miozz mirades

El matí del 26 d’abril de 1986 el cel estava ennuvolat i jo em mirava aquell  gris plom des de la galeria de casa, a Baix a Mar, tot estenent la roba. Era dissabte; aquella sensació emboirada de l’ambient em feia témer amb esglai tràgic que la radiació de l’accident de Txernòbil d’aquella nit arribés fins a casa nostra.   (continua)

Les notícies oficials volien tranquil·litzar-nos, però jo no hi confiava. Estàvem massa sensibilitzats, massa informats: en aquella època el debat anti-nuclear era al carrer, a la universitat, als ateneus, als casals, i sabíem que la magnitud de la tragèdia era a escala mundial;;van caure quatre gotes i aquella pluja em va semblar especial, diferent de la de sempre.  Potser tot era suggestió però els enciams que tenia plantats – llavors encara no en déiem horts urbans però ja en teníem – van adquirir un aspecte amenaçador, i els vaig arrencar tots, com si no ingerir-los en un futur proper m’hagués de protegir de tota la merda que un accident nuclear d’aquella magnitud ens abocava a sobre.
No puc deixar de pensar-hi avui, quan ens trobem al bell mig d’una nova campanya entestada en “rellançar” la indústria nuclear al món. Gairebé com si fos un ritual, busco entre els llibres de la prestatgeria – encara no m’he refet del trasllat i no sempre els trobo amb facilitat – , i sí, m’agrada rellegir amb cert sarcasme agradolç Asa Moberg a LA ENERGIA NUCLEAR EN CRISIS, Antes i Después de Chernobil: ” El despilfarro que supone la energia nuclear quedará, ante futurs generaciones, como monumento eterno y recordatorio de los errores de la sociedad industrial del siglo XX” pronostica, després de dir que ”  la energia nuclear parece condenada. Es muy probable que desaparezca en fases entre los años 2010 y 2020.”
L’atre llibre, que reconec que m’agrada tenir a les mans de tan en tant, “El combat ecologista a Catalunya”, em fa pensar en què algú hauria d’escriure la història de l’ecologisme d’aquests darrers 20 anys després de la desfeta del moviment per l’entrada al joc polític des del partidisme.
I aparco el tema, que avui tinc molta feina, però abans faig una incursió a la xarxa, http://www.tanquemlesnuclears.org/, 
i porto a escala personal les devastadores conseqüències mundials 
d’aquella catàstrofe, encara vigents avui, en pensar un cop més que l’espectacular augment de casos de càncer entre gent propera, molts cops jove, té a veure amb aquell cel plom i la pluja estranya del matí d’un dissbte d’abril, avui fa vint-i-tres anys.

Aquest matí l’he passat a l’escola Can Rigol, al Prat de Llobregat, acompanyada d’un grup de canalla, comentant alguns fragments del film “¿A quien ama Gilbert Grape?” on Johnny Deep i Leonardo Dicaprio interpreten dos germans peculiars, i hem xerrat d’ells i nosaltres una llarga estona. (continua)

