Fins ara no me n'havia adonat de com n'està d'aprop Torroja de Reus, Torroja i Porrera; i avui en una escapada, hem deixat que el Priorat ens captivés tots els sentits. Després d'una bona estona empaitant rellotges de sol pels silenciosos carrers de Porrera, i remenant vins pels seus cellers, ens hem arribat a Torroja i l'hem trobat preparant-se per la fira de demà, dins les celebracions per als 750 anys de la carta de poblament que originà el poble. Malgrat l'espessor del cel d'aquesta tarda, la posta s'ha deixat intuir, damunt el Montsant, i jo he passejat per aquells carrers empedrats, apinyats i costeruts, tot recordant la meva curiosa estada de fa 33 anys, convocada pel Centre Cultural i Recreatiu La Unió de Torroja del Priorat. (segueix)
El nou Hospital de Sant Joan de Reus és d'aquells que despleguen modernitat funcional per totes bandes, i que tot i que al principi sembla fred, acaba resultant càlidament humà: molta llum, molt d'espai, molta calma, silenci quan toca i quan cal les paraules; caliu en el tracte professional. Singular i espectacular en la seva forma externa i pels seus finestrals, la llum de la posta sobre el Baix Camp ha arribat gairebé al mateix temps que el llit pujava de reanimació a planta. Un dia llarg avui, llarg i amb tot el ventall d'emocions replegades en la incertesa de l'espera i en aquella serenitat assumida a còpia d'entrenament familiar per tantes ferides vetllades. (segueix)
A deu minuts de casa, carretera enllà, un cop passada la Riera de Sant Jordi i l'estació del tren, en aquesta zona anomenada Les Mallorquines, el Turó, a la dreta, espera càlidament il·luminat, Em ve de gust enfilar-m'hi, avui, i recollir imatges de les figueres de moro, per mostrar-les als amics mexicans: allà en diuen "nopales" i se'n mengen les fulles. Les vaig poder tastar! (segueix)
Caminar va bé per esbargir aquella boira que de vegades s'instal·la entre l'ànima i la ment, per desgranar pensaments i, si convé, plorar una estona. El pretext de seguir les petjades del sol que es pon ha reactivat un hàbit massa oblidat que, de passada, em permet fer les paus amb la prescripció mèdica cardiològica de rigor. Caminar pel pur plaer de caminar i amb una mica de delit, sense rumb fix, deixant que la llum de la posta em vagi guiant les passes. Avui, carretera de Tiana amunt, a Montgat, fins "Les costes" ("Las costeras" de tota la vida), redescobrint entre altres paisatges Can Casanovas i la seva torre dels masovers, on, de petita, em trencava el cap imaginant quin tipus de mobles gastaven els seus habitants per ajustar-los a les parets esfèriques. (segueix)
Després de l'estada a l'Empordà, en un matí, dinar i sobretaula de treball practicant gustosament associacionisme participatiu amb la gent d'Òmnium Badalona, tot degustant i digerint anàlisis i propostes per encarar amb encert i eficàcia els reptes del proper curs, tanquem la tarda a la Plaça de Vic, disposats a degustar i digerir "un repte, un desig, un impacte, un dubte, una incògnita, una il·lusió"(text que podeu llegir aquí) en l'impressionant desplegament de ferralla interactiva que va fer el Guixot de 8 per celebrar el seu vintè aniversari. (segueix)
Hi va haver un temps en què hauria volgut viure-hi. M'atreia l'amplitud, el sol, la verdor i aquest paisatge mig rural mig urbà que em semblava molt òptim per trobar-hi l'habitatge on fer la vida amb els fills. Molt més òptim que el que teníem llogat al centre de Badalona, al barri de Baix a Mar, una casa gran i antiga, en un entorn que m'estressava enormement i em complicava molt la mobilitat del dia dia amb criatures: (segueix)
L'aplaudiment dels "bisos" eixordava, i mentre Dani Espasa (claricèmbal i direcció), Ruth Rosique (soprano) i Jonathan Pia (trompetista) tornaven a enfilar cap a l'escenari, la meva mirada ha escombrat distretament les nues parets de la nau, fins al sostre, i dues llenques de llum intensament ataronjada m'han avisat de l'hora exacta. L'hora d'aquell darrer raig solar ben a punt d'amagar-se. Discretament he aprofitat que l'organització començava a obrir les portes, mentre l'entusiasme del públic i les repetides salutacions dels artistes segellaven un vespre esplèndid, submergits en el Concert de cloenda del 3r festival de música de Tavèrnoles, "l'Europa Barroca" dins el romànic Monestir de Sant Pere de Casserres, ple de gom a gom. (segueix)
Plou. De moment no gaire. Però amb el Besòs, ja se sap. Curt i de poc cabal, podria semblar plàcid, inofesniu. Malgrat la pluja, el riu baixa tan pla... però ens enganya. S'alimenta de rieres, i allà amunt, qui ho sap si hi plou poc, avui, o hi plou massa. La rierada, ja se sap, baixa quan baixa. I per això aquest Besòs que en temps del Camí Ral es creuava a peu, per Sant Adrià, que ni ponts podien fer-se en una terra tan i tan plana, aquest Besòs sorprèn amb besosades. De vegades terribles i de conseqüències dramàtiques.
