobles: obertament s’autodenomina regne, títol que sens dubte li confereix no l’ambició deposada, sinó la impunitat aconseguida.
Amb tota finor i profunditat li va respondre al cèlebre Alexandre el Gran un pirata caigut presoner.
El rei en persona li va preguntar:
– Què et sembla tenir el mar sotmès al pillatge?
– El mateix que a tu- va respondre- el tenir el món sencer. Només que a mi, com a treball amb una roïna galera, em diuen bandit, i a tu, per fer-ho amb tota una flota, et diuen emperador”
(“La ciutat de Déu”, Llibre IV, cap. IV, Agustí d’Hipona)