Amb els personatges d’Endora, tots nosaltres compartíem aquest matí, dins una bonica sala de l’escola, l’experiència de tenir un germà considerat especial. Aquesta és una vivència complexa, sovint  solitària i colpidora – malgrat es viu amb molta normalitat –  a la que convé posar paraules. Sentir-se acompanyat en les vicissituds  d’enfrontar-se a adversitats és una bona eina per reconvertir el dolor i la impotència en maduresa, sentiments positius i creativitat.
El que pitjor porta la majoria  és la por a la burla dels altres i el maltracta escolar i social al germà o germana “especial”.
És un dolor intens, una ràbia de vegades difícil de canalitzar. Saben més ells, malgrat la seva joventut, dels pros i contres de la inclusió, la integració i la segregació escolar que molts dels polítics i tècnics que dissenyen i prenen decisions al respecte. Les seves opinions sobre el com i el perquè la majoria de gent que no ha viscut ni coneix “el problema” té actituds incorrectes envers “els diferents” són un tractat de psicologia i sociologia gens menyspreable. La maduresa precoç pròpia de la majoria de nens i nenes que compten en la seva experiència vital amb l’actiu de tenir un germà o germana amb discapacitats contrasta amb la immaduresa que mostra la nostra organització social. Estem celebrant el 30è aniversari dels primers ajuntaments democràtics, encetat ja el segle XXI, i encara hem de constatar que les persones nascudess amb discapacitats – o que les han adquirit més tard – i les seves famílies segueixen en un pla de discriminació en molts àmbits ciutadans. Només cal fixar-se, per exemple, en els dos àmbits educatius més importants en la vida dels infants i joves: l’escola i les organitzacions d’educació en el lleure. La inclusió no s’ha resolt de forma definitiva i seguim amb una doble estructura, segregada i sovint precària i plena d’entrebancs,  que no permet a uns i altres aprendre a conviure i a créixer en aquells valors que només es poden adquirir convivint positivament amb persones diferents. I com a petita mostra, la pròpia experiència de l’AMPA Can Rigol que, en una ciutat on hi ha la seu d’una de les entitats amb més experiència en el camp de l’educació en el lleure – la Fundació Catalana de l’Esplai – ha hagut de recórrer a crear una entitat pròpia, segregada com la pròpia escola, per poder oferir un oci educatiu als seus fills i filles amb discapacitat. Han gaudit i gaudeixen d’un ampli i lloable suport social i institucional, cert, però no deixa de ser paradigmàtic.

Divendres les notícies em van portar a primera línia de pensament els detalls d’una imatge d’arxiu d’aquelles que els records guarden latents en la memòria. Fa vint anys, dins les dependències del Govern Militar, amb el meu fill penjat al pit i l’emoció a frec de pell, vaig veure, entre uniformes, una imatge que em va revoltar:   (continua)

jo entrava al despatx on havia de fer els tràmits per autoinculpar-me  del llavors delicte d’insubmissió “comès” per un xicot del MiliKK de Llefià (Badalona), i dins aquell entorn fosc sobresortia, per damunt de les rengleres de cascs blancs armats, i com si en fos un més, la imatge d’un gran colom blanc sobre fons blau intens, envoltat de soldats. Segons les paraules impreses al pòster, els soldats eren “portadors de la pau al món”.
Aquest esforç demagògic i manipulador per fer creïble la funció de l’exèrcit i aquesta manera de prostituir la paraula PAU em segueixen revoltant tan si prové dels partits progressistes com dels més feixistes. Encara que quan convingui s’apuntin a manifestacions per la pau i la llibertat i fins i tot s’arribin a mobilitzar contra una guerra concreta, tots parteixen del mateix paràmetre, i no és, ni de bon tros, un paràmetre que qüestioni el militarisme.
El meu fill, que fa vint anys era un nadó, ja no ha estat obligat a servir a l’exèrcit, a diferència dels joves de llavors, Però els pressupostos destinats a la despesa militar no baixen les bases per a una altra manera de resoldre els conflictes no pugen, i la màxima “caminem cap a un futur sense exèrcits” ha desaparegut de l’univers dels partits suposadament progressistes.
Només cal mirar de tan en tant el semàfor o el baròmetre de la pau  per constatar que la famosa frase de l’Einstein Perquè la civilització sobrevisqui, la humanitat necessita una nova forma de pensar  necessita alguna cosa més que paraules per fer-se realitat. El Centre per la Pau que s’obrirà al Museu de Montjuïc en podria ser un gest en la línia, però no cal dir que l’aliança que -segons escolto als mitjans- s’ha produit entre els grups municipals del PSC i el PP per forçar la presència del ministeri de Defensa espanyol a l’organisme gestor del castell no deixen cap escletxa  a l’esperança. El consorci del nou Centre Internacional per la Pau estarà presidit per l’alcalde de Barcelona, Sr. Jordi Hereu, i la ministra de Defensa, Carme Chacón, en serà la vicepresidenta  primera.
Una nova versió del pòster present a la meva memòria: quin fàstic!