Avui, de moment plou poc, i la canalització actual, i els murs de formigó tan alts... no, en aquest sentit no espanta. Però de moment ja ens ha espantat la festa, podrà celebrar-se? I tant diu la Consol, de Dones amb Futur, l'ànima de la festa. I tant, tot es farà, aquí, el sol ja surt, doncs au, cap a Sant Adrià!
En sortir d'Espolla, tornant de la Trobada de Cantadors, diumenge passat, ens vam passejar una estona per les oliveres mil·lenàries de Masarac . Ens ho havien recomanat els de Can Salas , una casa rural dins l'entorn de l'antic castell d'Espolla, restaurada amb gust i funcionalitat exquisides, portada per una família acollidora i oberta. El fill és qui ha muntat i porta l'estació metereològica, són gent que estima el poble i la zona, la coneixen a fons i creuen en el seu potencal i en la seva gent, només lamenten algunes mentalitats tancades. Contents de l'impuls econòmic i cultural que hi ha dinamitzat en Gustinet d'ençà que va tornar al poble, a casa l'avi, fa tants anys, i contents de l'arribada de nova gent que escull Espolla per viure-hi, voldrien que es deixés definitivament de mirar amb aquella lent antiga que identifica com a forasters als qui han vingut "de fora", per anys que passin. Perquè saben que el que importa és tirar el poble endavant des de la cooperació de tots els sectors de la societat civil - que hi és, cohesionada -, des de la iniciativa i el compromís de la gent que estima la terra, que és la majoria. Em fa gràcia descobrir el rerefons de la nostra conversa de tot esmorzant diumenge al matí- jo força fora d'òrbita, però dissimulant - reflectit en l'escrit de presentació del programa oficial de la Fira de l'Oli i L'olivera que s'ha celebrat aquest cap de setmana. Encara que no hi podíem ser, me'n vaig endur un llibretó de la pila que hi havia damunt el bufet, entre altres tríptics de l'Albera, per a la meva col·lecció... És un escrit d'en Lluís Gratacós Soler, de Can Carlas d'Espolla, i diu així: (segueix)
L'aventura es va començar a coure dos anys enrere. Llavors només era un somni, un projecte. Una il·lusió que va anar prenent forma i es materialitzà no pas sense esforç i tenacitat; i sí, finalment el COR POBLENOU, que celebrava 20 anys de fundació, tenia programat un concerto a la Sala Accademia del PONTIFICIO ISTITUTO DO MUSICA SACRA, al cor de Roma. (segueix)
Enfilant l'estreta carretera de la Serra de Rubió, els camps i la carena es banyen amb la llum d'una tarda de bruixes que es pentinen. Els molins de vent, cada vegada més a prop, treballen silenciosos, amb la seva imponent figura retallada en un nítid contrast: blanc sobre blau, tecnologia sobre natura, energies netes inpactant visualment sobre el paisatge... Em deixo endur pels colors a cada corba, i mentalment vaig entrenant la recerca de rimes, mentre em demano si tindré valor per "actuar"; no anem a cent, molins de vent, valent, potent, content; sóc una vip, vinc sense equip, estrip, felip, tip; i vinc a Calaf, on hi ha l'estaf, i l'agua naf, pataf, pataf... què coi rima amb Calaf? (segueix)
Enfilant el passatge Ceuta, el cel humit del vespre encara arrossegava fils de llum de la posta, enterbolida pels núvols baixos. L'olor d'herba, els crits dels falciots, i tot el paisatge singular d'aquell carrer fet d'escales i replans entre enjardinats i silvestres, em fa oblidar, per uns moments, que sóc a Barcelona. Un cop al Camí de les Coves d'en Cimany, i després de travessar el tram amb construccions a banda i banda, la ginesta comença a treure el nas entre els matolls del camí de la dreta. I sota els meus peus, una vista impressionant de l'orografia barcelonina. Com si sabés del cert que aquella era la ruta adequada, he resseguit el camí dibuixat entre els tous d'herbes, que pinten de verd i groc tot el paisatge (sembla camamilla, més, ai, no estic segura que ho sigui). Però en realitat és la primera vegada que trepitjo aquell paratge, i m'he deixat guiar pel punt més alt de muntanya: m'ha atret fins al cim sense dificultat, i m'ha transportat a un miratge. La Muntanya Peladaés com una illa alçada, enmig de l'oceà urbà. Un insòlit espai verge dins l'imperi de l'urbanisme mil·limetrat, fent les funcions de mirador sense que cap rètol en parli.
Sen's hi ha fet fosc. Els rat-panats sobrevolaven la nostra mirada àvida d'identificar espais urbans referents. L'aire fresc s'anava emportant les notes de l'acordió i les tonades de la cançó improvisada: garrotins, corrandes i nyacres per plasmar un vespre singular de dilluns feiner. Dalt d'una muntanya, en fraternal companyia, al bell mig de Barcelona, per assajar i gaudir de la glosa, amb l'equip de les VOPB (Viles ocupades del Pla de Barcelona)...
Ensumant fusió còsmica Vilanna no és Islàndia, però feia tants dies que no em deixava prendre pel no temps, feia tant que no relaxava la mirada en la bellesa de l'horitzó i oblidava la tirania de l'agenda, que inevitablement i salvant totes les distàncies, he recordat els colors d'Islàndia. (segueix)
Posats dins una postal o dins les planes d'una guia de viatge els paratges sorprenents són només imatges. De més o menys bellesa, impressionants o desconcertants, però només imatges. Trepitjar aquests paratges, olorar-los i copsar-ne l'ànima és tota una altra cosa. (continua)