24 de gener de 2013
General
0 comentaris

Dues legitimitats

El 23 de febrer del 1981, el feixisme espanyol irrompia al Congreso de los Diputados d’Espanya i condicionava de manera irreparable la Segona Restauració borbònica. Després dels trets, una diputada catalana embarassada fugia, cames ajudeu-me, escortada per guàrdies civils.

Aquell acte coercitiu determina tot el que vindria després. La generació nascuda llavors ho féu sota un règim en el que els poders fàctics seguiren detentant una influència decisiva. Hi hagué anys bons però ara, amb la crisi, hem vist com n’era de frívola, d’acartronada, de falsa i de lletja aquella democràcia lampedusiana patrocinada pels militars. Hem conegut els seus fruits. Els Pallerols, Millets, Matas, Camps, etc, personatges indesitjables que als Països Catalans han fet i desfet com els ha vingut de gust.

Nascuda durant aquells primers anys de la Restauració , una diputada de l’actual Parlament de Catalunya assistí ahir, gairebé 32 anys després del 23 F, a la sessió que iniciava la Transició Nacional de Catalunya cap a l’estat propi a través de la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir. El “sí critic” del seu grup, la CUP, la privà de qualsevol gest d’entusiasme després de l’aprovació de la Declaració, si bé es mantingué respectuosament dreta al costat dels seus companys quan els diputats de CIU, ERC I ICV aplaudien.

De totes maneres em va semblar pel seu somriure que, poc o molt, compartia el que tants catalans sentim en aquests moments.

La bona esperança d’un nou futur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!