Hi ha costums que s’arrapen  fort i costa treure-se’ls de sobre, fins i tot quan ja han quedat buits de contingut: aquest divendres sant a casa no es va cuinar carn, i la falta d’internet a la masia em va connectar amb la paraula abstinència; I tot plegat feia joc amb l’enyor del gust de mantega de les mones d’abans, amb l’emoció d’uns amics agnòstics per veure la desfilada de manaies i amb les preguntes que em feia el meu nebot mentre remenava la llar de foc: Què té a veure la mona amb la Pasqua? i Per què hi ha gent creient si Déu no existeix?Inevitablement  penso en les xifres de venda de les pastisseries, i en les de participants als espectacles religiosos d’aquests dies – actuants i públic – i em pregunto si uns i altres s’ho deuen plantejar com un acte coherent amb les seves creences o, senzillament, com un costum, una referència de pertinença o com un simple acte cultural més. (continua)

I això em connecta amb la conversa que vam tenir al  sopar de la comissió d’experts del El Joc de Badalona parlant dels referents que compartim, dels que ens són significatius entre generacions,  i  dels que han deixat de ser-ho. Constatàvem en aquella sobretaula,com a curiositat, el fet que, per explicar als joves badalonins d’ara què és la Quaresma , ens calgui recórrer a un referent religiós i cultural importat recentment, però potser més conegut, com és el Ramadà. Hem considerat signe d’acollida conèixer i entendre aquest precepte religiós en un paisatge en què s’havien eliminat els conceptes religiosos del marc general de coneixement, i en una difícil tria entre què és expressió cultural i què és estrictament religió.
Llegint el reportatge del diari, ahir, on es presentava com a novetat la manera com molts centres educatius eliminen el lèxic religiós de les festes i  han passat a anomenar les vacances de Setmana Santa vacances de Primavera per no ofendre als alumnes d’altres religions, recordo que això ja ho havíem viscut anys enrere, i m’animo a estirar el fil d’aquesta troca. El progressisme cristià dels setanta i vuitanta va prioritzar el contingut i els valors per damunt de les formes  i va eliminar la simbologia  supèrflua, la fastuositat dels sagraments i molts dels preceptes , esborrant algunes referències seculars, com les processons i les estrictes prohibicions de la Quaresma. La llibertat individual en la vivència de la religiositat semblava una fita conquerida, perfectament amollada a la nova laïcitat de la societat postfranquista. Però alguna cosa no va  funcionar com devia estar previst quan, trencant tots els esquemes i ratllant el surrealisme, alguns ajuntaments van haver d’organitzar processons laiques, i quan, ara i aquí, la fastuositat religiosa ha tornat amb força a omplir part de les agendes culturals, encara que sigui circumstancialment. Ja sigui com a referent de cultura popular, com a part de l’engranatge comercial o com a expressió d’una creença concreta, certa simbologia religiosa és més acceptada ara que fa trenta anys si bé segueix essent un tema que incomoda.Els arguments més radicals del laïcisme post franquista que pretenia eradicar qualsevol simbologia d’origen religiós van donar cabuda en les darreres dècades a una certa i velada flexibilitat culturalista, admetent,més en els fets que en les paraules,que algunes expressions arrelades,  – entre elles els pessebres, les mones i les representacions,- formen part del patrimoni cultural comú, independentment de si s’és agnòstic o es professa alguna o altra religió.  A la tímida  defensa d’aquestes expressions i costums com a referents,s’hi han sumat, darrerament, arguments en pro del sentit de pertinença i d’identitat col·lectiva. Però com que encara no tenim un consens prou sòlid al respecte de tot això, davant la globalització i l’arribada de la nova immigració en aquest país, el nostre, en permanent  crisi d’identitat, el buit s’ha començat a fer sentir. Els arguments que des del laïcisme estricte portaven a ser intolerants amb la simbologia catòlica ara trontollen davant la necessitat de respectar la simbologia d’altres religions – i fins i tot de la catòlica que arriba d’altres terres amb processos diferents– perquè  aquesta ve de bracet de l’expressió cultural de les persones immigrades, i especialment de les classes més populars.  I els arguments del laïcisme culturalista que admet expressions d’origen religiós com a referent cultural topen amb la dificultat de discernir  quins caldria escollir com a referents davant la diversitat religiosa i cultural de la nova societat catalana.  Mentre segueixo enyorant el gust de les mones de mantega – enguany a casa totes eren de nata, trufa i crema cremada – penso que encara no he contestat al meu nebot,i que comença a ser urgent  consensuar un marc d’interpretació que doni resposta i endreci aquest univers, si volem bastir aquest espai comú, aquesta plaça pública des d’on hem de nodrir el sentit de pertinença i la identitat comuna, tot garantint que el dret a les llibertat religiosa no vulneri el dret a la llibertat personal per sobre la col·lectiva.
I m’adono, també que segueixo escrivint les entrades al bloc en format columna, i que possiblement he perdut els lectors a mig camí…Bona Pasqua, signifiqui el que signifiqui per a cadascú!

