cuinant teràpies
Hi ha aquells dies en què et lleves amb la “pena negra” al damunt i no faries altra cosa que arraulir-te i deixar-te prendre per la melangia. La dispersió mental et resta eficàcia i la mandra regna impunement. Semblarien dies propicis per recórrer a un establiment de menjar fet o per cuinar qualsevol cosa ràpida i sortir del pas. I podries fer-ho, i no passaria res.
Però llavors t’estimules pensant en la possible satisfacció dels convidats a dinar i comences a rescatar ingredients de la memòria i dels armaris, de la nevera, del rebost i del congelador. I traces un pla i fas bullir l’olla, ocupes tots els marbres i omples la casa d’olors. (continua)
Esdevens director i tots els músics alhora. Netejar, pelar, trossejar, enrossir, flamejar, barrejar, remenar, farcir, triturar, aixafar, salar, rostir, tastar, tallar, vigilar, amanir, comptar, abocar, colar, sofregir, batre, buidar, muntar, servir…
Si fossis pragmàtica calcularies el temps que has invertit en la creació i potser pensaries que per acabar menjat en tan poc temps no calia deixar-hi tant de tu mateixa. Però no ho ets de pragmàtica. I la satisfacció dels comensals en visualitzar, olorar i degustar fa explícit el resultat del procés paral·lel que ha sofert la teva pena negra sense ni adonar-te’n: batuda i ben diluïda, s’ha escolat, evaporat, esfumat i ni tan sols s’olora en l’ambient.
No ho he investigat gaire però la capacitat terapèutica que ofereixen algunes de les activitats humanes més qüotidianes, i especialment aquesta de cuinar, em sembla d’una rellevància remarcable per a la salut mental i moral de les persones. Ho he comprovat diverses vegades, és com quan et sents dispersa i et dediques una estona a muntar un puzle i en cada nova peça encaixada, una neurona es treu la mandra; a la cuina, cada seqüència del procés tanca un petit circuit que es retro alimenta, i la transformació de cru a cuit, de brut a net, de sencer a tallat, d’immenjable a suculent…, té un parla·lelísme físic-químic que endreça alguna cosa dins la ment, especialment si en prens consciència. Però no només parlo per aquestes experiències concretes en moments especials. Penso per exemple en la davallada que pateixen moltes persones grans quan, “gràcies” a l’asssitència, deixen d’haver-se de preocupar per cuinar, o en la importància que prenia en el camp de refugiats de Veli Jose (Bòsnia) l’hora del tè – amb les seves pastes cuinades amb precarietat – per al sustentament de la dignitat col·lectiva i personal; i amb les estones que passàvem quan la meva mare, hospitalitzada per un vessament cerebral que li porduïa paranoies terriblement colpidores, aconseguia focalitzar la seva ment i trobar estratègies cognitives útils davant el repte d’explicar a les filles les seves millors receptes de cuina.
Diumenge vaig respirar la dignitat servida a taula quan em mirava els deu que hi érem – la majoria amb greu dependència per dèficits físics i /o psíquics – i vaig pensar en la importància que té la cultura gastronòmica i el seu alt valor terapèutic tant per qui la fa com per qui la rep.