Avui, que estic a punt de marxar cap  a uns dies sense connexió a la xarxa, i que necessito el temps per als preparatius, reciclo un comentari  fet fa quinze dies a El Tot ia RCB. 
Avui m’agradaria comentar-vos pensaments que em suggereix tot això que ha passat a la Universitat, l’enrenou que ha generat, i molt especialment el desenllaç que ha tingut. I els meus comentaris són més per provocar una mica i evitar que ens tanquem en conclusions simplistes, que no pas per argumentar grans línies de reflexió. Quatre coses doncs per qüestionar.  (continua)

Primer, sobre el propi pla Bolonya, la sensació de desinformació sobre el què i el com de les diferents valoracions i posicionaments, i una observació interessant: fa uns anys el professorat universitari català va alertar del greu problema que comportaria que Espanya aprovés un sistema significativament diferent del de la majoria de ciutats europees, però llavors aquest professorat es va quedar sol en la protesta, l’alumnat no va reaccionar, i es va perdre aquesta oportunitat de fer prevaldre el model universitari europeu  sobre l’específic espanyol, que complica les homologacions i la mobilitat. Segon, el fet que tinguem una policia que no té una direcció política transparent ni una formació humana a l’alçada, una policia que amb una temible gran facilitat perd el domini de si i deixa de ser una garantia de seguretat per passar a ser ella mateixa un perill públic. Tercer, que la Universitat hagi deixat de ser terreny “sagrat”, de salvaguarda, i que els propis rectors hagin jugat un paper actiu perquè es produís aquest canvi  històric del paper de la Universitat en relació a l’entrada de cossos policials dins els seus recintes. I quart, les escletxes en l’estratègia de lluita dels estudiants, incapaços de controlar els provocadors violents que tot ho rebenten, incapaços de bastir un discurs i una metodologia de negociació prou convincent i equànime per sumar adhesions de valor i guanyar terreny social i polític. Sens dubte  l’increïble semblança de la càrrega policial de la setmana passada amb les que vivíem fa més de 30 anys, sota els grisos del franquisme, han elevat a heroica una lluita amb matisos i han desenterrat pensaments sobre els totalitarismes i l’ús de les forces de seguretat per reprimir i perseguir idees, per atemorir i fer créixer la desconfiança del poble envers les institucions que l’haurien de defensar. No em puc estar de relacionar això amb els resultats de l’aplicació de la llei de partits, feta expressament per excloure una sèrie d’opcions polítiques al País basc, i em pregunto si no hem passat ja fa temps la frontera entre el legítim control d’un estat democràtic i l’exercici autoritari del poder totalitari. Una frontera amb zones fosques i desdibuixades.

Res, ja us ho deia, un comentari, avui, per provocar debat.

Des de fa més d’un any faig un exercici quinzenal de compartir amb la ciutadania de Badalona la mirada personal sobre les coses que passen, llançant un comentari des de les ones de la nostra ràdio (RCB) i ara també des de fa un mes des de les pàgines de la publicació EL TOT, i avui que en fa un de just que vaig escriure aquest comentari he pensat incorporar-lo al bloc. 
Aquest  és un exercici que obliga i ajuda a decidir prioritats: hi ha tants fets que motiven comentari, tantes petites i grans coses des de les que es pot filosofar, dissertar, dissentir i que podrien ser motiu de conversa…que decidir ja és tot un posicionament.  De vegades m’agrada fer jocs de mans i relacionar temes que a primer cop d’ull podrien semblar sense cap connexió i que s’acaben lligant com l’all i oli. Així que agafo uns quants ingredients del meu cap de setmana (7-8 de març) i em poso a remenar.  (continua)

Dissabte no vaig poder assistir a la calçotada anual que celebrem a El Vendrell els amics forjats en l’antimilitarisme, malgrat s’hi celebraven els 20 anys d’insubmissió; ni a l’acte “Moltes visions , un món” que organitzava el CASIP amb dones joves de diverses procedències, entre elles unes amigues de l’espai Jove de Converses Interculturals; ni amb el QUEDEM d’Òmnium al Centre Cívic La Colina per descobrir la cultura àrab que també s’expressa en català gràcies a AMICS, que celebrava el seu tercer aniversari. El motiu de tantes desercions? Tenia un taller intensiu de Gospel Sentits, grup on canto, amb concert de diumenge a la Plaça de la Vila, en l’acte institucional del dia de la dona.  Un acte que va comptar, val a dir-ho, amb un públic ben ampli i divers de debò, amb aquella diversitat social, cultural i religiosa que es fa visible positivament quan es barreja amb alegria.
Fa 20 anys, quan va començar la Insubmissió, aquest moment d’inflexió de la lluita pacifista engegada per l’objecció de Consciència al Servei Militar, el pare d’un dels primers insubmisos de Badalona va fer un escrit posicionant-se a favor de la lluita que emprenia el seu fill titulat “El temps els donarà la raó” I comparava aquella lluita llavors incompresa i criminalitzada a la què havien dut a terme en el seu moment els esclaus i les dones sufragistes. El temps ha donat la raó a tots tres moviments, que han assolit autèntiques transformacions socials.
A la plaça de la Vila diumenge, ballant i cantant  gent tan diversa al ritme d’aquesta expressió, el Gospel,  nascuda en plena esclavitud, originalment religiosa però que fan seva agnòstics i creients de diferents conviccions i creences, pensava en la força del diàleg, del coneixement interpersonal, interreligiós i intercultural per superar la por a l’altre, a allò diferent, i aconseguir combatre amb eficàcia els qui volen impedir la construcció d’un espai real i comú de respecte, de cohesió i de convivència. Espero que el temps ens doni la raó!

Quan, com avui, cullo morella roquera, no puc evitar pensar en aquella època en què les plantes que ens trobàvem pel camí, les herbes, formaven part dels nostres jocs diaris. I les fulles de la morella se m’enganxen a la roba amb la mateixa facilitat que un pensament enganxa l’altre i llavors ve aquella inevitable comparació entre el món d’ara i el d’abans, entre el què ha perdut la canalla actual i el que ha guanyat. No sóc de les que opina que abans tot era millor, no. Cada època té els seus guanys i les seves pèrdues. Però és una realitat que l’excés d’asfalt i ciment i l’estil educatiu sobreprotector actual han deixat les ciutats amb molts pocs camps d’experimentació i que en conjunt les possibilitats d’enfrontar-se a riscos i a decisions s’allunyen molt de l’esfera primària i vital de la primera i segona infància  (continua)

Abans a les ciutats hi teníem herbes. Males herbes. Creixien pels descampats, pels solars, pels carrers mal urbanitzats, pels vorals de la carretera, de la via del tren, en els talussos dels ponts… Hi havia aquelles que fan una floreta groga que anaven tan bé per fer minimalistes rams de regal a les mestres o als amors precoços, aquelles que treien llet de bruixa i que feien mitja por, perquè deien que era verinosa; hi havia aquella mena de mongetes amb una fina pell pintada d’aigües que sortien de les boles punxegudes de les figueres infernals, envoltades d’un misteri que encara ara puc percebre; i aquells panets minúsculs que fins i tot ens menjàvem sense saber ben bé si ens podrien fer mal;  aquelles flors liles que enfilàvem amb les espigues per simular palmons guarnits i les altres espigues, les de fer el joc de gall o gallina…; i la morella  roquera, que s’enganxava a la roba o a les cames i els braços i servia per fer de tot. Recordo alguns dissenys d’estampat sobre les meves samarretes i jerseis que eren dignes del pret a porter. Ara la cullo per donar-ne de tan en tant a les quatre gallines i el parell de conills que tinc al fons del pati, un badiu de ciutat prou  llarg per tenir-hi això i un petit hortet amb les seves males herbes. I intento fer memòria per recordar quin ús en feia la iaia Antònia -ella n’era molt devota d’aquesta herba- però no recordo quines propietats tenia. Aquest pensament m’enganxa una altra fulla a la galta: quanta saviesa hem perdut en això de conèixer les herbes, les seves propietats, els seus usos per a la cuina i per a la salut. Busco a la vikipèdia i recupero aquesta font de coneixement que no vaig saber aprofitar de la meva àvia: la morella roquera que inunda el meu hort i jardí és un aliment de primera amb fantàstics usos medicinals. Potser hauré de perdre la por i arriscar-me a cuinar-la!

Reconec que hi anava  sense saber ben bé el què . La mobilització no venia doncs de l’interès per l’obra sinó del vincle familiar: ma germana hi actuava, perquè forma part de la coral del poble. Reconec, també, que m’impressionen les  coses fetes de petits esforços sumats. Aquests resultats de gran conjunt harmonitzat en què cada gest individual compta pel resultat final em sedueixen d’una forma extrema, especialment si, a més,  els protagonistes no són professionals però ho semblen i tot plegat és producte d’un voluntarisme col·lectiu de gent ben plural i diversa. (continua)

Doncs, per tot això el musical els Miserables ofert per la Coral Jove de Sant Vicenç dels Horts em va sorprendre espectacularment convertint el meu dissabte passat a la nit en una experiència remarcable.
L’antelació en els preparatius va permetre anar-hi en companyia d’una bons amics i del meu germà, que d’ençà que va patir el vessament cerebral depèn totalment dels altres per gaudir d’experiències culturals – i d’altres tipus – i incloure’l  en les nostres és valor afegit . Malgrat l’edifici està adaptat per dins amb un ascensor – sinó no hi hauríem anat! – l’accés des del carrer encara no està del tot resolt i cal salvar uns graons; però jo, per sort,  això no ho vaig saber fins a la sortida, que mentre m’ocupava de les entrades els altres van fer el fet i llavors la versatilitat de la sala del Cercle Catòlic  – les cadires no són fixes – ens va permetre seure com uns senyors a primera fila, i les facilitats per a la mobilitat van ser en tot moment tan presents que els dos graons de la porta no han aconseguit espatllar-me la catalogació de l’experiència (malgrat escriuré una carta a l’ajuntament i a l’entitat per demanar-los que no triguin a resoldre aquesta incoherència).

Dirigida per Joan Vinyes (direcció de la coral) i Ramon Estévez (direcció artística), l’obra ha estat enregistrada en versió sinfònica, i amb l’entrada de dissabte ens van regalar el CD. Hi participen més de 40 persones, totes del poble, i tant els solistes com el cor fan un paper excel·lent. Llàstima que diu que ja no la tornen  a fer més, tan sols una darrera vegada a Sant Vicenç mateix, el divendres 15 de maig…, no us la perdeu!

Hi ha aquells dies en què et lleves amb la “pena negra” al damunt i no faries altra cosa que arraulir-te i deixar-te prendre per la melangia. La dispersió mental et resta eficàcia i la mandra regna impunement. Semblarien dies propicis per recórrer a un establiment de menjar fet o per cuinar qualsevol cosa ràpida i sortir del pas. I podries fer-ho, i no passaria res.
Però llavors t’estimules pensant en la possible satisfacció dels convidats a dinar i comences a rescatar ingredients de la memòria i dels armaris, de la nevera, del rebost i del congelador. I traces un pla i fas bullir l’olla, ocupes tots els marbres i omples la casa d’olors.  (continua)

Esdevens director i tots els músics alhora. Netejar, pelar, trossejar, enrossir, flamejar, barrejar, remenar,  farcir, triturar, aixafar, salar, rostir, tastar, tallar, vigilar, amanir, comptar, abocar, colar, sofregir, batre, buidar, muntar, servir…
Si fossis pragmàtica calcularies el temps que has invertit en la creació i potser pensaries que per acabar menjat en tan poc temps no calia deixar-hi tant de tu mateixa. Però no ho ets de pragmàtica. I la satisfacció dels comensals en visualitzar, olorar i degustar fa explícit el resultat del procés paral·lel que ha sofert la teva pena negra sense ni adonar-te’n: batuda i ben diluïda, s’ha escolat, evaporat, esfumat i ni tan sols s’olora en l’ambient.
No ho he investigat gaire però la capacitat terapèutica que ofereixen algunes de les activitats humanes més qüotidianes, i especialment aquesta de cuinar, em sembla d’una rellevància remarcable per a la salut mental i moral de les persones. Ho he comprovat diverses vegades, és com quan et sents dispersa i et dediques una estona a muntar un puzle i en cada nova peça encaixada, una neurona es treu la mandra; a la cuina, cada seqüència del procés tanca un petit circuit que es retro alimenta, i la transformació de cru a cuit, de brut a net, de sencer a tallat, d’immenjable a suculent…, té un parla·lelísme físic-químic que endreça alguna cosa dins la ment, especialment si en prens consciència. Però no només parlo per aquestes  experiències concretes en moments especials. Penso per exemple en la davallada que pateixen moltes persones grans quan, “gràcies” a l’asssitència, deixen d’haver-se de preocupar per cuinar, o en la importància que prenia en el camp de refugiats de Veli Jose (Bòsnia) l’hora del tè – amb les seves pastes cuinades amb precarietat – per al sustentament de la dignitat col·lectiva i personal; i amb les estones que passàvem quan la meva mare, hospitalitzada per un vessament cerebral que li porduïa paranoies terriblement colpidores, aconseguia focalitzar la seva ment i trobar estratègies cognitives útils davant el repte d’explicar a les filles les seves millors receptes de cuina.
Diumenge vaig respirar la dignitat servida a taula quan em mirava els deu que hi érem – la majoria amb greu dependència per dèficits  físics  i /o psíquics – i vaig pensar en la importància que té la cultura gastronòmica i el seu alt valor terapèutic tant per qui la fa com per qui la rep.

Amb la mateixa intensitat que estripa i acoloreix amb tons brillants les branques i la terra molla, l’esclat primaveral ja fa dies que es fa sentir en la vida del teixit cultural i social badaloní . Feia temps que no es vivia un ressorgiment tan explícit del fer i desfer de la societat civil comunitària: els nodes entre xarxes han esdevingut element de valor i va prenent forma un estil que ja enyoràvem. Es parla de la creació d’una possible taula de cultura promoguda per les entitats que la fan bategar, potser semblant a la que va posar els fonaments de la recuperació democràtica al final del franquisme i durant la transició; (continua)

es parla  de fer una trobada, ara que fa 30 anys de la seva creació, entre els actuals membres del Consell Local de la Joventut i els qui el van crear i fer créixer durant els 80 i 90, època en què es va dibuixar la política juvenil de la ciutat, per refer el fil de la història, mesurar avenços i retrocessos i reflexionar sobre tot plegat, esperant aprendre alguna cosa; es consolida la xarxa d’acollida a la ciutat, que aplega, coordina i fa créixer en discurs i en criteris les entitats que treballen a primera línia en l’acollida dels nous ciutadans badalonins, en temes de cohesió social i d’equitat, contra les desigualtats i les exclusions, i ho fa des de tots els seus àmbits i amb una idea sencera de ciutat, sense fragmentacions; es presenta un joc, impulsat pel col·lectiu la Sargantana, el joc de Badalona, que pretén mobilitzar tota la ciutadania, de totes edats i condicions, amb l’estímul de conèixer millor la ciutat, el seu territori, la seva història, la seva gent i la seva cultura: conèixer és estimar, i un joc així pot ajudar molt a millorar l’estima i el sentit de pertinença d’aquesta Badalona tan diversa; Òmnium Cultural, una entitat d’inqüestionable catalanisme i sentit de país està posant en contacte, mitjançant el programa Quedem, la societat d’acollida i la d’arribada, la que va arribar fa més anys i la que en fa menys, incorporant en la descoberta de la ciutat espais i expressions plurals, obertes, inclusives. Podria seguir, encara em deixo molts altres exemples d’aquesta vitalitat de la xarxa, de la societat civil. Tenim Sant Jordi aquí mateix, el mes d’abril, com un roser de jardí, està curull de propostes interessants i innovadores. Us n’ofereixo una d’especialment olorosa: A tota veu lletres del món tornarà a oferir, la tarda del diumenge 19 d’abril a la Plaça de la Vila, un recital poètic literari plurilingüe, amb la llengua catalana com a nexe, i protagonitzat per veus ben diverses. Deixeu-vos seduir per la seva cadència.